Ivette Nadal: “Si no estimés, no trobaria sentit ni a cantar, ni a escriure, ni a viure”

La primera vegada que la poetessa i cantautora Ivette Nadal va veure el pare del seu fill tenia només onze anys. “Vaig anar amb els pares a una botiga de mobles per triar la meva habitació, i ens va atendre ell. Recordo que duia rastes, i la mare va comentar: «Mira, aquest noi és del teu estil». Jo aleshores el veia molt gran –ell en tenia divuit– i, lògicament, no em va ni mirar. Tampoc era conscient que la seva imatge m’havia quedat gravada al cap”, explica Nadal.

Set anys més tard, es van retrobar en una sala de concerts. “Em va atreure, em va interessar, i vam començar a conversar. A mitja conversa, vaig tenir un flaix: li vaig preguntar si havia treballat en una botiga de mobles. Es va sorprendre moltíssim que me’n recordés. Així vam començar a parlar. Només l’havia vist quinze minuts quan era una nena... Com podia ser que se m’hagués quedat tan fixat?”, es pregunta.

Del pare del seu fill, li va agradar sobretot que, des del primer moment, es va sentir estimada –i ben estimada–. “Jo tenia la idea de l’amor molt malmesa. Vaig començar a tenir relacions amb figures masculines força més grans del món artístic. Eren persones que, potser, jugaven amb l’admiració que senties per ells. Em vaig sentir tractada com un objecte”, recorda.

Per això li va impactar que, en aquell retrobament, ell li digués: "Esperem-nos un temps". "Fins aleshores, cap persona adulta m’havia dit: «Espera’t que siguis més gran; no vull afectar-te el cos ni la maduració personal»".

Dels conflictes amb el propi cos, Ivette Nadal ja en sabia alguna cosa. Va patir anorèxia i va ser ingressada diverses vegades. “Algú que no sap menjar bé, no sap estimar bé. L’anorèxia és una addicció al dejuni, a l’absència. Tot allò que no menges ho intentes compensar amb un aliment més emocional. I aleshores arriba el desequilibri: el desig despunta per cobrir una necessitat alimentària”, explica.

Quan, per fi, va deixar enrere l’anorèxia, va arribar un altre cop: el diagnòstic d’esclerosi múltiple. “L’esclerosi et dona una perspectiva diferent de tot. Jo soc una persona molt enamoradissa, també estimo moltíssim les amistats. Ara estic aprenent que el dia que em trobo bé, l’aprofito al màxim. No em guardo mai res del que vull fer i dir a la gent que estimo i m’importa. Si no estimés, no trobaria sentit ni a cantar, ni a escriure, ni a viure.”

I què és, per a ella, estimar? “Ho vaig sentir fa unes setmanes a Sant Benet: estimar és fer lloc a l’altre", conclou.