Conversa amb…

Esther Torras: “Hi ha armaris que estan plens de motxilles emocionals molt pesades”

Organitzadora professional

Sant CugatEsther Torras reconeix que ha estat “una friqui de l’ordre” des de petita. I quan una amiga li va explicar que a Austràlia hi havia persones que es guanyaven la vida ordenant, s’hi va llançar de cap: “Va ser en aquell moment quan vaig descobrir que existia tant desordre, perquè fins llavors sempre havia tingut un entorn de gent molt endreçada –els pares, els tiets…– i no n’era conscient”. Ara fa anys que treballa organitzant espais per a particulars, empreses i algun ajuntament: “S’ha de fer un treball de fons per entendre a què es deu el desordre, què tenen, què necessiten i què no… perquè l’objectiu és que quan jo marxi l’ordre es mantingui”.

Si hi ha un espai on la batalla de l’ordre es lliura amb tota la cruesa, aquest és l’armari de casa. “El més difícil és fer el dol dels objectes. Costa molt prescindir d’una peça de roba, i desprendre’s d’un llibre sembla un sacrilegi. També ens sap greu llençar papers, tant a casa com a l’oficina. Jo no obligo ningú a llençar res, però els intento fer veure tot el que no necessiten.” De fet, l’Esther admet que si algú li demana ordenar un lloc sense llençar res prefereix renunciar a la feina: “Sé que acabarà sent frustrant tant per a mi com per al client”. En l’ordre, de fet, hi veu un propòsit vital, una manera de deixar enrere el pitjor del passat: “A vegades, endreçar et serveix per desbloquejar altres àmbits de la vida. Hi ha armaris que aparentment estan bé, però que en realitat estan plens de motxilles amb càrregues emocionals molt pesades. Quan te’n desfàs és un alliberament. Algun cop se m’han posat a plorar i tot.”

Cargando
No hay anuncios

Una de les seves primeres clientes la va batejar com a ordenòloga, tot i que es podria dir que en la seva fórmula hi ha més pràctica que acadèmia: “Soc totalment autodidacta. ¿Si m’he llegit els llibres de Marie Kondo? Doncs no, tot i que me’ls trobo a totes les cases on em criden. Amb la teoria no n’hi ha prou”. Una de les seves pautes és ordenar segons cada persona: “Una foto molt bonica que ha penjat algú a Instagram no et farà ser més endreçat, perquè l’ordre que necessites depèn de les rutines que tinguis, de la feina, de si cuines o no... Si t’ensenyo a doblegar roba en quadradets minúsculs, quan marxi et tallaràs les venes. Prefereixo que dobleguis fent una bola però que sàpigues en quina capsa hi ha cada bola i que no n’hi hagi més del compte.” Un altre exercici habitual és el d’enfrontar el client a les seves necessitats reals: “T’has de posar davant de l’armari i, amb la mà al cor –amb la mà al cor, eh!–, dir quina roba et poses i quina no. A vegades anem ajornant aquestes decisions, perquè ja en prenem moltes durant el dia, però s’hauria de fer en cada canvi de temporada.”

A l’altra banda del quadrilàter, els haters de l’ordre: “N’hi ha que els acabes convencent i d’altres que no els convenceràs mai. És molt típic això de dir “jo tinc el meu propi ordre, sé on és tot”. Però perquè existeixi l’ordre ha de poder venir algú altre que no siguis tu i trobar les coses”. Els convençuts del caos fins i tot van trobar una certa aliada en Marie Kondo quan recentment va assegurar que, després de tenir el tercer fill, havia hagut de deixar l’ordre en segon terme. “Potser va ser una manera de fer promoció del seu nou llibre… Jo vaig tenir dos bessons i, amb una bona organització, casa meva s’ordenava en 15 minuts”, diu l’Esther, que deixa un últim consell amb relació als més petits: “Ho guardem tot dels nens, fins i tot els dibuixos de P3, amb l’excusa que de grans els faran il·lusió. Però això no passarà. Més aviat ho fem per nosaltres, per intentar conservar el nen petit que ja s’està fent gran”.