Martina Puigvert, xef: “Mai havia volgut gossos, però ara sé que en tindré tota la vida”
Quan la xef de Les Cols Martina Puigvert era petita tenia un somni: tenir un conill. A casa no ho veien clar i van intentar compensar aquell desig com van poder. “Em van comprar una làmpada amb conills, un braçalet, els coixins, els llençols...” Ni tan sols així Puigvert es va rendir. “Fins i tot havia après a imitar el so d’un conill: van haver de cedir”, rememora.
Al final va tenir un conill, que tenia unes orelles llarguíssimes que tocaven a terra. Li va posar Nu, i durant un temps va ser el millor amic de la xef. “Va tenir un final una mica de pagès: se’l va menjar una guilla”.
Per sort, el Nu no va ser l’últim animal que va passar per can Puigvert. “Un Nadal el pare ens va avisar que vindrien a instal·lar una alarma a casa, i resulta que l’alarma era una família d’oques: quan la gent s’hi acosta són molt sorolloses”, riu la xef.
Malgrat la fal·lera de Puigvert pels animals, fins fa un any i mig no va decidir-se a tenir gos propi. “És curiós, mai havia tingut gaires ganes de tenir gossos, però ara sé que en tindré tota la vida”. I tot, gràcies al Kide, un brac de Weimar d’allò més carinyós. “Kide significa company en basc, i això és el que ha sigut per a mi”, detalla.
Al Kide, explica la xef, li agrada passejar pel bosc, banyar-se als bassals més bruts que pugui trobar i perseguir les ovelles de l’hort R+D del restaurant Les Cols. També saludar els clients que van a visitar l’espai de recerca de la Vall de Vianya. Li agradaria assemblar-s’hi en aquesta capacitat que té de “jaure a l’herba tranquil·lament, sense cap més preocupació que mirar-se els ocells i les papallones”. “He de reconèixer que ho faig sovint, però ell més”, assegura, i afegeix: “Crec que dels animals en podem aprendre a estar més tranquils, a no preocupar-nos tant. O, almenys a saber desconnectar també de les preocupacions”.
Gaudir de la vida contemplativa no és l’únic que la xef ha après del seu gos. “Quan en Kide tenia tres mesos va tenir un accident i va perdre una pota. Va ser una situació molt dura i molt difícil; era el primer gos que tenia i de sobte em trobava curant-li les ferides”, explica Puigvert. Allò li va ensenyar que “no pots controlar-ho tot”, i que “quan menys t’ho esperes pot passar-te allò que mai t’imagines”. Aquella situació, però, la va fer créixer i descobrir coses d’ella mateixa. “Volia un gos bonic i tenia un gos amb tres potes, i de sobte et trobes que l’estimes encara més”, reflexiona. “Amb esforç i constància, en Kide va aprendre a caminar amb tres potes. L’esperit de superació que vam tenir tots no l’oblidaré mai”, conclou.