Conversa amb…

Lucha Castro: “Hi ha joves feministes que no saben qui som ni el preu que vam haver de pagar”

BarcelonaHi ha uns baixos del barri de Gràcia que són com un santuari mexicà. I no només perquè ara –i això ho saben molt pocs– hi viu una de les dones més poderoses de la història recent d’aquest país, sinó també perquè l’estança principal està repleta d’estampes i estampetes, de làmines i records de la seva Chihuahua natal, d’una infinitat d’objectes virolats que una no sabria dir si aclaparen o si donen pau, segurament les dues coses alhora. Repasso les parets: una creu amb una dona crucificada, una Frida Kahlo mirant-nos, un racó d’oració amb una verge de Guadalupe i ara també una Moreneta, vidres tallats i peces de plata vàries i diverses, un preciós tapís florit de punt de creu… I la joia de la corona: un rosari que li va regalar el papa Francesc quan va viatjar a Ciudad Juárez. Tot plegat en uns baixos d'un barri que està de festa major, aliè a aquesta veïna que va instal·lar-s'hi perquè va haver d'abandonar el seu Mèxic natal fa més de dos anys (després li preguntaré per què). 

“Sí, a Mèxic tenia molt de poder”, diu Lucha Castro, que té 70 anys, mentre es recol·loca al sofà, a la llum del celobert gracienc. Activista, advocada i referent del feminisme previ a les xarxes socials a Mèxic, aquesta dona és estimada (i temuda) perquè als anys 90 va començar a visibilitzar i denunciar els assassinats indiscriminats de dones mexicanes. Durant gairebé tres dècades, va ser l’advocada de famílies desemparades que veien com, d’un dia per l’altre, els desapareixia la filla, la mare, la germana, la nòvia, l’amiga. Ella sap què és escoltar, acompanyar i defensar famílies destrossades per una desaparició en un món que no utilitzava encara la paraula “feminicidi”. Ella sap què significa enfrontar-se a governs, a l’Església, als càrtels per aconseguir un “món sense violència”. Sap què és lluitar en un món plagat d’indiferència que va costar molt que fes cas a les seves protestes i les de les seves companyes, que per primer cop cridaven l’himne Ni una más.

Cargando
No hay anuncios

Per conèixer un dels casos que va portar Lucha Castro, a Netflix hi ha el documental Las tres muertes de Marisela Escobedo, sobre la història d’aquesta infermera que l’any 2008 va denunciar públicament que s’havia deixat en llibertat l’assassí de la seva filla i que per haver-ho fet va acabar amb un tret al cap a la porta del Palacio de Gobierno, on protestava contra el sistema judicial.

Cargando
No hay anuncios

Lucha Castro, com el seu Mèxic i casa seva, és una torrentada de color i esperança, però també acumula molt dolor: "Mèxic és un cementiri al llarg i ample del país, hi ha més de 100.000 persones oficialment desaparegudes, encara són assassinades deu dones al dia. M'he passat la vida llegint expedients de dones torturades i violades, i és terrible. Ara bé, també hi ha estratègies per cuidar-se i aconseguir que el dolor no et mengi les entranyes, ni l’odi i l'enuig. A les associacions on jo he estat, teníem psicòlogues que ens acompanyaven, meditàvem… En qualsevol cas, jo soc feliç: no entendria la meva vida com a mexicana d’una altra manera, sense lluitar”.  

A les joves feministes

En un món presentista com l’actual, resulta gairebé radical escoltar veus com la de Lucha Castro i altres feministes que van obrir camí quan tantes no havíem ni nascut. És un acte de memòria i també de sororitat conèixer-les, reconèixer-les i aprendre del que van aconseguir sense Instagram ni Twitter. Com quan van plantar una immensa creu de claus davant del Palacio de Gobierno, quan van caminar 360 quilòmetres pel desert carregant una rèplica per denunciar els assassinats de dones o cada cop que empoderaven una dona a través del seu activisme judicial que els va fer proporcionar representació legal gratuïta a centenars de víctimes. 

Cargando
No hay anuncios

A Castro li agrada considerar-se àvia (una de tantes) de totes les joves feministes d’avui dia: “M’entusiasma haver sembrat la llavor que avui germina en les consciències de tantes dones, que s’assumeixen feministes i exigeixen, denuncien i acompanyen. Són un orgull”. Si se li permet, diu, també té una petició: “Em dol que algunes joves feministes no sàpiguen qui som, ni què vam fer, ni el preu que vam haver de pagar. Obrir-los el camí no va ser fàcil. Abans, assumir-se com a feminista era realment un risc. Si protestaves al carrer, t'agredien, et cridaven vieja loca i altres insults".

Cargando
No hay anuncios

Per què Catalunya

Ja fa gairebé dos anys i mig que Lucha Castro va decidir abandonar la seva casa de Chihuahua i establir-se a Barcelona. Abans de marxar, l'hi pregunto:

Cargando
No hay anuncios

– Per què vas marxar de Mèxic?

– Em van donar tres mesos de vida per un càncer terminal, i quan t’enfrontes cara a cara amb la mort no pots fer altra cosa que abandonar-ho tot i abraçar la família –i la seva família, repartida pel món, va creure que Barcelona era un bon lloc per abraçar-se.

Cargando
No hay anuncios

Aquí, per sort, l’oncòloga li va allargar el diagnòstic i va poder fer allò que sempre havia volgut fer però la urgència de la lluita mai li havia permès: un llibre que recull les memòries del nou món que elles van ajudar a parir des de Mèxic. El podeu trobar a les llibreries: Una lucha colectiva. Testimonios, editat per una altra mexicana resident a Barcelona, la periodista Eileen Truax.