Fotografies

La postal del dia

Leer en castellano

Fotografies

Cristina Arribas

31/08/2024

42 imatges

BarcelonaLa sèrie La Postal és un exercici nostàlgic i sociològic a través de les postals de la Catalunya i l'Espanya dels anys 60, 70 i 80: una divertidíssima realitat vintage. La secció va a càrrec de Cristina Arribas, arquitecta i col·leccionista, la persona que millor coneix les imatges amb les quals, com a país, vam acollir el turisme. Són imatges que s'escapen del que podríem esperar d'una postal turística visualment seductora: hi trobem, per exemple, estampes de peatges, benzineres i platges plenes a vessar.

Fins l'any que ve — 1 de 42 Col·lecció Cristina Arribas

Fins l'any que ve

L'any 1958 s'aprovava la llei d'aeroports, mitjançant la qual es creava la Junta Nacional de Aeropuertos per ordenar les infraestructures. El 1962 ja controlava 33 instal·lacions aeroporturàries. Es tractava d’aplegar l'enorme creixement del turisme que va experimentar Espanya els anys 60. La millora del benestar a Europa després de la Segona Guerra Mundial i la universalització de les vacances pagades van augmentar la demanda de transport aeri. Viatjar amb avió era tot un esdeveniment festiu, gairebé una atracció més del panorama turístic: un espectacle de gran altura.

Les companyies aèries van editar les seves pròpies col·leccions de targetes postals, en les quals mostraven les seves aeronaus, les instal·lacions i els aeroports o també algunes col·leccions dels principals punts d'interès de les destinacions a visitar i de la seva gastronomia local. Repartien als passatgers un kit de viatge que integrava paper de carta, sobres, mapa turístic i, per descomptat, un joc de postals. Tot perfectament editat sota el segell de la companyia i en un packaging exquisit.

Quins temps, aquells. Ara, a la butxaca del seient de davant, hi podem trobar un fulletó plastificat dels productes que podem comprar a bord, instruccions d’emergència també plastificades i una bossa per a possibles vòmits... Han canviat les prioritats.

Doncs sí, viatjar amb avió, tant si marxàvem com si tornàvem, era una meravella, tot un esdeveniment. Una sacsejada, l’abandó del lloc de costum i el despertar d’un estadi anestesiat i rutinari, un ball, una dansa que celebrava la novetat. Però el viatge s’acaba i tornem a casa. Moment reconfortant: redescobrim el nostre entorn. Valorem allò que tenim i que el costum ens havia fet opac. El paisatge és –més lleig o més bonic– el nostre. Al capdavall, descobrim que viure vol dir sentir-se d’un lloc, ocupar un paisatge, percebre que en formem part.

Quin bon regust de final de viatge: l’última postal de l’estiu que avui rebeu posa fi a aquest viatge, final de festa a ritme de sardanes, de cobla, som a casa... Quina delícia tornar. Fins l’any que ve!

I no vull acabar sense fer especial menció a Casa Planas. Centre de Recerca i Cultura Contemporània, a Escudo de Oro i a totes les editores que han fet possible aquest viatge postaler. I un agraïment especial a Jaume Tarrés, historiador i director de la Revista Cartòfila del Cercle Cartòfil de Catalunya.

Fem les maletes — 2 de 42 Col·lecció Cristina Arribas

Fem les maletes

Les postals funcionen com un mitjà de comunicació breu i concís, un testimoni que ens reafirma socialment en la nostra posició privilegiada de turistes en trànsit, en la nostra capacitat privilegiada per viatjar: la prova del jo soc aquí i t’ho faig saber. També esdevé un souvenir dels destins invocats, un vehicle de viatge de retorn i ancoratge de la memòria; i encara un mecanisme que activa el record des de i les salutacions per als receptors que no viatgen, i així afegir-los en l’engranatge del turisme.

Què us sembla la postal d’avui? Ho conté tot: colors, muntatge, multivista, tipografia postalera, espanyolades, souvenir, i tot en una maleta de viatge. La conquesta de la felicitat, el desig d'evasió i la tornada a la natura són els generadors dels imaginaris del desig a l'hora d'emprendre qualsevol viatge.

Que el turisme és un gran invent –potser fins i tot el gran invent de la societat del consum capitalista– és una evidència. Però, parlant de turisme i maletes: la maleta també és un gran invent, i amb rodes ho és encara més. El 1970 es va patentar la maleta amb rodes per agilitzar el desplaçament pels aeroports, però no va ser fins al 1987 que es va generalitzar el disseny actual amb un tirador per arrossegar-la, i fer-la rodar verticalment. Cinquanta anys més tard, la ciutat croata de Dubrovnik n’ha prohibit l’ús al nucli històric per la contaminació acústica que genera. Alguns hotels estan oferint un servei extra de trasllat d'equipatge: els turistes deixen les maletes abans d'entrar al nucli antic, i el servei de trasllat s'encarrega de portar-les fins a l'allotjament.

La maleta de la postal d’avui va farcida de records, de colors, d’experiències viscudes, de notes de viatge. Les vacances s’acaben i els necessitarem a tots per sobreviure a la tornada. La maleta de pintor de l’inici del viatge, oberta, en la qual es coïen els colors d’un viatge per dibuixar, ara va plena i està ben tancada. Tot llest pel retorn. Tornem a casa. Fer la maleta és començar a tornar.

Paisatges ‘take away’ — 3 de 42 Col·lecció Cristina Arribas

Paisatges ‘take away’

Com donem forma a les representacions del turisme contemporani? Com s'originen aquestes imatges que acabaran identificant els paisatges i els escenaris de les destinacions del viatge? Siguem conscients –qui vulgui, és clar– que allò que ens mostren les postals són només aparences del món real: construccions imaginades, idealitzacions dels espais de vacances i dels temps del lleure, llocs adornats i empolainats; els quadres excel·lentment emmarcats d’un museu dels desitjos de perfecció i benestar.

Les targetes postals han estat, durant més d’un segle, el mitjà per emmarcar els missatges del turisme a partir d’un imaginari de perfecció. En la seva base –la fotografia– se selecciona l’indret (ben compost, retallat i enquadrat). Després, el disseny gràfic completa la tasca, ressaltant i intervenint la imatge fotogràfica amb mil i un recursos de color, muntatge, tipografies, dibuixos retallats i enganxats, o redundant en l’enquadrament ja triat de la imatge fotogràfica amb un marc (un marc natural o un marc arquitectònic i artificial). El marc dignifica, tria acuradament una obra o un indret, l’adorna, concentra l'atenció i també dilapida el paisatge salvaguardant-lo de la possible mediocritat i enllestint-lo per ser comprat –o venut– i ser traslladat allà on més convingui. Tot un procés comercial i ritual de maquillatge i de seducció acceptada pels turistes, entregats a la ficció de la seva experiència.

El turista és l’observador que fa possible l’essència i l’existència del paisatge, un camp visual limitat en qüestió de mides i il·limitat en desitjos. Desitjos d’una ficció emmarcada que li atorguen l’autenticitat i la garantia d’un passat vacacional per ser recordat o d’un viatge futur per ser aspirat. Autèntiques peces de museu.

Platja... quina platja? — 4 de 42 Col·lecció Cristina Arribas

Platja... quina platja?

En els seus signes i rastres també es fa palesa la petjada transformadora que converteix un lloc en turístic. Això és el que ens mostra aquesta postal sense figurants turistes, però amb les arquitectures i les carcasses que els allotgen. Aquest és l’aixecament literal d’una nova muralla de mar, entregada a un cel sospitosament sense cap núvol i sospitosament blau turquesa, un cel que anuncia i recorda el lloc que representa i que ha desaparegut –com també sembla que hagin desaparegut les persones–: la platja de San Juan.

Aquí no hi ha platja, vaja, vaja... Però podrem enviar-ne un record –Recuerdo de playa San Juan–, un record teòric, fictici, i donar fe de les nostres vacances davant del mar. Fe cega, és clar.

Els nous paisatges arrasats pel turisme i la superurbanització seran a partir d’aleshores els paisatges de postal, els indrets de somni i d’insomni, els blocs d’apartaments amb vistes tapiades per altres blocs d’apartaments o les multituds ocioses ocupant-ho tot sense pietat: turistes i edificis conformen ells mateixos el paisatge. Són el paisatge.

Paisatges de platja on ja no apareix la platja (ni rastre), i on el front construït és allò que importa, monuments històrics que desapareixen darrere de la massa de visitants o de vehicles que, còmodament aparcats, ens faciliten l'arribada a la visita. Vistes panoràmiques on l’entorn natural primigeni ha desaparegut pràcticament pel rebliment de la seva arquitectura que ho ocupa tot, en el mateix enquadrament que anys enrere respirava folgadament entre el cel, el mar o les muntanyes. Paisatges impensables, quasi absurds o inexplicables, desolats i desoladors: Boring postcards.

“Spain is different” — 5 de 42 Col·lecció Cristina Arribas

“Spain is different”

En el terreny social, polític i cultural, la globalització ens ha portat la porositat de les fronteres i, paradoxalment, un augment de la seva importància. Originalment, la paraula frontera tenia una connotació militar: el terme fa referència al front de batalla (front i terra). És un terme polifacètic: límit, barrera, interstici, territori, identitat, impermeabilitat, migracions, front de batalla i, en definitiva, poder.

A l’Espanya dels anys 60, la d’aquesta postal i la de l’“Spain is different”, la frontera marcava el límit de la diferència, del segell espanyol –aquí en tenim un de taurí–, però també aixecava barreres i s’obria al món per formar part del mapa de la modernitat, per rebre turistes i ajuda econòmica: li calia una rentada de cara. És literalment el que ens mostra aquesta postal de manera benintencionada: la frontera franco-española, flanquejada per aquesta dualitat que caracteritzava el país: el de sempre –toros i toreros, flamenc, la moral i la religió, l’austeritat, l’endarreriment– i la permeabilitat a l’exterior amb la modernitat –el turisme, l’oci massiu, el pop, el cotxe.

I és que Espanya era moderna, però espanyola, i així ho diu una cançó de l’època cantada a la pel·lícula En un lugar de la Manga per Manolo Escobar. A la lletra de la cançó, que comença així, no li sobra res: "Señores, yo soy un hombre / del siglo veinte, pero español. / Que es tanto como reírse / del mundo entero menos de Dios. / Me gusta oír la campana / de mi parroquia arrebatá, / pero a mí también/ me gusta cantar un ritmo yeyé / y hasta protestar si algo no está bien".

Viatge a la lluna — 6 de 42 Col.lecció Cristina Arribas

Viatge a la lluna

Van batejar com a Googie l’estil de l'arquitectura nord-americana que mirava al futur i que estava clarament influïda per la cultura de l'automòbil i l'era espacial. És originari del sud de Califòrnia de finals de la dècada del 1940 i va persistir fins a finals de la dècada de 1970. És una arquitectura caracteritzada pels colors vius, l’ús del neó, el vidre, l'acer o el plàstic, angles apuntats amb línies arrodonides, amplis voladissos i una marcada estètica futurista. Aquesta estètica s'apropià de tots els mitjans de l’època: revistes, sèries, anuncis, electrodomèstics, etc. Benzineres, autocinemes, pistes de bitlles o cafeteries, motels, rentats de cotxes… tots anunciats amb cartells lluminosos, un dels símbols d'aquest estil. Els anys 50 i 60 van ser una època de desenvolupament tecnològic als EUA, que va culminar amb l'arribada de l'home a la Lluna el 1969. Aquesta era l’atmosfera d’aquest estil avui, ja retrofuturista.

Però aquesta postal no és a Las Vegas ni és a Amèrica, sinó a Espanya, i mostra un restaurant que es deia Platillo Volante, situat al parc d’atraccions de Madrid, un marc que no podia ser més adequat: el joc i l’oci per a una arquitectura de fantasia i de consum. Aquest ovni de somni de més de trenta metres d’altura es va inaugurar el 1969. El disseny que l'enginyer expert en il·luminació Carles Buigas va crear en aquest objecte sí identificat generava els efectes més espectaculars del parc: uns raigs d'aigua que queien de l’ovni i que, il·luminats des de baix, feia la sensació que la nau estava a punt d'enlairar-se. En aquests inicis, avantsala de l'energia nuclear, els avenços espectaculars dels coets i el desig de ser els primers a portar l'home a l'espai i a la lluna van iniciar a una era coneguda com l’era espacial: l’espectacle estava servit a tot color i amb llums de neó.

Mira, mira... Què veus? — 7 de 42 Col.lecció Cristina Arribas

Mira, mira... Què veus?

“La vista arriba abans que les paraules”. D'aquesta manera comença John Berger el seu llibre Maneres de mirar. Si és cert que el primer que s'adquireix és la vista, també és cert que és la que constitueix i fixa el nostre lloc en la societat suburbana. Segons l'autor, la realitat només pot ser visible un cop percebuda pels sentits, i dona rellevància a la vista com a estímul principal abans de la producció de paraules.

A la postal d’avui mirem un paisatge que, al mateix temps, és mirat per uns observadors, que al seu temps són observats per nosaltres. Es tracta d’una postal del primer mirador construït a Espanya a finals dels anys 20 del segle passat: el mirador del Fitu, a Astúries, que encara existeix. Un mirador és més que el lloc escollit per observar el paisatge; és, segons els dictats turístics i de consum, el lloc des d’on s’ha de veure i que et situa justament per contemplar el que s’ha de veure: situeu-vos aquí i mireu això. I és que en la mateixa definició del terme paisatge es fa palesa la condició imprescindible de la seva essència: l’existència de l’observador. No hi ha paisatge sense observador. Un punt elevat d’un accident geogràfic, el cim d’un edifici o una construcció monumental, una infraestructura elevada, l’eixamplament d’una carretera panoràmica, un balcó panoràmic, o un artifici construït per pujar-hi i per a mirar… tots, amb un mateix objectiu: constituir un element singular des del qual observar una vista paisatgística destacable i concreta.

En el procés d’observar el paisatge natural des de la nuesa de l’home (l’home davant la immensitat de la natura), en una visió romàntica de la relació home-paisatge en què la persona esdevé un ésser ínfim davant la natura sublim, s’evoluciona cap a la persona que observa un nou paisatge construït, més urbà, o, en cas que també observi un entorn natural, ho fa sempre a través d’un element construït i artificial com ho és el mirador.

Quins miradors ens ofereix l’actualitat tecnològica i digital-virtual? El Google Maps, per exemple: un nou mirador, sense sortir de casa, una vista aèria o a peu pla, sense transportar-nos físicament… un mirador des de casa, o d’estar per casa?

‘Cielito lindo’ — 8 de 42 Col.lecció Cristina Arribas

‘Cielito lindo’

La postal, com a objecte-mercaderia viatgera que és, es veu implicada en el discurs dominant de la modernitat segons el qual el preu del progrés ha estat la pèrdua de l'autenticitat. Què és autèntic i què no ho és en la promoció turística dels indrets i en la venda dels objectes i els llocs per ser consumits? Quin és el grau de fiabilitat del que ens mostren les targetes postals al seu anvers?

A les dues postals d’avui veiem una platja, una plaça, turistes, banyistes, arbrat, construccions..., però no només construccions d’arquitectures modernes, sinó també de ficcions que podrien passar-nos per alt si veiéssim cadascuna de les postals per separat. Us heu fixat en els núvols?

És evident que tot muntatge implica manipulació. La targeta postal porta al límit la lectura de la realitat per construir il·lusions d’un turisme feliç, confonent la mirada i trencant les lògiques i els codis convencionals de la representació per crear mons paral·lels de ficció.

Tornem-hi: us heu fixat en els núvols? La forma dels núvols és la mateixa, però introduint algunes subtileses manipuladores s’ha aconseguit encaixar-los cadascun en un cel blau i una ciutat diferent, però amb una formalització, malgrat un gir que ens intenta despistar, idèntica. Però això no passa només en aquestes dues imatges. Aquest núvol-ànec és present en desenes de postals: de vegades es desplaça cap a l'esquerra o cap a la dreta, sobresurt per la part superior de la foto o gira. En el gran teatre de les experiències turístiques contemporànies, aquests models estandarditzats construeixen els escenaris perfectes del gran espectacle del turisme. La banalització del paisatge i la seva reducció a un catàleg de fons de destins inexistents però desitjats són l’inici d’una globalització turística incipient. En les targetes postals tot s’hi val.

El nostre amic, l’àtom — 9 de 42 Col·lecció Cristina Arribas

El nostre amic, l’àtom

El pla nord-americà Atoms for Peace fou la campanya que pretenia rentar la cara de l'ús bèl·lic de l'energia nuclear (pels antecedents recents d’Hiroshima i Nagasaki l'agost del 1945), diluint-ne l'origen militar i desplaçant-lo cap a una imatge pacífica. Amb aquest marc com a antecedent, el programa atòmic espanyol coincideix de ple amb els anys del desarrollismo. Entre les diverses activitats que es van proposar a Espanya per promocionar aquesta bona imatge de l’energia nuclear, destaca l'exposició El átomo y sus aplicaciones pacíficas, que es va poder veure a la Casa de Campo de Madrid el 1958, organitzada pel Sindicat Nacional d'Aigua, Gas i Electricitat. Es va traduir el llibre nord-americà Our friend the atom [El nostre amic, l’àtom] amb il·lustracions de Walt Disney, que va donar lloc a una pel·lícula molt popular.

El No-Do va ser una gran font de difusió de tota aquesta campanya, i va mostrar els èxits científics i mèdics en els quals la ciència estava al servei de la pau, i també es van impulsar inauguracions d'exposicions en la mateixa línia. Franco inaugurà el Centre Nacional d'Energia Nuclear Juan Vigón a Moncloa i s’instal·là també el primer reactor amb ús en el camp de la medicina, la indústria i l'agricultura, que serà decisiu per al desenvolupament del país. El 1968 s’inaugura la central nuclear espanyola de Zorita. També aparegueren les centrals nuclears a les postals i aquí en teniu un exemple. En aquest cas, se suavitza la duresa industrial amb l’amabilitat orgànica d’aquestes boniques branques florides.

Durant tota aquesta campanya (exactament el 17 de gener del 1966), van caure quatre bombes termonuclears sobre les platges de Palomares per un accident d’un B-52 amb el seu avió nodrissa. D’aquí les històriques imatges de Manuel Fraga, llavors ministre de Turisme, i de l'ambaixador nord-americà banyant-se a les platges per tranquil·litzar el país. L’amic americà, l’àmic àtom... Amistats perilloses.

Hem arribat bé. Estem molt bé — 10 de 42 Col·lecció Cristina Arribas

Hem arribat bé. Estem molt bé

El telegrama és un sistema de comunicació inventat el segle XIX, i molt utilitzar. En l’era dels mòbils, les xarxes socials i el correu electrònic és evident que ja no té cap sentit. La idea la va desenvolupar la Royal Mail com a servei per a les cartes urgents. La urgència, la immediatesa de comunicar el que fos i la poca paciència –siguem clars– són requisits, aquests sí, molt actuals i que no paren de créixer. La seva brevetat era una altra característica essencial dels telegrames: es pagaven per paraules, de manera que com més curt era el missatge, també més econòmic. Es va crear tot un llenguatge telegràfic que retallava preposicions, articles no imprescindibles i tota mena de floritures. Una cosa semblant al que fem avui amb els whatsapps, però no per una qüestió econòmica, sinó per un tema d’estalvi de temps d’escriptura i esforç. I anem sumant: mínim esforç, mínim temps d’espera, mínima implicació, espai mínim... i, finalment, un missatge mínim o insuls.

La postal-telegrama és una tipologia de postal molt comuna de fa mig segle, utilitzada per un gran nombre d’editors, i que simula un telegrama amb un missatge breu i repetitiu, encara més reduït que el text escrit al revers de la targeta. Si el missatge que s’escriu a darrere ja està prou limitat per espai o per tipologia, la intenció de la postal-telegrama és encara més reduïda: El temps bé, estem bé, hem arribat bé. O… fa molt de sol, fa calor, estem molt bé... Sempre missatges que parlen del temps –del bon temps– i de la felicitat del turista. Amb això ja està tot dit i comunicat i, en aquest cas, també ho diu en el mateix anvers de la postal. Les floritures que s’estalvien en el missatge del text s’expandeixen a tot color i sense cap contenció a la imatge, plena de color, hotels, flors i arbres, cotxes, gràfica optimista… una imatge val més que mil telegrames. Allà on sigueu: que ho passeu bé, molt de sol i molta alegria.

Tonto l’últim! — 11 de 42 Col·lecció Cristina Arribas

Tonto l’últim!

Qui no s’espavila, no fila i, encara pitjor, haurà de fer la gran fila. Una de les temàtiques de la modernitat que mostren les targetes postals (fins i tot s’hi recreen i l’exageren) és la multitud ociosa que gaudeix de les platges, els hotels, les piscines, els carrers comercials, els espectacles de masses. La gentada que es desplaça en cotxe, amb avió o amb vaixell. Els consumidors gaudeixen massivament del lleure.

Per emmarcar la representació de la massa ens interessa fixar-nos més en el capitalisme de consum, que va donar peu a les imatges de multituds consumidores en el lleure, i no en les multituds obreres del capitalisme industrial. Abans del segle XX, el turisme era una activitat aristocràtica. El segle passat representa el pas de les masses agressives –bé estaven en guerra–, a les masses lligades al gaudi i la festa, amb les vacances com a culminació. És el segle de les classes mitjanes i el consum.

El turisme és consum: es consumeix paisatge, oci, banys de mar i piscina. Adeu als referents pictòrics de Grosz o les pel·lícules d'Eisenstein. Benvingudes les fotografies de Weegee o Andreas Feininger, en què la massa ociosa pren posició.

Després de la Segona Guerra Mundial, el que havia estat un fenomen elitista es va anar transformant en les vacances pagades per a tothom. Havia nascut el turisme de masses com el que veiem en aquesta postal, un turisme de masses que es tradueix visualment en aquestes multituds assolellades, com milers de formiguetes damunt la sorra. Tots a l’una. Si del dia vols treure profit, que no et trobi el sol al llit. Tots a la platja!

Sol-solet — 12 de 42 Col·lecció Cristina Arribas

Sol-solet

El Sol de Miró va ser l'obra escollida per representar la imatge d'Espanya com a destinació turística el 1983, època en què el país estava de moda dins del panorama internacional. Per fi érem democràtics i moderns de debò! Aquell disseny va suposar un cop d'efecte que trencava els cànons establerts i obria un llenguatge nou en l’àmbit de la promoció turística. Va quedar com un dels logotips turísticsmés famosos a escala mundial. D’això fa quaranta anys...

Però si reculem una mica, ens trobarem amb el pop seixanter que les nostres estimades postals proposaven des de feia uns quants anys: sols somrients i feliços, multivistes dels destins encaixats entre rajos solars, sols simpàtics de colors vius, contents d’alegrar-nos les vides i els estius. Però sobretot, el que les postals ens volien transmetre era que el sol estava assegurat. Totes aquestes imatges tenen banda sonora de l’època: Un rayo de sol, Cuando calienta el sol o el súmmum del sol assegurat: El hombre del tiempo (coneguda pel seu vers “Tenerife tiene seguro de sol”) va guanyar el III Festival de la Canción del Atlántico de Puerto de la Cruz. Espanya és país de sol. I les Canàries, a més, indret de sol assegurat tot l’any.

El canvi climàtic està començant a condicionar el turisme a Catalunya i Espanya, el segon país més visitat del món, amb les importants conseqüències que això pot acabar comportant per a la principal indústria estatal. La previsió a uns anys vista és que el flux de visitants es vagi desplaçant cap a destinacions amb temperatures més moderades a l'estiu; és a dir, cap a la frescor del nord. El nostre mític sol deixarà de ser un reclam. Potser aquí vindran a l’hivern.

Amb el do de la ubiqüitat — 13 de 42 Col·lecció Cristina Arribas

Amb el do de la ubiqüitat

És evident que el paisatge (no la seva imatge), en la seva realitat 'desarrollista' de la dècada dels anys seixanta, va creixent sense límit ni sensatesa, es va transformant i va tamisant els fronts marítims i les trames urbanes amb propostes banals i idèntiques les unes a les altres. Però no en parlen només d'això les targetes postals. Els editors, amb la seva creativitat venedora de destins, aportaran a més (i sobretot) un gran repertori de grafismes i composicions sense límit ni comparació.

El resultat de tot aquest batibull gràfic és, al cap i a la fi, la banalització del paisatge representat. Ja sigui per l'exageració, per la repetició sistemàtica i idèntica del "no importa" quin lloc, o pel "copy paste" insistent i sense límits de fragments que serveixen per a qualsevol destinació. Aquest és el cas d'aquest díptic de dues postals sospitosament semblants. L'única dada que l'editor apunta al revers d'ambdues és "Catalunya típica" i, està clar que, per ser típica -a Catalunya i a les dues postals-, els ha calgut aquest trio de personatges asseguts i repetits que sense cap problema intercanvien el fons. Quin és un bon escenari? La muntanya de Montserrat? Doncs això és Catalunya típica. Un racó de qualsevol parc i indret del mapa? Doncs això també és Catalunya típica. De fet, seria possible un fons de l'altra punta del món on, enganxant la mateixa tríada de catalanets asseguts en aquest pedrís, obtindríem una tercera postal que podria anunciar-se també com a "Catalunya típica". La primera està editada el 1966, la segona, el 1977, onze anys més tard quan, potser aquests infants ja es trobaran en un nou escenari d'adolescència avançada i ni tan sols existien ja com a bons minyons. Però si la Catalunya típica de les postals els necessiten de nou, l'intrèpid editor els tornarà a incrustar allà on calgui, asseguts a la pedra i perfectament avituallats.

Tot muntatge implica manipulació i falsificació i la targeta postal ho porta al límit per a construir il·lusions i turisme feliç. A les postals, un altre món és possible.

Pagar peatge — 14 de 42 Col.lecció Cristina Arribas

Pagar peatge

De nou ens trobem davant d’una postal que no mostra la previsible vista. Un peatge! Per què? Què ens pretén comunicar?

L’agost del 2021 tenia lloc l’última operació tornada de les vacances d’estiu amb peatges de pagament. Des d’aleshores, hem pogut circular lliurement sense haver de pagar, després de dècades d'abonar l'import corresponent i d’accions repetides per part de diferents col·lectius per acabar amb aquest pagament. A partir d’aquell u de setembre d’ara fa tres anys, i per primer cop en dècades, Catalunya tindria més quilòmetres de vies ràpides gratuïtes que de pagament. En total a casa nostra hi ha 1.719 quilòmetres de vies d'altes prestacions: autopistes, autovies i carreteres desdoblades. Fins aleshores, la majoria, un 60%, tenien peatge. Les quatre vies que encara el van mantenir a Catalunya després de l'1 de setembre d’aquell any van ser el túnel del Cadí (la concessió venç el 2037), els túnels de Vallvidrera (2037), la C-16 entre Sant Cugat i Manresa (2039) i la C-32 entre Castelldefels i el Vendrell (2039).

L'autopista del Maresme va ser la primera a inaugurar-se a l'estat espanyol el 1969, en ple franquisme. 52 anys després, ha estat una de les quatre que primer van aixecar barreres.

Aquesta pèrgola desplegable, gairebé un joc de papiroflèxia artística, i amb un característic color carabassa, esdevé, vista avui, una fita visual entranyable dels paisatges de carretera de la modernitat. Un vestigi de la modernitat capitalista de quan el peatge de les vacances es pagava amb monedes. Però les vacances, sovint, i en contra de les aparences, són un cúmul de peatges familiars, conjugals, d’amistats perilloses. Com trobem a faltar, de vegades, les nostres rutines en ple mes d’agost! Comencem a llençar-nos els plats pel cap i ens comencem a preguntar el mateix que es preguntava en veu alta Marge Sherwood, Gwyneth Paltrow, a L’enginyós senyor (Anthony Minghella, 1999): “Per què quan els homes juguen sempre juguen a matar-se els uns als altres?"

Estiu, ‘mon amour’ — 15 de 42 Col.lecció Cristina Arribas

Estiu, ‘mon amour’

Un dels terrenys més proclius a acollir actituds sentimentaloides de postal, com símbols edulcorats de la tradició, és la família i l’amor: batejos, comunions, parelles d'enamorats, casaments, avis i nets, i celebracions com el dia de la mare o el dels enamorats. Amb el Maig del 68, es va produir una revolució a Occident contra l'ordre establert. De sobte, va començar a trontollar un model que s'havia mantingut des de feia milers d'anys. De fet, es va passar de la noció sacralitzada de família a la noció de parella. Del sacrifici al plaer.

L'ideal de la parella es va convertir en el de dos individus que volien ser feliços i desenvolupar-se junts. Tot i aquest canvi, les postals de parelles encaixen perfectament en la categoria del kitsch i, en aquest cas, a més, sent cursi i de carrincló. Perquè no oblidem que Espanya estava sota un règim dictatorial que, tot i que es volia obrir al món, mantenia els valors de sempre.

L’escena que veiem avui és moderna però púdica, acolorida però grisa. La parella és a la cuina de l’apartament turístic. Indumentàries modernes, una cuina de fòrmica setentera, el noi ajuda la noia – excepcionalment?–. I, a l’extrem superior esquerra, un detall que no hem de passar per alt: amor i matrimoni en aquesta icona-escut. Que no ens confongui la modernor aparent. No hi ha pèrdua: l'amor romàntic és la raó fonamental per mantenir relacions matrimonials; estar enamorat o enamorada és la base fonamental per formar una parella i per romandre fidels, de manera que l'amor romàntic es fa popular i el matrimoni apareix com a elecció personal.

Tot i que semblen mons molt diferents, no està gaire lluny aquesta escenificació de les fotografies que proposava Martin Parr al seu llibre del 1993 Boring couples [Parelles avorrides]: Martin Parr fa un comentari social mordaç amb el seu punt de vista sobre les parelles que abans abrillantaven la vaixella d’estiu a l’apartament de vacances i que ara, amb els anys i la rutina, han perdut la brillantor dels ulls. Les bicicletes i l’amor són per a altres estius.

Turismofòbia? — 16 de 42 Col·lecció Cristina Arribas

Turismofòbia?

Acostumats a veure paisatges, el turista, l'observador, el visitant, l'hoste, compra la postal, visita el lloc i el fotografia. Des que es massifiquen aquestes accions és gairebé irremeiable que la seva presència s'incorpori a la mateixa imatge del paisatge, ara sí, definitivament, turístic: ara el turista ja forma part essencial del paisatge turístic també a les imatges que el representen i també a les targetes postals.

Però alguna cosa ha canviat des d'aquelles campanyes del Ministerio de Informacióón y Turismo on es convidava els autòctons a acollir i cuidar al visitant estranger, a tractar-lo amb amabilitat, informar-lo bé,... en definitiva, estar al seu servei i disposició. En els darrers anys, i sobretot en aquest darrer, les ciutats espanyoles estan organitzant actes i manifestacions en contra del turisme massiu: concentracions que diuen prou, grafitis de "tourist go home"... revisió de normatives i llicències municipals o es limita o prohibeixen nous permisos de pisos turístics i regulació dels comerços també amb producte dirigit al turista.

El fotògraf intrèpid, autor de la postal d'avui, sembla haver esperat l'instant decisiu per a disparar: els turistes en el punt de mira del canó. I és que tot i que semblava que el turisme era un gran invent -econòmic i només per a uns quants- ara està molt mal vist i sovint es devalua el visitant a la categoria d'indesitjable i molest. El 1991, Jean-Didier Urbain publicava la primera edició del llibre "L'idiota que viatja. Relats de turistes". Fa més de trenta anys, i sembla que aquest llibre no té data de caducitat. És absolutament vigent. Però és -som- realment culpables de voler fer i de fer turisme? El problema no és que hi hagi turistes, sinó que només hi hagi turistes. No és el turisme el que ha buidat les ciutats de la seva realitat i de la seva gent, sinó la seva gestió com a negoci.

Presencio justament avui una imatge, colofó, que reafirma allò que podia semblar prejudici: un grup de turistes es fotografien davant d'un gran grafiti on diu: "Tourists go home". Sense comentaris.

Modernitats excèntriques — 17 de 42 Col·lecció Cristina Arribas

Modernitats excèntriques

Quan pensem en l’acte d’enviar postals, pensem en el gest d’enviar un testimoni dins d’un repertori limitat de monuments, places, vistes, esglésies, parcs d’atraccions, paisatges, obres d'art, tot allò que millor pugui representar els llocs i l'estat d'ànim en què ens trobem. Imatges sempre “de postal”, amb un món perfecte, ordenat, brillant, optimista, romàntic, pintoresc, útil per a tots els gustos i en tot moment. Però és que el repertori que crèiem limitat és més aviat infinit i sense límits. Descobrim un altre estiu de postals. Una faceta desconeguda en què les postals volien explicar quelcom diferent, o més misteriosament polièdric, que el record de les vacances, amb un esperit més proper a l'autèntic desig de compartir "el sentit". de lloc que no pas la de donar una imatge meravellosa i positiva d'un mateix.

La postal, en els seu origen, anunciava els edificis del poder, els monuments de les seves personalitats, la grandiositat de l'obra pública. És per a aquestes necessitats que la postal es va fabricar al segle XIX, però si girem l’expositor de targetes postals i ens traslladem cinquanta o seixanta anys enrere, veuríem com la postal,no va escoltar estrictament les ordres i va prendre altres camins.  el que veiem en aquesta multivista de suburbi massiu d’habitatges a casa nostra n’és un exemple.De fet, eren els mateixos residents aquells que reivindicaven a l’editor local que incorporés el seu nou i “flamant” barri i que el quiosquer o estanquer els hi vendria. Potser serien postals que enviarien al poble d’origen d’on provenien per demostrar el seu nou estatus urbà.

Avui dia, quan de vacances busquem postals per enviar tenim la sensació que estem duent a terme afectuosament un gest revolucionari d'altres temps, abandonant per un moment les fotografies del mòbil. Tota una excentricitat avui en dia.Potser una excentricitat no tan excèntrica com el fet d’enviar, en el seu dia, un exemplar com la postal que veiem avui.

La comarca ens visita — 18 de 42 Col.lecció Cristina Arribas

La comarca ens visita

Conrad N. Hilton va entrar de manera gairebé accidental en el món dels hotels el 1919. Però va ser el 1925 quan va posar, a Dallas, el seu nom a un hotel. El Hilton Dallas va ser el primer Hilton. Aviat se’n van fer per tots els Estats Units, i tot seguit van traspassar fronteres, millorant i situant-se al cim dels establiments hotelers més moderns. El 1927, el Waco Hilton va ser el primer amb aigua corrent i aire condicionat. El 1947 el Roosevelt Hilton, va ser el primer amb televisió a les habitacions i el 1959 se’n va obrir un en un aeroport, el San Francisco Airport Hilton, que va incorporar aire condicionat a les habitacions i va dissenyar el primer joc d'amenities específic per a dones –incloïa una carpeta amb fulls per a cartes, un kit de costura, un quadern amb telèfons de mainaderes i una llista de botigues de regals, entre altres coses.

Conrad Hilton es va convertir en un heroi americà. Va aparèixer als principals mitjans de comunicació, com revistes (a les portades de Life o Time), i el 1949 va escriure un llibre explicant les claus del seu èxit: Be my guest.

Però la postal d’avui no és d’Amèrica, evidentment, i, malgrat la modernor de l’Hotel Hilton del fons, tant el primer pla com l’escut daurat de dalt a l’esquerra delaten que som a Espanya; a Marbella, concretament. El Marbella Hilton, que no va ser el primer de la cadena instal·lat a Espanya (va ser el Castellana Hilton, a Madrid), es va inaugurar el 1969 en presència del seu fundador, cinquanta anys més tard que comencés la seva aventura hotelera.

El Marbella Hilton va néixer envoltat de polèmica per la seva altura de 14 plantes en contrast amb les pinedes del paisatge de l’entorn. La història del projecte d’aquest hotel i les seves aventures posteriors són ben interessants, però el revers d’aquesta postal no dona per a més literatura… Quantes d’aquestes targetes de l’època ens mostraven contínuament aquesta dualitat tan contrastada entre la modernitat més rampant i el tòpic més típic?

Panxa plena, no té pena — 19 de 42 Col·lecció Cristina Arribas

Panxa plena, no té pena

Es considera que l’edat d’or de les targetes postals van ser les primeres dècades del segle XX, és a dir, ara fa uns 100 anys. Ja s’il·lustraven amb bones fotografies d’autor, embelliments artesanals a color, gràfiques artístiques ben treballades: el súmmum per als col·leccionistes. Però hi ha qui en discreparia –jo mateixa– i que consideraria l’etapa del boom desarrollista com una nova etapa daurada: també cada vegada hi ha més col·leccionistes implicats i enamorats. És en aquest període quan troba el seu punt àlgid la postal gastronòmica a remolc de l’exaltació del color, de l’establiment obligatori del menú turístic el 1964 i de la sublimació del que es considera típic espanyol… I què més típic que la paella, la truita de patates, el pernil ibèric, la botifarra amb seques, el pa amb tomàquet, el porró –amb barretina!–, el xampany autòcton –el nostre cava d’ara–, la sangria o la crema catalana. Durant els anys 60, les targetes postals es van convertir en un vehicle inesperat per promocionar la cuina espanyola i les seves receptes típiques. En moltes es detallaven els preus i eren un doble reclam per als addictes a les postals i a la cuina local.

Escriure sobre aquests monuments de la gastronomia fa salivar, com també les imatges de la postal gastronòmica, en clau de bodegó, o bodegó multivista, com és el cas d’aquesta. I no són mondongades, perquè la targeta postal és un producte gràfic i fotogràfic comercial per vendre paisatges de tota mena. El paisatge de la taula ben parada, el bodegó, és un gènere molt recurrent. Si la postal multivista de paisatges urbans o rurals, de muntanya o platja, de dia o nit, ens proposa on s’ha d’anar i què s’ha de veure, en la multivista gastronòmica se’ns indica què hem de menjar i, per descomptat, el que hem de beure. Perquè si el turista té la panxa plena, no té pena.

Sequera, quina sequera? — 20 de 42 Col·lecció Cristina Arribas

Sequera, quina sequera?

La postal d’avui, com molts reconeixereu, és l’embassament de Susqueda. Però això no és l’important. A les postals, els discursos van molt més enllà del text o de l’indret. El missatge? Era el moment del bombardeig d'imatges d'un nou espectacle d'infraestructures i d’indústria que no s'havia contemplat mai en la categoria de paisatge. Aquesta aposta s’inscriu en aquest nou univers: també se’n van fer de centrals elèctriques –sí, ho heu llegit bé– o de plataformes i torres de perforació petrolieres. Tot plegat servia per publicitar la puixança econòmica del país. Qui no recorda la insistència i omnipresència als No-Do de les abundants inauguracions de nous pantans a tot el territori espanyol. Els pantans de Franco contra “la pertinaz sequía”!

Espanya es redimia amb aquestes grans obres hidràuliques nacionals, embellint –deien– el seu paisatge i creant aquest or líquid que volia ser la base de la nostra independència. En paraules del Caudillo que, malgrat tot, en el seu cap no acabava de sortir de mai l’ideal autàrquic: “Sí senyors, de la nostra independència, perquè no hi ha independència política si no hi ha independència econòmica, i no hi ha independència econòmica si no hi ha benestar a casa nostra”. Franco es recreava així en la tecnologia nacional com a transformadora del paisatge espanyol des del punt de vista econòmic, estètic i polític. En fi, grans petjades de dinosaure que testimonien l’imaginari dictatorial d’una fantasia anomenada independència.

En els dies que corren, a més, no només impressiona l’escala monumental i brutal d’aquests colossos industrials de formigó cru i dur. És molt possible que ens impacti, potser més i tot, la gran quantitat d’aigua. Aigua a dojo, que raja, que inunda, que sobreïx. Sequera, quina sequera?

Para mi novia — 21 de 42 Col·lecció Cristina Arribas

Para mi novia

Immersos en l’era visual en la qual vivim des de fa unes quantes dècades, quan arriba a les nostres mans –i a les nostres retines– una targeta postal, ens fixem poc en el seu revers: “Hem arribat bé, esperem que estigueu molt bé, fa bon temps i molt de sol, anem a la platja, per molts anys, estem en aquest hotel gaudint de l’agost..." i un etcètera limitat a un argot postaler que sembla no donar per a més.

Però, sorprenentment, algunes vegades la imatge de l'anvers i l'escriptura del revers tenen unes relacions, si no complexes, sí diverses; de vegades no tenen res a veure i el text es revela simplement com una evidència d’enyor o una excusa per escriure. Altres vegades, imatge i text es complementen, construint l'altra cara de la fotografia o del peu de foto. I, tanmateix, sigui quina sigui la seva relació, “el mitjà és el missatge” i, a més, per duplicat.

La postal que avui rebeu ha estat escrita i enviada. ¿Voleu saber què hi diu? Doncs aquí va literalment el text que un tal Luis L. escriu a una tal Rosario G. Preparats? Aquí va, literal:

“Para mi novia Rosario, con mucho cariño de su novio que mucho la quiere y no la olvida”. Signat, Luis L. Però tornem a l’anvers de la postal. Què veiem com a imatge inspiradora d’aquest missatge d’amor tan simple i formal? Un important nus viari, un indret anodí, un cant d’amor més aviat a la modernitat de l’automòbil que no pas a la Rosario. Curiosa relació la de l’anvers i el revers, la imatge i el text... Ai!, el Luis i la Rosario.

L’editor d’aquesta joia de postal també ha deixat una dada que crida l’atenció: Casa fundada en 1905. La editora más antigua de España. Ja veiem que l’editora que presumeix d’antiga també ho feia de moderna. I és que l’Espanya dels seixanta era moderna, però no oblidava el segell de la tradició o la història. El que li atorga la dignitat i la pàtina valuosa del temps que, com el Luis escriu a la seva promesa, tampoc s’oblida.

‘Made in Spain’ — 22 de 42 Col·leció Cristina Arribas

‘Made in Spain’

La postal d’avui és prou inquietant, i no perquè sigui nocturna, ni vertical, ni perquè mostri un escenari buit. El més estrany és veure l’escut de Barcelona a l’extrem superior esquerre de la imatge –que indica que “aquesta postal és de Barcelona”– i, en canvi, descobrir un carrer Mercaders medieval amb escales i amb una torre de campanar mudèjar de fons.

No ens alarmem; en el món turístic tot és possible: és Barcelona i això del fons és el campanar d’Utebo (Saragossa): senyores i senyors, benvinguts al Poble Espanyol. Aquest conjunt monumental del 1929 tan made in Spain, de vegades oblidat o menyspreat, va ser una proposta que bevia dels antecedents implementats en algunes exhibicions internacionals com el Borgo Medievale de Torí del 1884 o les imitacions historicofolklòriques a l’exposició de París del 1889, o també el Village Flamand d’Anvers i el Village Suïsse de Ginebra, tots dos del 1896.

Tres han estat les fites importants que ha acollit la ciutat de Barcelona en els últims dos segles: les exposicions del 1888 i 1929 i els Jocs Olímpics del 1992 (obviem el Fòrum de les Cultures del 2004). El Poble Espanyol és una petjada tan representativa com poc valorada de l’Exposició Internacional del 1929, un esdeveniment ideat pel catalanisme que es va acabar fent seu la dictadura de Primo de Rivera (només darrerament s’han recuperat les quatre columnes, que representaven les quatre barres, de Puig de Cadafalch).

Avui és fàcil viatjar a cop de Google. Amb un clic a la pantalla ens traslladem a la plaza mayor de qualsevol poble ibèric, a un carrer típic andalús o a qualsevol racó del món. Però el 1929, el Poble Espanyol va fer possible viatjar, en un sol passeig, al millor i més típic de l’arquitectura històrica peninsular en versió popurri o pastitx, com vulgueu.

Però tornem a l’estranyesa. ¿No és encara més inquietant que un indret que no existeix, representació de pedaços de cartró pedra d’un país, sigui presentat en un cartró de 10x15cm? Estem davant de la representació d’un poble d’enlloc, la representació de la representació.

Piscines, ronyoneres i para-sols — 23 de 42 Col·lecció Cristina Arribas

Piscines, ronyoneres i para-sols

Els refugis climàtics són espais que durant episodis de clima extrem proporcionen confort tèrmic, descans i seguretat en la població. La primavera passada l’Ajuntament de Barcelona va declarar que totes les piscines públiques de la ciutat serien refugis climàtics durant els mesos d’estiu per fer front a les altes temperatures que s’esperaven i que ja són aquí. Gràcies, senyor alcalde.

Les piscines privades són un altre món i la que veiem a la postal d’avui és, concretament, un món apart: és la clàssica piscina d’hotel (o de càmping) i, molt probablement, en aquest cas i per acabar-ho d’adobar, situada a pocs metres de la platja.

Va ser el segle XX el que va veure com les ciutats s'anaven omplint de piscines i com es democratitzaven els banys, sobretot per alleujar la calor de l'estiu, ja que les vacances a la platja no eren assequibles per a la immensa majoria dels treballadors (i algunes ciutats de costa, com Barcelona, vivien absurdament d’esquena al mar). A més, amb el pas dels anys, a partir dels seixanta, l’auge de les segones residències va fer que comencessin a guanyar terreny les piscines particulars, majoritàriament amb forma de ronyó, una forma copiada molt probablement de la que Alvar Aalto va dissenyar per a la Villa Mairea el 1938, reproduint el contorn ondulat d'un llac finlandès.

Les arquitectures turístiques desarrollistes exageren i vulgaritzen els estilemes de les avantguardes i la modernitat sense preocupar-se per l'ortodòxia ni per la coherència intel·lectual dels resultats. La seva aspiració era l’encantament del consumidor. D’aquella imbricació estètica en van sorgir notables exemples que fonien la modernitat més trencadora i el casticisme més ibèric.

Barra lliure — 24 de 42 Col·lecció Cristina Arribas

Barra lliure

Ja des del segle primer, els antics romans menjaven fora de casa. Als carrers d’Herculà hi havia molts bars (cantines) on servien pa, formatge, vi, nous, dàtils o figues. Hi tenien taulells de marbre i uns atuells encastats en què guardaven el vi per mantenir-lo fresc. Però el bar que ens mostra aquesta postal és una altra història: snacks, plats combinats, refrescos, còctels, tot perfectament precuinat i perfectament ràpid. Tan ràpid que aquí no queda res ni ningú –o potser és que tot està llest per iniciar la jornada massiva de ple agost?–. La barra d’acer lacat, els tamborets d’escai vermell, sostres ratllats, plafons llisos de parets, paviments quadriculats, modernor de barra lliure cap a una nova i estrident modernitat.

Les bases americanes en sòl espanyol van ajudar a introduir amb èxit les cafeteries típiques dels Estats Units, amb nomenclatures tipus Las Vegas, Califòrnia o Nebraska, fent honor als seus interiorismes trencadors del cañí més arrelat al país: de la Fonda Pepe o el Don Rodrigo a l’Snack-Bar Sant Louis o el New York Bar. El nivell de vida dels espanyols va millorar considerablement i es va possibilitar l’oci i el consum d’àpats fora de casa basats en els models ianquis, introduint conceptes culinaris com el plat combinat o el sandvitx mixt. Aviat també arribarien els bufets lliures. La llibertat consumista.

En el sector hoteler, l'estil americà va venir per quedar-se i evolucionar. Les hamburgueses, els entrants de cèrcols de ceba cruixents, els tacos, el béicon, les cheese fries o el pollastre fregit, tot amb salses opcionals i saboroses, són avui un lloc comú. Els restaurants i les franquícies que aposten per l'estètica i el producte americà tenen clar que els clients que van als seus establiments busquen confirmar els gustos que ja coneixen. Però als anys 70 tot era nou i glamurós, i gustós i emocionant. Era el mirall-postal americà en el qual tothom es volia mirar.

Televida moderna — 25 de 42 Col·lecció Cristina Arribas

Televida moderna

Tot i que aquesta postal sembli un fotograma terrorífic digne d’una pel·lícula casposa dels anys setanta, no ho és, no. Es tracta, efectivament, d’una targeta postal que escenifica la família moderna a la seva llar –més o menys moderna–, emmarcada en un ambient estilístic poc convincent: joguines diabòliques, bibelots d’altres temps moderns, flors plastificades, catifes, cortines i entapissats recarregats de passats, o presents, remots.

Tampoc no sembla que regni l’alegria més eufòrica entre els protagonistes. Això sí, estan concentrats en el punt neuràlgic de la imatge i de les seves vides: el televisor. L'invent que va modificar i canviar l'oci familiar durant aquesta època va ser, sens dubte, aquest aparell. Un nou electrodomèstic que va esdevenir imprescindible i va revolucionar les llars i els hàbits a tot arreu.

Al principi, adquirir un televisor era un luxe a l'abast d'uns pocs. Compartir les vetllades nocturnes amb veïns al voltant del televisor es va convertir en un panorama lúdic habitual. També es van crear els teleclubs, espais públics i oberts a tothom on veure la televisió. Molts pobles es van dotar d’aquests espais com a mitjà de promoció cultural i recreativa: se’n van crear uns sis mil, una mena de xarxa nacional rural. Però l’objectiu comercial era ficar-se a totes les llars. I això va arribar als setanta amb el desenvolupament econòmic, que va facilitar que les famílies de classe mitjana, com aquesta de la postal, es poguessin comprar un televisor propi.

Ha plogut molt des de llavors, però potser no tant, o no prou, des d’aquella primera emissió de TVE en què Gabriel Arias-Salgado, ministre d'Informació i Turisme, va pronunciar allò de “hoy, día 28 de octubre, domingo, día de Cristo Rey, a quien ha sido dado todo poder en los Cielos y en la Tierra, se inauguran los nuevos equipos y estudios de la Televisión Española”. Era l’octubre del 1956. Un missatge gairebé tan terrorífic com la imatge d’aquesta postal.

Segòvia i la cançó... napolitana! — 26 de 42 Col·lecció Cristina Arribas

Segòvia i la cançó... napolitana!

La postal d’avui és la d’un monument majúscul: l’aqüeducte romà de Segòvia; una obra d’autèntica enginyeria mil·lenària, de quinze kilòmetres de llargada, vint-i-cinc mil blocs de pedra i cent seixanta-set arcs idèntics que ens trasllada a un ritme de repetició infinita al segle primer després de Crist. L’aqüeducte és una obra de referència en molts aspectes i àmbits. ¿Sabíeu que al mestre de l’arquitectura moderna, Le Corbusier, el va fascinar? De fet, en el seu viatge a l’Espanya de fa un segle, en va adquirir una postal, gairebé idèntica a aquesta però en blanc i negre i una mica més silenciosa (i ara entendreu a què em refereixo).

I és que encara hi ha més coses: això no és –només– una postal. Veieu el foradet blanc que hi ha al centre? Potser us costarà més apreciar els discrets cercles concèntrics que té al voltant, o potser ho heu endevinat: era una postal-disc. Tal com sona: una targeta postal que era, al mateix temps, un disc.

Les postals-disc van representar un altre conjunt destacable de l'avenç comercial i tècnic del món de la sonoritat, en un moment en què es volia fer arribar al públic general música de tots els estils mitjançant el suport disc. Aquest tipus de documents representaven la fusió de la targeta postal amb la gravació sonora i eren un disc sobre el cartró base de la targeta postal amb una mida estàndard de 16x21 cm –o sigui, una mica més gran que les targetes postals habituals.

Com passava amb totes les altres postals, tenien l’anvers il·lustrat, mentre que el revers ens informava del que hi vèiem i del que podríem sentir quan la féssim girar al nostre tocadiscos. Perquè d’això es tractava, d’escoltar i fer girar la postal a ritme d’una cançó napolitana, com és el cas d’aquesta peça monumental. No em pregunteu què té a veure una cançó napolitana amb l’aqüeducte de Segòvia. Però quin gran invent. A ballar!

Voooooolare! — 27 de 42 Col·lecció Cristina Arribas

Voooooolare!

Voooolare, uooo, cantare, uouououo! Es pot arribar a Barcelona i ser rebut per la meravellosa marquesina de xapa ondulada –amb 14 metres de vol– que aixopluga els 500 metres quadrats de mosaic que Miró va compondre a tot color per rebre al públic més exigent. La postal uneix dos emblemes de la modernitat estètica i industrial que es volia projectar als turistes: l’art mironià (en el marc d’una arquitectura espectacle) i l’avió de bandera pròpia.

Aquest mural del 1970 formava part d’una trilogia inacabada de mosaics mironians que havien de donar la benvinguda als visitants que arribaven a la capital catalana per terra, mar i aire. Però Miró només en va poder fer dos: el paviment de la Rambla al pla de l’Ós, davant del Liceu, per als qui venien per mar, i la façana de l'aeroport per als qui arribaven per aire. Va quedar pendent, doncs, la versió de terra: havia de ser una escultura monumental al parc de Cervantes, a l'entrada de la Diagonal, que havia de saludar aquells que entressin a Barcelona per carretera. No es va arribar a construir.

Després de més de cinquanta anys des de la seva inauguració, aquesta terminal de l’aeroport de Barcelona, l’actual T2, ara secundària i relegada als vols low cost, torna a ser notícia per la intenció de traslladar –arrencar– el mosaic de Joan Miró i situar-lo a la terminal principal, la T1. El debat està servit. De moment ja es va canviar el nom del Prat pel de Tarradellas.

Però, atenció!, encara hi ha una quarta porta d’entrada, també aportació de Miró, a la ciutat comtal: la del Centre d'Estudis d’Art Contemporani Joan Miró; una porta oberta cap al futur a favor de l’intercanvi cultural internacional, amb l’absoluta confiança que Catalunya tindria un gran paper en el món del demà.

Pessebre d’autopista — 28 de 42 Col·lecció Cristina Arribas

Pessebre d’autopista

Sí, ho heu vist bé: una mena de timbaler del Bruc sota un pont d’autopista –la velocitat com a modernitat–, una mena de no-lloc, que diria Marc Augé. I sí: això era una postal. Qui la devia comprar?

En aquest passat que se’ns presenta tan llunyà i analògic, tot era objecte de turistificació. El simulacre del folklore local al servei de la construcció d’una imatge de progrés: el pont vermell, uns edificis d’una benzinera que podrien recordar la simbiosi racionalista-eivissenca i, com a contrapunt, la tradició fossilitzada. Tot plegat disfressava la realitat, la maquillava.

En la postal la manera en què es compon l’escena desafia tota lògica convencional. No documenta el fenomen que il·lustra, no. De fet, la postal mostra un altre món des d’un altre lloc, seu i només seu. Què diu el revers d’aquesta postal editada el 1976? “Típic basc”.

L’autenticitat per oposició i la falsificació estan avui a l’ordre del dia: el món del fake defineix el que no és veritable o real; el que s’ha fet per semblar real o genuí, però que no ho és; o el que és real, però que s’ha fet perquè sembli fictici.

Caldrà veure en quines condicions acceptem com a veritables els discursos aliens que no ens mostren veritats, sinó les ficcions més evidents i turísticament acceptades.

Les targetes postals, en la seva persecució de l’autenticitat –idealitzada, esclar–, sembla que només ens ofereixen una reproducció ficcionada de la geografia i de la cultura, i ens proposen la imatge d'un món paral·lel que no existeix més enllà de la pròpia imatge representada i impresa. Un món impossible fruit del desig i la pulsió turística.

Febre del ‘saturday night’ — 29 de 42 Col·lecció Cristina Arribas

Febre del ‘saturday night’

En un país en què convivien la realitat encarcarada d’un règim dur i durador amb la vivència de la cultura pop internacional, també corrien temps de canvi, o més ben dit, de voluntat de canvi i blanqueig de la grisa realitat dictatorial. Almenys en la superfície, es dona un canvi notori i a tot color. En termes gràfics i de disseny, les noves propostes també van deixar de banda els principis d’un moviment modern basat en el compromís social i l’austeritat.

En aquells anys 60 i 70, la modernització era pop i desenfadada, i s’exhibia en un marc de tòpics coloristes, que donaven resposta a un gust poc exigent. És a dir, amb iconografies més properes al món de la publicitat i el consum, en definitiva. Portades de discos, targetes postals, cartells de discoteques o anuncis publicitaris esdevenien, en un mateix sac, els souvenirs a l’aparador de la nova Catalunya i Espanya pop. Els mateixos colors inundaven tipografies, indumentàries, mobiliari, llums, focus, moquetes o sanefes: res no s’escapava de l’alegria de viure, el que a Itàlia es va batejar com la dolce vita. S’exaltava els valors d’una joventut renovada en escenaris d’oci, diversió i llibertat sense precedents.

L’acumulació, que ja era característica en altres èpoques i estils artístics com el manierisme o el rococó, es fonamenta aquí en donar resposta, en una versió pop, a la possible diversitat d'interessos del públic consumidor. Per abastar-ho tot, s'utilitzen més estímuls visuals, a vegades amuntegats.

No em refereixo només a la imatge dels paisatges d'arquitectures abarrotades, o al frenesí humà de les platges i els carrers plens, sinó també al muntatge i l'edició gràfica de la targeta postal que col·labora en aquest excés: l'horror vacui del disseny gràfic, els colors mal combinats i les frases i paraules flotants i a la deriva. Un autèntic frenesí visual. Tot balla. Tots a la festa d’aquest nou costumisme consumista pop!

Un Carib d’estar per casa — 30 de 42 Col·leció Cristina Arribas

Un Carib d’estar per casa

És evident que la modificació del paisatge, en la seva realitat desarrollista de la dècada dels anys seixanta, va créixer sense lògica ni sensatesa. Es van anar transformant els fronts marítims i les trames urbanes amb propostes fútils i idèntiques les unes de les altres. Els editors de targetes postals, amb la seva creativitat venedora de destins fabulosos, van aportar-hi, a més (i sobretot) un gran repertori de grafismes i composicions.

El resultat de tot aquest desgavell gràfic és, al cap i a la fi, la banalització del paisatge representat. Ho és per l'exageració, per la repetició sistemàtica i idèntica del no importa el lloc o pel copy paste indiscriminat i insistent de fragments que serveixen per a qualsevol destinació.

La posta de sol seria una de les grans estrelles del paisatge turistitzat. Ja no per la seva exageració cromàtica o cursi, sinó per la manipulació artificial que de vegades dona com a resultat cromatismes irreals i maldestres. Postes de sol úniques? Mireu-vos bé aquests dos exemples: la imatge és idèntica en les dues fotos, però en un cas ets a Formentera i en l’altre a Mallorca. La palmera, la parella enamorada, la mar serena, tot és intercanviable aquí i allà. Ves que la imatge original no sigui del Carib! Tant se val, perquè aquesta sistematització dels indrets se sustenta en una experiència turística desproveïda de continguts culturals, que ha convertit els destins en mers llocs de consum i en una experiència estètica compulsiva del paisatge.

Superherois i superheroïnes celestials — 31 de 42 Col·lecció Cristina Arribas

Superherois i superheroïnes celestials

Espanya sempre ha estat terra fèrtil en miracles i aparicions, grans negocis de salvació. Berlanga ho retratava molt bé a la seva pel·lícula Los jueves, milagro*, denunciant l’explotació comercial de les aparicions. Ho va fer basant-se en una experiència verídica que va viure en la pròpia pell. La pel·lícula es va rodar a Saragossa, el mateix indret per on vola l’heroïna de la nostra postal d’avui.

Els muntatges efectistes dels creatius de fa mig segle, ja ho veieu, no tenien límits. I el kitsch que celebraven, tampoc. La beateria en el món de les estampes i els souvenirs de parròquia era –és– un producte que donava molt de si. Per què el mal gust sempre acaba infiltrant-se en el material iconològic sagrat o en les decoracions dels llocs i els objectes religiosos? La voluntat d'afegir significació sagrada i religiositat (fins i tot en arquitectures més modernes i de vegades sense aquestes devocions) s'acaba afegint al detall kitsch. Tot un art.

I parlant de mal gust, ¿últimament heu entrat en alguna catedral o església de gran volada del nostre territori? ¿No heu tingut la sensació de “profanació del temple”? Màquines de monedes per il·luminar vitrines, sants i relíquies miraculoses, pantalles, flyers digitals i pregàries pixelades, micròfons, amplificadors, màpings, cues, tanques, circuits, guies, espelmes led... Espectacle. Verge santa! Sentia les campanes, però no en sabia de la missa la meitat.

En fi, tornem a la postal d’avui: És un ocell? Un avió? Un coet? No, és el miracle de la Pilarica. Sensacional estampa postal!

Pescant turistes — 32 de 42 COL·LECCIÓ CRISTINA ARRIBAS

Pescant turistes

En l’argot postaler, el terme “racó pintoresc” és molt freqüent i fa referència a algunes imatges que molts de nosaltres tenim gravades: un retall d’arquitectura popular, rugosa i rústica; unes ruïnes de pedra antiga colonitzada de vegetació enfiladissa; una escena tradicional de treball al camp; una marina inspiradora de l’art figuratiu més clàssic del mercat. A la postal d’avui, el context sembla que hagi descarnat la peça més pintoresca del món mariner d’Orpesa, situant-la en l’abisme més inestable de l’entrada a la vila: una rotonda. Un dels escenaris més incompresos des del punt de vista de la mobilitat i més incomprensibles des del punt de vista del bon gust.

Les postals dels anys 60 i 70 estaven encantades de retre homenatge a aquests punts del viari que les autoritats insistien a embellir –a fer estètic– amb el tipisme adotzenat de l’època. La rotonda superava l’encreuament conflictiu de trànsit i el llagut emulava l’idíl·lic món perdut de la pesca artesanal. Maniobra perfecta, postal assegurada. En l’imaginari turístic res no és impossible, tot s’aprofita.

També és molt comú veure a l’anvers de la targeta postal, a la imatge, i en plena fotografia, l’ús del text i la toponímia per remarcar on som (jo soc aquí, ho veus: està escrit), com un eslògan publicitari que es converteix en un lloc en si mateix, assimilant-se a la imatge: el lloc és el missatge.

Un cop analitzada la imatge des de la seva evidència, us ben asseguro que l’escena més pintoresca i artificial de la postal no és només aquest primer pla del bodegó mariner (i no hem parlat del color). Observeu detingudament el cel, els núvols... Si ho feu amb una lupa, acosteu-la i comprovareu que tot plegat és totalment fals, manipulat, retallat i enganxat. Res no és el que sembla. El pintoresquisme inunda la totalitat del llenç-postal. Sí: el que és pintoresc és en si mateix un fabulós invent.

Turisme, cultura i rock & roll — 33 de 42 Col.lecció Cristina Arribas

Turisme, cultura i rock & roll

Poc podíem imaginar a mitjans del segle XIX que, després que l’anglès Thomas Cook programés el primer viatge en tren el 5 de juliol del 1841 de Leicester a Harborough, amb 500 persones, els destins es transformarien en bullidors de visitants i formiguers de turistes organitzats, movent-se d’un lloc a un altre. També fou precursor en l’àmbit del màrqueting i la venda turístiques, impulsant revistes de viatge i fullets en què descrivia diverses rutes; tot un visionari de la venda del paisatge i de la cultura “per emportar” en nom del turisme.

En els últims anys hem assistit a una autèntica revolució i s’han produït grans canvis en la gestió del negoci: internet, les xarxes socials i ara la intel·ligència artificial han permès al client disposar de més informació i mitjans per no dependre d'una agència física organitzadora de viatges a l'hora de reservar els seus desplaçaments.

Però tornem a la dècada dels seixanta del segle passat. Per veure i mirar paisatges, l’observador, el turista, el visitant, l’hoste, adquiria la postal del lloc mentre el visitava i el fotografiava. La postal era un record i una manera de comunicar a familiars i amics l’èxit de les pròpies vacances. Des que es massifiquen aquestes accions, és gairebé irremeiable que la seva presència s'incorpori a la imatge pròpia del paisatge, ara sí, definitivament turístic. El turista observarà el lloc acompanyat d'altres turistes que també l’observaran, i en les imatges que observa d’aquests paisatges també hi apareixeran els altres turistes; ara, l’observador és part essencial del paisatge en la pròpia escena que contempla. El trenet turístic és un mirador que, a tota màquina, ens trasllada, ens passeja, ens informa, ens culturitza i ens aglutina en el grup. I tot a ritme de la banda sonora artificial que Disney introdueix en qualsevol vestigi cultural que es tingui en consideració. No se’n vagin, encara n’hi ha més!

“Belleses de la ciutat” — 34 de 42 Col.lecció Cristina Arribas

“Belleses de la ciutat”

Era molt comú que els editors de targetes postals les etiquetessin en el seu revers referint-se a les “Belleses de la ciutat”. Amb aquest titular, incloïen catedrals, esglésies, palaus, arcs del triomf, estàtues i ruïnes de temps gloriosos. Amb la modernitat i els nous dictats del consum, altres meravelles urbanes van ocupar el podi dels representants més bonics i més nous de la metròpoli moderna: el centre comercial n’era un d’important.

Així com la ciutat medieval és un recinte emmurallat i tancat pel qual es passeja, el centre comercial és un lloc també tancat on bàsicament es compra, però no es pot seure enlloc; no hi ha hivern, ni estiu, ni pluja, ni sol... ni finestres. Què té? Calefacció i aire condicionat, i aparadors. A dins, tothom circula a la velocitat de l’estímul dels objectes de consum.

En aquest cas, és una postal nocturna, i no és gens casual que ho sigui. L'arquitectura lluminosa a la ciutat és un fenomen que va sorgir en el període d'entreguerres, a remolc del desenvolupament tecnològic, de l'art de les avantguardes i de les noves demandes comercials de la metròpoli. També van ser essencials els avenços en luminotècnia i en la indústria del vidre. L'arquitectura moderna (i la seva fotografia) va utilitzar de seguida aquests recursos per aconseguir una imatge nocturna enlluernadora que destaqui en els carrers comercials.

De fet, la imatge nocturna és un dels motius predilectes de la fotografia moderna d'arquitectura. La llum artificial exemplifica el desenvolupament de la tecnologia i, per tant, la modernització que es vol revelar. Les fotografies nocturnes mostraven com l'arquitectura i la ciutat, gràcies a la modernització, continuaven funcionant a la nit amb una nova vitalitat i una nova esplendor. El magnetisme de la il·luminació nocturna es feia servir per atraure l'ull del consumidor i per allunyar-lo de les zones pobres –fosques– i conduir-lo a les comercials –brillants–.

Tot està previst, al centre comercial de la postal. Passeu i compreu, són les rebaixes d’estiu!

Pirotècnies de llibertat — 35 de 42 Col.lecció Cristina Arribas

Pirotècnies de llibertat

Corria l’any 1979 i a la plaça del Caudillo –sí, encara del Caudillo–, en algun punt de la geografia espanyola, cremaven les ànsies de festa i de llibertat. A l'altra banda de l'Atlàntic, un cop acabada la guerra del Vietnam i amb el demòcrata Jimmy Carter al poder, els Estats Units tornaven a ser un far democràtic i el gran exemple del benestar més desitjable, l'american way of life.

Espanya estava canviant. Molt. Des que havia acabat la Guerra Civil Espanyola, el 1939, i amb una política econòmica basada en l'autarquia, el país havia reculat fins a ser un dels països més pobres de l'Europa occidental. Però la geopolítica de la Guerra Freda va donar un cop de mà al dictador i el 1953 es van signar tres pactes amb els Estats Units que condicionaven l’ajuda econòmica a l'establiment de bases militars dels Estats Units. Poc després, de la mà dels tecnòcrates de l’Opus, l'any 1959 s'aprovava un pla d'estabilització amb el qual s'abandonava el model de desenvolupament des de l'interior i s’optava per la liberalització i l’obertura als mercats internacionals. Un nou relat oficial va ajudar a legitimar l’obertura i a contribuir a canviar la imatge del país. El model a seguir era, sobretot, el nord-americà.

A través del cinema, les revistes, la publicitat i, per descomptat, les targetes postals ens arribaven les imatges d’un nou estil de vida. A la societat de consum ja no es tractava d'oferir productes que cobrissin necessitats, sinó de crear noves necessitats constantment, incloses les de l’oci aspiracional. El cinema hollywoodià es va encarregar de gravar-ho a les nostres retines: esmorzars al jardí, el sopar d'Acció de Gràcies, retirs de vacances a la platja o tardes llargues i ocioses tardes al porxo de casa.

En l’Espanya de la Transició hi convivien l’antiamericanisme ideològic, més minoritari del que alguns creien, amb l’americanisme mediàtic popular que anava conquerint les mentalitats. L’Estàtua de la Llibertat de la postal que reproduïm –també hauria pogut ser una estàtua de la Coca-cola– és un brindis a aquesta cultura de masses americanitzada i molt transversal.

L’arena ibèrica — 36 de 42 Col.lecció Cristina Arribas

L’arena ibèrica

Els bons arquitectes de la segona meitat del segle XX es van dedicar sobretot a resoldre el tema de l’habitatge i dels llocs de treball, deixant les arquitectures relacionades amb el turisme en un segon terme. La resposta al fenomen de masses que s’anava imposant va quedar sovint en altres mans. Sense garanties d’urbanització adequades i en contradicció amb els principis urbanístics equilibrats (avui en diríem sostenibles), i sense cap mena de consideració pels valors del paisatge, es van generar reserves de sòl per donar resposta a la demanda turística, que, en efecte, creixia a gran velocitat: es va passar de 456.968 visitants estrangers el 1950 a 8.668.722 el 1962. Un dels paradigmes d’aquesta superocupació desbordada destructora de paisatges i sense planificació és la transformació arquitectònica de l’escenari litoral. El que va passar a la costa ho tenim com a referència visual, però la destrucció no es va concentrar només arran de mar.

En aquesta postal de platja sobre un fons d’apartaments, hi ha força símptomes postalers d’escenificació, d’exageració cromàtica, d’idea de repetició infinita. I de paisatge en venda. Però també convé tenir clar que hi ha una novetat perquè ens trobem davant d’una arquitectura d’autor: Antonio Lamela.

De fet, el d’aquesta imatge va ser el primer gran complex comercial, residencial i turístic de la zona, sobre un solar de 23.500 m². Una de les promocions immobiliàries més importants d'Espanya en aquella època, i la més significativa de Màlaga, que aleshores iniciava el seu enlairament turístic. Això passava el 1962. El conjunt té la Placa d'Or al Mèrit Turístic, atorgada pel ministeri d'Informació i Turisme del 1967, el de Manuel Fraga Iribarne, avi del PP actual. Les postals, doncs, ens ofereixen algunes sorpreses entre la gran varietat d’imatges i exemples d’arquitectures turístiques. Segurament també trobaríem algunes joies, alguns bons exemples. Però, ai!, a l’arena ibèrica tot s

Flors d’un altre món — 37 de 42 Col.lecció Cristina Arribas

Flors d’un altre món

Ruskin definia el que és pintoresc com a accidental i resultant del pas del temps i la tradició; i que, per tant, és impossible de compondre. També es considera pintoresc, o si voleu autèntic, un paisatge que resulta característic d'un lloc. L'autenticitat que el turista vol captar –gairebé obsessivament– i que s’entén com un valor és, de fet, una gran consumidora d’aquest terme: pintoresc. Tot i aquestes o altres possibles definicions i acostaments, el terme continua sent, en realitat, prou ambigua, poc precisa.

La modernitat necessària per a l'obertura de l’Espanya franquista no es podria considerar, per si mateixa, pintoresca. Al contrari: era nova, i encara que potser optimista, era freda i no pas pintoresca. Independentment de la seva qualitat, aquella modernitat es va confrontar a l’antiguitat, el que és considerat pintoresc. Van anar de bracet: les noves incursions modernes es mostraven acompanyades dels aspectes ja consagrats i típics. La modernitat, per freda i per desconeguda, generava desconfiança. El que és pintoresc hi contrastava i en redimia la fredor, la rectitud formal, la monocromia i la radicalitat. Un contrast tranquil·litzador i necessari del qual sorgia el que s’ha anomenat el pintoresc modern: grups regionals de danses típiques al ritme de la sardana o la jota davant de l’hotel més modern de platja o de riu, el conjunt d’artesanies més típiques als comerços de souvenirs més avançats o els poms de flors més acolorits, densos i orgànics que, com una tempesta perfecta, amenaçaven les vistes aèries més urbanitzades.

En el món de l’edició de targetes postals, ho tenien clar: havien de disposar d’un bon repertori d’elements orgànics, vegetals, rústecs, autòctons, alegres, típics i tòpics per a quan convingués amorosir les novetats del món modern que, en certa manera, amenaçava els valors de sempre. Falsejar les imatges, la representació dels paisatges, recompondre el món amb fragments d’altres indrets. El món de les vacances era i havia de seguir sent un altre món.

El mític 600 — 38 de 42 Col.lecció Cristina Arribas

El mític 600

Roland Barthes deia, en el capítol dedicat al nou Citroën del seu llibre Mitologies (1957), que "l'automòbil és en els nostres dies un equivalent força exacte de les grans catedrals gòtiques, un objecte absolutament màgic". L’equivalent espanyol del nou Citroën era aleshores el Seat 600, omnipresent a les targetes postals seixanteres i que sovint també era el vehicle del fotògraf autor de la targeta postal. L’aparcava en un lloc privilegiat i així modernitzava l’escena estratègicament amb la seva flamant imatge.

En un primer moment, amb una escenificació tímida, comencen a aparèixer automòbils al costat dels principals monuments o dels paratges més idíl·lics del país. Aqüeductes, catedrals, monestirs o arcs de triomf s’adornen i es complementen amb la pinzellada moderna de l’automòbil. A poc a poc, hotels, motels, apartaments o restaurants de nova creació també van incorporant i completant la seva nova faceta de modernitat amb la presència dels cotxes estratègicament aparcats o en circulació. El primer Seat 600 va començar a rodar per les Espanyes el 1957 –el mateix any de la publicació de Mitologies– i es va fabricar fins a l’agost del 1973. Es va convertir en un autèntic mite sobre rodes.

Hi ha un detall ben curiós a la cantonada esquerra d’aquesta postal, a través del qual s’insinua –treu el morro– la repetició del cotxe: mateix model, mateix color, mateixa posició i alineació. La cadena de muntatge de l’automòbil sembla fer-se extensible a la producció en sèrie dels apartaments idèntics que configuren l’horitzó i el límit del fons de la postal: la coberta a dues aigües, el frontal de fusta, la ceràmica verda, les arquitectures palafítiques, l’aparcament i el petit jardí de benvinguda es repetiran fins al punt de fuga de la perspectiva (i més enllà). Habitatge, cotxes i turisme en sèrie. Fordisme nord-americà. Modernitat. El somni americà, però a l’espanyola: amb el 600.

Pim-pam-Pop! — 39 de 42 Col.lecció Cristina Arribas

Pim-pam-Pop!

Un dels trets essencials de l’univers de la imatge postalera de l’Espanya del període desarrollista és el kitsch. Però, atenció!, la definició de què és i que no és kitsch no és una tasca fàcil. Potser no ens posarem d’acord... Sovint, en el cas espanyol, es relaciona amb una altra característica semànticament complexa: la cursileria. D’altres el defineixen, des de l’actualitat, amb una mirada més camp... No és tan fàcil. Potser com a bon italià, qui en dona una visió clara i didàctica és Gillo Dorfles en el seu ja clàssic i imprescindible assaig del 1969 El kitsch. Antología del mal gusto. Gran llibre i molt entenedor. Però té una mancança si s’aplica al cas espanyol: no preveu una categoria que segurament, si Dorfles hagués nascut aquí, hauria inclòs sense dubtar-ho: l’espanyolada.

Es tracta d'un vocable que va aparèixer originalment en francès, espagnolade, per donar nom als productes culturals nascuts durant el Romanticisme que cultivaven, en paraules de Román Gubern, “l'exotisme i el color local d'una porció subdesenvolupada de l'Europa Meridional”. No sembla que als països del nostre entorn hi hagi una paraula que defineixi una representació falsejada dels trets de la seva identitat cultural nacional.

Amb una certa ambigüitat entre l’exotisme i el folklorisme, entre el que és estranger i el que és propi, el terme ja apareix en les primeres dècades del segle XX, moment en què s'assisteix a la fascinació de les avantguardes artístiques pels motius espanyols (les espanyoles de Picabia, les ballarines de Miró o les fotos i les pel·lícules de Man Ray, entre d'altres).

Però serà durant la segona dècada del segle XX quan l'espanyolada –la que ens interessa ara i aquí, en aquest recull de postals– ressorgirà de manera més massiva i més banal. Lligada ja no a les avantguardes o a l'art, sinó a la publicitat i el consum, es va transformar en un recurs que vendrà alegrement la imatge espanyola: la versió pop que el franquisme farà sobre els seus propis valors, lligada estretament a les tensions que sorgeixen entre la identitat i la modernització desenvolupista. I olé!

Hotels d’insomni — 40 de 42 Col.lecció Cristina Arribas

Hotels d’insomni

Si hi ha una arquitectura clarament lligada al turisme, és la de l’hotel, la peça mínima necessària per convertir un lloc en destí massiu de lleure. La seva imatge ha estat omnipresent; ja no només les targetes postals, sinó també en el cinema o la literatura. Hollywood enregistrà la primera pel·lícula important filmada completament en un hotel a Fin de semana (1945), de Robert Z. Leonard, amb Ginger Rogers i Lana Turner. Altres films nord-americans de l’època amb un clar protagonisme hoteler van ser Taules separades (1958), de Delbert Mann, o Milionari d’il·lusions (1959), de Frank Capra. Una novel·la espanyola de premi en què el protagonisme i el títol són explícits és Torremolinos Gran Hotel, d’Ángel Palomino, publicada el 1971, en plena eufòria turística.

La figura de l’hotel va evolucionar des del luxe més pompós d’estil historicista, fins als hotels més moderns, amb arquitectures grandioses i l’aplicació dels últims avenços tecnològics del moment. La modernitat era un valor afegit i aportava luxe i glamur assequibles per a tothom. Els hotels es van convertir en els nous monuments estel·lars del món modern, i també, esclar, en protagonista de la targeta postal espanyola, que representava la promesa de qualitat i comoditat per a les classes mitjanes. Turisme democràtic en un país dictatorial. Una modernitat turística que, malgrat tot, va començar a obrir i acostar el país a Europa.

Qualsevol hotel d’aleshores distribuïa les seves pròpies postals, que s’adquirien a la mateixa recepció de l’establiment i que segurament presidien el suport giratori de sobretaula ben visible al taulell de l’entrada. Només calia triar-ne una, la més moderna i vistosa, sovint marcant una de les habitacions per deixar clar el “jo soc aquí”: en aquesta terrasseta, una entre centenars que, com si fos un rusc d’abelles, la postal mostrava sense complexos. L’edifici solia ocupar gairebé tota la imatge, sense ni tan sols deixar espai per a la platja que donava sentit a la seva ubicació. L’hotel era el món, el destí, el luxe.

Mapamundi xou — 41 de 42 Col.lecció Cristina Arribas

Mapamundi xou

Aquí teniu la típica i tòpica postal turística multivista. Un festival pseudopictòric que convertia un destí en suposat objecte artístic. L’objectiu indissimulat era seduir amb la varietat, amb una paleta de sensacions que no defraudés les expectatives dels visitants, oferint-los exactament el que esperaven trobar. Mar i platja a dojo. Tradició i modernitat. L’Espanya desarrollista volia respondre a aquesta dualitat: un país convertit, per una banda, en escenari pintoresc andalús plagat de pintes, castanyoles i toreros (els vilatans adoptaven la disfressa gustosos) i, per l’altra, en un lloc confortable i cada cop més modern per al turista.

Si a la paleta del pintor s’hi resumia el seu món cromàtic, a la del mapa turístic, les guies de viatge o les postals l’operació consistia a reduir el món a allò que s’havia de veure. La resta no comptava, era pigment amorf. En realitat, aquesta multivista fragmentada encaixava perfectament en la visió parcial que caracteritzava la mirada que tenia –i té– el turista. És a dir, la imatge del turista com a consumidor de fragments. Abans imatges de postals, ara selfies d’Instagram.

Els recursos de les postals ja eren molt variats, i aquesta d’avui n’és una mostra: la suposada paleta de pintor que redueix el món –en aquest cas, la mallorquina platja de Can Pastilla– a cinc retalls obscenament turístics. Hi ha altres multivistes més completes que mostren moltes facetes del lloc (els seus monuments clàssics, les carreteres, l’ambient humà, l’aeroport, hotels, una increïble posta de sol, una parella enamorada). Sempre, però, el muntatge com a descomposició, com a realitat fragmentada.

El paisatge com un producte tot inclòs, com un objecte de consum. Amb la postal, el turista tenia la ruta perfectament assignada: l’allotjament, la visita i la cita prèvia. Una pastilla perfecta de la realitat. Can Pastilla!

Benvingut, míster Estiu! — 42 de 42 Col.lecció Cristina Arribas

Benvingut, míster Estiu!

Amb què somnia l’ase? ¿Un horitzó obert, una mar blava, l’aventura del viatge, la platja atapeïda d’humanitat vacacional o la felicitat de fer turisme, el gran invent que va obrir les portes a l’Espanya que sortia de l’autarquia? Aquest típic burro va il·lustrar moltes postals del desarrollismo. La producció cartòfila dels anys 60 i 70 del segle XX va ser quantitativament massiva i qualitativament un festí visual amb uns valors que van molt més enllà de la funció fotogràfica estricta. De la mà de les postals, aquest estiu farem un viatge, entre nostàlgic i sociològic, als orígens del turisme, llavors tan desitjat, avui tan angoixant.

Van ser els anys de la consolidació d’una iconografia del paisatge molt postalera. Aquelles cartolines de 10,5 x 15 cm, plastificades i a tot color, mostraven sense filtres, però amb infinits retocs i falsejaments, l’enlairament d’un país desigual que es modernitzava a tota màquina, amb el turisme com a bandera: un paisatge en venda.

Us heu fixat quin mar tan blau, i quin telescopi tan sospitosament carbassa? El color era l’atractiu de la publicitat, el cinema, els còmics i els cromos. En la fotografia d’autor o la considerada alta cultura, hi regnava una cromofòbia. El color desorbitat de les postals se suposava que millorava la realitat. Es tractava de somniar un món millor, d’acolorir una època grisa.

Les postals que ens acompanyaran aquest estiu van dels anys 50 als 70, amb la novetat de la quadricromia i l’òfset color, un canvi essencial per mostrar el món en la seva nova versió de modernitat efervescent. El pictorialisme pintoresc quedava oblidat.

Amb què somnia l’ase? Potser amb Amèrica? Amb la modernització? Amb la urbanització? Amb el miracle econòmic? Feia una dècada que Espanya havia iniciat relacions amb els EUA, amb la firma dels pactes del 1953: no només es va servir del seu suport monetari, sinó també de l’american way of life. Ho anirem veient a les postals: grans hotels, autopistes, automòbils, oci massiu... Benvinguts al meravellós món postaler.

stats