Sergi Carbonell: “La mort de la meva mare va ser la primera gran lliçó d’amor”

Fa vuit anys, durant l’època en què Sergi Carbonell tocava amb Txarango, el grup català va rebre un correu electrònic d’una ONG que treballava amb adolescents a Uganda i que els demanava permís per cantar una de les seves cançons al cor. “Treballaven les ferides psicològiques i ho feien a través de la música”, explica el músic. A Txarango van estar encantats i van contestar que volien saber més sobre el projecte. Es van reunir amb la coordinadora de l’ONG, l’Almudena, i Carbonell no va trigar gaire a enamorar-se’n. 

“La vaig conèixer i em vaig quedar «uau». Estava meravellat per la seva força, el seu magnetisme i la seva bondat”, explica el músic. Els espais per trobar-se es van anar donant i ara farà set anys que es van casar a l’Índia. “Va ser bastant improvisat, sense convidats. Estàvem allà de viatge i vam recórrer els carrers buscant sastreries per vestir-nos. Vam celebrar el casament enmig de les cerimònies hindús que es fan als vespres al Ganges, amb ofrenes i flors. Vam sopar en un lloc preciós amb vistes al riu i vam acabar en un concert de sitar. Anàvem pel carrer ben vestits i la gent ens felicitava, va ser molt molt bonic”, recorda Carbonell. 

De l’Almudena, diu el músic, ha après “a estimar amb majúscules, a entregar-se a l’altra persona i a posar la bondat al centre”. Aquest últim concepte l’explora al disc Amorosa bondat (discogràfica), que Carbonell defineix en el sentit budista: “Si ets bondadós no pots ser-ho només amb la teva família i la gent propera, ho has de ser amb tots els éssers vius. Els estudis del neurocientífic Richard Davison demostren que un cervell sa és un cervell bondadós”, explica Carbonell. 

Carbonell explica que la primera gran lliçó d’amor del músic va ser la mort de la seva mare quan tenia 14 anys. “Vaig aprendre a estimar la fugacitat de la vida i a saber que tot està en canvi permanent. Crec que és bo estimar els canvis i intentar abraçar-los. I no fugir del dolor. Vivim en una societat amb molta pressa que intenta desfer-se de certes emocions, però hi ha processos que són necessaris. Has de permetre’t sentir el que estàs sentint, i el dolor ja marxarà quan hagi de marxar. Jo faig música com a procés alquímic que em permet transformar el dolor en bellesa”, conclou.