Antoni Bassas17/02/2016

Practicar la transició. L'editorial transcrit d'Antoni Bassas

Com en el dia de la marmota, el govern espanyol ha tornat a utilitzar el Tribunal Constitucional per fer la política que no vol fer: va presentar recurs contra la conselleria d’Exteriors i ahir el Tribunal Constitucional el va admetre a tràmit, amb la qual cosa, automàticament, la conselleria d’Exteriors ha quedat suspesa. Ara el Govern ha de decidir si fa com si sentís ploure i anar a la topada institucional o busca una escletxa legal per continuar fent diplomàcia.

Més enllà del que acabi passant, és important subratllar el que ja fa temps que està passant. I el que està passant és que l’estat de les autonomies s’ha col·lapsat, miris per on t’ho miris. Si mires els diners, Catalunya, País Valencià, Illes Balears tenen competències en sanitat –per on se’n va gairebé la meitat del pressupost–, però no tenen un pressupost adequat per fer-hi front, tot i els impostos que paguem. L’Estat només traspassa una cosa a les autonomies: el límit de dèficit que li imposa Brussel·les, i això que les autonomies són les administracions encarregades de fer la despesa social. Total, que la solidaritat per cohesionar Espanya l’acaba descohesionant. Si mirem les lleis, tot són recursos. Res és política de negociació i pacte. I si mirem l’esperit, el PP ha imposat un retrocés en l’estat de les autonomies consistent a convertir-les en macrodiputacions provincials. L’esperit de l’estat de les autonomies era, inicialment, donar resposta a les realitats nacionals de Catalunya i el País Basc, i també de Galícia. Fins i tot la Constitució, feta amb tot el franquisme vigilant mentre es canviava de jaqueta, va arribar a fer constar que a Espanya hi ha nacionalitats i regions. Sense dir quines, això sí. Bé, han passat 38 anys, Espanya ha canviat, a Catalunya i al País Basc s’ha obert pas l’independentisme democràtic i el dret a decidir. Cal que l’Estat afronti aquesta realitat.

Cargando
No hay anuncios

I ara que tanta gent s’enrecorda de la Transició, és hora de parlar-ne menys i practicar-la més. ‘Transició’, fa 40 anys, vol dir que perdedors, exiliats i torturats d’una guerra civil i d’una dictadura van seure al Congrés al costat de franquistes. Difícil, però es va fer. Què hauria de voler dir avui ‘transició’? El reconeixement nacional de Catalunya, efectiu, del seu dret a decidir i a disposar del seu esforç fiscal. És aquesta transició més difícil de fer que l’anterior, amb milers de combatents de la guerra civil encara vius? Creiem que no, que hauria de ser més fàcil. I, en canvi, què tenim? El PP fent recursos, i el PSOE, acovardit, dient que res de dret a decidir. I Ciutadans empenyent cap a la recentralització. S’omplen molt la boca de transició, però no la practiquen.

Ahir els diaris parlaven d’aquest documental d’un canal francès de televisió en què el rei Joan Carles explica que ell ja veure que sense els comunistes no hi hauria democràcia. Calia valentia política per legalitzar els comunistes. Avui, sense dret a decidir, sense reconeixement nacional efectiu de Catalunya, hi pot haver democràcia? Creiem que no. I que obsedir-se en recursos allargarà el conflicte polític.

Cargando
No hay anuncios

Més aviat, la política espanyola sembla ancorada, fossilitzada en aquell esforç del 77. Sembla que pesa més Franco que la sobirania nacional que resideix en nosaltres. Franco, sí, que li va dir al Rei: “Preserva la unitat d’Espanya”. Es pot preservar igual avui que el 77?