Els intrèpids banyistes de la Barceloneta assisteixen sorpresos a la invasió musical de la setena edició del Busker's Festival , que durarà fins diumenge. Des de les set fins a la mitjanit més de vint bandes d'arreu del món toquen en dotze punts diferents. No és un bon lloc per als indecisos; molta música interessant alhora. Hi ha fusions de totes menes, folk, jazz, ska, reggae , ritmes llatins. Els tastaolletes són els que s'ho passaran millor, ja que poden anar pul·lulant pel passeig de Joan de Borbó i el passeig Marítim de la Barceloneta i escoltar una estona de cada grup.
El Busker's pretén dignificar els músics de carrer i es defineix com un "festival a la gorra": els artistes només cobren el que els vulguin deixar els oients. Tots porten CDs per vendre, molts duen també samarretes o bosses de roba. Baciamolemani , uns sicilians amb molta marxa, s'acompanyen d'un grup d'animació que treu a ballar els badocs. Amb els peus descalços, bruts de pols i negres les plantes, els més desinhibits ballen seguint o no les instruccions del cantant, que els fa alçar els braços o picar de mans segons la cançó. Més tard faran duet amb els padrins d'enguany, La Pegatina , però això no serà fins a les onze.
Als primers escenaris s'hi atura sobretot gent amb bicicleta, famílies amb gelats a les mans, passejants en general. Però conforme anem baixant, la roba va desapareixent i trobem el típic bronzejat de gamba i cada cop més biquinis. És fàcil descobrir els que han vingut expressament perquè molts porten samarretes dels seus grups preferits.
Energia alternativa
The Platanotes hi posen un toc original: fan servir antroposinergia, que seria la manera curta de dir que hi ha un sofert voluntari que pedala en una bicicleta estàtica per generar l'electricitat necessària per fer funcionar altaveus i guitarres. Algú del públic li acosta una cervesa, al cap d'una estona el relleven. " No tengo ni pa mango verde ", canta la cantant. I el públic tampoc no sembla gaire esplèndid, a la gorra que passa una noia amb maquillatge floral s'hi veuen monedes petites i algun euro despistat.
Un dels plats forts de la nit són Amarins & Le Gatte Negre , que vénen d'Holanda. Potser per ambientar, algú del públic fuma una xocolata molt olorosa que ho envaeix tot. Tot i que quan comencen no hi ha gaire gent, de seguida es crea al seu voltant una gran rotllana que pica de mans i mou el cap. Un home amb cara de no tenir casa i haver begut més del compte s'acosta a robar la gorra; la policia el convida a marxar. Segur que algun turista es recordarà de l'escena quan, en arribar a l'hotel, trobi a faltar la cartera.
Cau la nit, la música continua. Pels carrers interiors del barri ja refresca i els veïns treuen cadires per fer-la petar, indiferents al sarau que hi ha uns metres més enllà. I jo, a la sorra bruta de la Barceloneta, envoltada de malabaristes, pescadors de canya curta i venedors de tot i més, dono gràcies a qui va inventar el portàtil pel luxe impagable d'escriure la crònica davant aquest mar tan petit que, ara mateix, em sembla infinit. De vegades, treballar a l'agost no està tan malament.