Al segle XVI Roma bullia. La ciutat volia recuperar la seva antiga esplendor romana i havia canviat la manera de mirar al món: l’ésser humà va passar a convertir-se en el centre de l’univers i els artistes volien plasmar a les seves obres un ideal de bellesa. En aquest context de ple Renaixement italià, el 14 de gener del 1506 un pagès, Felice de Fredis, va descobrir els fragments d’un gran conjunt escultòric en un dels set turons de Roma, l’Esquilí. Alertat, el papa Juli II va enviar els seus experts i des d’aleshores aquesta impressionant representació de Laocoont s’exhibeix al Vaticà. El conjunt representa Laocoont amb els seus fills en el moment en què les serps gegants enviades pels déus amenacen d'engolir-los. Segons l’Eneida de Virgili, Laocoont va ser castigat perquè va alertar els troians, sense èxit, de l’engany dels grecs. Quan va veure el cavall que els regalaven va suggerir cremar-lo. L’escultura va pertànyer a l’emperador Tit (segle I dC).
De Tutankamon a la Venus negra de Gavà: 25 troballes que han revolucionat la història
L'arqueologia explica allò que no vol o no pot explicar la història oficial
Un dels primers homes a acumular tresors arqueològics va ser un Papa. Amb la colonització, van ser els exèrcits els que arrasaven i espoliaven. A la història de l'arqueologia hi ha multimilionaris excèntrics obsessionats a trobar tresors i civilitzacions antigues, però també acadèmics entestats a entendre el nostre passat. L'arqueologia del segle XXI no busca arques perdudes, sinó explicar allò que no relaten els papers. Sovint es tracta de la vida i la història dels més vulnerables. A vegades qüestiona el relat oficial. Aquí teniu des de peces monumentals i valuoses, com la màscara d'or d'Agamèmnon o la tomba de Tutankamon, fins a una caseta jueva que va sobreviure al foc durant una ràtzia al call de Lleida. La cronologia de la seva descoberta ajuda a entendre com ha canviat l'arqueologia.
La Pedra del Sol és un monòlit on es representa la manera com els asteques concebien el temps segons la seva cosmovisió. Es considera que va ser creat el 1479 per Axayacatl, i no és un calendari sinó una pedra iconogràfica que commemora el temps creat i destruït pels déus. Pesa 24 tones i la principal hipòtesi era que s’havia utilitzat com a plataforma cerimonial per fer sacrificis de presoners perquè creien que amb la seva mort s’alimentava el temps. El 1559 un arquebisbe espanyol, Alonso de Montúfar, va ordenar enterrar-la perquè considerava que era obra del dimoni i era una mala influència. La van desenterrar el 1790, quan van fer obres a la plaça Major de la Ciutat de Mèxic. Actualment es troba al Museu Nacional d'Antropologia de Mèxic.
El juliol del 1799, un destacament militar francès va desenterrar un bloc de pedra granítica d’uns 760 quilos a Rashid (Rosetta), a la costa nord d’Egipte. Les seves inscripcions s’han estudiat durant dècades i són versions en egipci, demòtic i grec antic d’un mateix text. És un decret sacerdotal en honor del faraó Ptolemeu V de l’any 196 aC. Els anglesos es van acabar quedant la famosa pedra, coneguda com la pedra de Rosetta, que ha estat clau per desxifrar els jeroglífics egipcis, com a botí de guerra després de derrotar el 1801 les tropes napoleòniques a Egipte. Actualment és una de les peces més visitades del Museu Britànic de Londres.
Heinrich Schliemann va ser un home amb mil vides. Fill d’un pastor alcohòlic, no va poder acabar els estudis, però va acumular una fortuna. Va ser hàbil amb els negocis i es va jubilar abans de complir els 40.
Des d’aleshores es va dedicar a allò que més l’apassionava: l’antiguitat grega. Somiava en trobar Troia i, com que era força impacient, va excavar tan ràpidament Hisarlik que en va destruir bona part dels vestigis. Anys més tard es va descobrir que en realitat Troia estava força més amunt. Tanmateix, el descobriment va ser força important: l’arqueologia va demostrar que la guerra de Troia no era tan sols una llegenda.
Una de les troballes més importants la va fer a Micenes, on va començar a excavar el 1876. Va ser allà on va localitzar una màscara funerària que ell va atribuir a Agamèmnon, el rei de Micenes que, d'acord amb la Ilíada, va participar en la guerra de Troia, i esdevingué un dels màxims dirigents de l'exèrcit aqueu que assetjava la gran ciutat. Tanmateix, estudis arqueològics posteriors van demostrar que la màscara podria datar-se entre el 1550 i el 1500 aC, cosa que la situaria uns 300 anys abans de la vida d’Agamèmnon. Formava part d’unes tombes del segle XVIII aC de gran luxe. Gràcies a la troballa es va saber que els micènics eren un poble que comerciava amb punts molt allunyats de la seva geografia i que tenia una classe alta extremadament rica.
Cnossos era la ciutat reial de Creta, situada al nord de l'illa. Segons diu Homer a l'Odissea, Minos va fundar-la i va fer-ne la seva residència. La mitologia grega el va fer famós: Minos va ser el responsable de construir el laberint que guardava el minotaure, una criatura que era mig home i mig bou. Va ser la ciutat més important de Creta durant la civilització minoica. Allà es van trobar unes taules escrites en Lineal B, un llenguatge que era una forma primerenca del grec. El palau de Cnossos, que va descobrir el 1900 l’arqueòleg anglès Arthur Evans, era una construcció edificada al voltant d’un gran pati central, amb multitud de cambres connectades entre si per passadissos, revolts i escales, que feien la sensació de no tenir sortida.
El món de finals del segle XIX tenia ben poc a veure amb l’actual. Arreu d’Europa es van crear museus etnogràfics que bàsicament es van nodrir de peces d’art arrabassades a altres països. És el cas dels Bronzes de Benín, una col·lecció de més de mil peces que no tan sols són art, sinó que també expliquen part de la història d’aquesta regió de l’Àfrica i que provenen del palau reial de l'antic Regne de Benín.
Abasten molts segles d’història, des del XIII fins al 1897, l’any en què els soldats britànics se les van emportar, després d’una ràtzia, per exhibir-les als museus europeus. Les peces estan repartides per 160 museus d’arreu del món i recentment alguns les estan tornant al seu lloc d’origen. No és un procés fàcil, perquè fins fa ben poc els museus europeus eren reticents a fer-ho, perquè obre la porta a incomptables demandes de repatriació.
La mala fama de Babilònia –l’evangelista sant Joan l’anomena "la mare de totes les prostitutes"– va canviar gràcies a l’arqueologia. Va ser un arqueòleg alemany, Robert Koldewey, qui en va desenterrar les restes el 1902 en plena època colonial. Koldewey i l’Alemanya del Segon Reich van acceptar el repte que altres potències colonials van descartar considerant-lo massa titànic. Per treure la terra que tapava les ruïnes de l’antiga ciutat mesopotàmica va necessitar més de 200 operaris: era a uns 24 metres de profunditat, tres vegades més fonda que les excavacions que s’acostumaven a fer en l’època. Però l’esforç va tenir recompensa: va desenterrar la porta d'Ixtar, una de les vuit portes d'accés a la ciutat interior de Babilònia.
Va ser construïda el 575 aC per ordre del rei Nabucodonosor II. Dedicada a la deessa babilònica Ixtar, té rajoles vidriades majoritàriament blaves i s’hi alternen els baixos relleus de dracs, urs, lleons i altres éssers mitològics. La majoria de fragments es va traslladar a Alemanya, on es va reconstruir la porta al Museu de Pèrgam de Berlín, el 1930, lloc on segueix actualment en exposició. Koldewey no només es va endur un tresor: la descoberta va revelar part de la cronologia de Babilònia i l’apogeu que va viure sota Nabucodonosor II.
És la imatge més emblemàtica del jaciment d’Empúries i impressiona: fa 2,20 metres, és barbut, va vestit amb mantell i tot ell està fet de marbre. Les diverses parts de l’estàtua van ser trobades l’any 1909. El fet que apareguessin també fragments de la representació d’una serp va fer que de seguida s’identifiqués amb el déu grec Asclepi, anomenat Esculapi pels romans. Tanmateix, ara això es qüestiona: s’ha proposat que pugui representar una divinitat protectora de la ciutat (Agathos Daimon) o bé el déu alexandrí Serapis, el culte del qual a Emporion es coneix gràcies a la troballa d’una inscripció. Una dada és segura: l’estàtua formava part d’un temple ubicat en una zona sagrada que rendia culte a divinitats protectores i sanadores.
La primera vegada que August va visitar Tàrraco era l’any 45 aC. Tenia 17 anys i encara no era emperador. Va tornar-hi divuit anys després i molt malalt. La campanya contra els rebels asturs havia empitjorat la seva salut ja fràgil. Va quedar-se a Tàrraco durant gairebé tres anys (27-25 aC), i la ciutat es va convertir, a la pràctica, en capital de l’Imperi Romà. És per això que a Tarragona es conserven entre un 10% i un 15% dels retrats imperials d’Hispània. Aquests retrats simbolitzaven el poder de l’emperador; August va ser el primer a anomenar-se així i també a ser divinitzat. Els busts romans són propaganda, la mateixa que podem trobar avui en molts salons institucionals, però en comptes d’emperadors hi ha monarques o líders polítics.
El 4 de novembre del 1922, Howard Carter, un arqueòleg i egiptòleg anglès que feia anys que buscava entre la sorra del desert, va desenterrar unes escales que duien a una de les relíquies més ben conservades de l’Antic Egipte: la tomba de Tutankamon. El successor d’Akhenaton i Nefertiti estava tal com l’havien amortallat feia més de 3.000 anys. I amb ell milers de joies, mobles, objectes de decoració i records que van ajudar a interpretar com era la vida en època de faraons però que també van engendrar un munt de llegendes. Quan l’octubre del 1925 va obrir el sarcòfag del faraó, Carter va escriure la impressió que li va causar tant d’or: “Em va fer pensar en tota la riquesa que devia contenir aquesta vall. Tutankamon era potser un dels faraons menys importants dels 27 que hi ha enterrats. Vaig començar a ser conscient de l’abast de tots els robatoris que hi havia hagut a Luxor”.
El 1938, mentre al continent europeu esclatava la Segona Guerra Mundial, una propietària agrícola de Sutton Hoo (Suffolk, Anglaterra) i un arqueòleg, Basil Brown, feien un dels descobriments arqueològics més importants del segle XX en sòl anglès: un vaixell de 27 metres de llargària amb una cambra funerària plena de tresors. Hi havia plata bizantina, joies d'or sumptuoses i un casc de ferro ornamentat. El vaixell funerari era de l'any 600 dC, i ofereix molta informació sobre l'Anglaterra anglosaxona primerenca. Revela que hi havia comerç internacional i que el que descriuen els poetes sobre els guerrers vikings no era un mite. De la troballa se’n va fer la pel·lícula L’excavació (2021), de Simone Stone.
Entre el 1947 i el 1956 es van descobrir 25.000 fragments de manuscrits en onze coves de Khirbet Qumran, a la costa nord-occidental del mar Mort i a uns 40 quilòmetres de Jerusalem. Després d'analitzar-los i reconstruir-los, es van poder llegir uns 1.000 documents, entre els quals hi ha els 200 manuscrits més antics que s'han trobat fins ara de la Bíblia. Aquests manuscrits, que es coneixen amb el nom de rotlles del mar Mort, són importants perquè permeten que, per primera vegada, tinguem versions del text de fa 2.000 anys. Abans d'aquest descobriment només en teníem versions medievals. Es creu que els va escriure la comunitat religiosa, possiblement essenis. La interpretació que feien els essenis dels textos sagrats poc té a veure amb la que avui en fan jueus o cristians.
El primer emperador de la Xina, Qin Shi Huangdi, creia que al més enllà necessitaria un bon exèrcit. Quan era viu va voler unificar i centralitzar tot el territori, va ser el responsable de la formació i consolidació de l’Imperi Xinès i, per fer-ho, va necessitar un exèrcit que legitimés el seu poder i li permetés imposar la seva autoritat. Després va voler que els guerrers també l’acompanyessin: havien de facilitar-li el camí cap a la immortalitat. Són els guerrers de Xi’an. Les restes arqueològiques d’aquest exèrcit es van descobrir el 1974: són vuit mil figures de terracota. Entre les peces hi ha guerrers, cavalls i servents de mida real, i totes tenen una fisonomia, robes i armes diferenciades, motiu pel qual cada figura és única. L'exèrcit es conserva dins del mausoleu de Qin Shi Huangdi.
La cultura ibera va desaparèixer sense deixar cap rastre escrit que puguem interpretar, i per això aquesta obra singular és tan important. És una de les poques manifestacions escultòriques dels ibers del nord i és excepcional per la seva iconografia. Un genet –a qui estaria dedicada l'estela– domina l'escena superior, mentre que a la inferior trobem un seguit de personatges asseguts –tal vegada la representació del seu llinatge–. Als laterals hi ha fileres de caps masculins sobreposats. Va ser destruït i enterrat en diferents fosses a inicis del segle I aC. Té influències gàl·liques i segurament estava dedicat a la memòria d’un representant de l’aristocràcia local: mostrava la seva antiga posició de privilegi.
L'advocada Magda Oranich va guardar durant més de tres dècades deu casquets de bala. Els va recollir minuts després que morís afusellat Jon Paredes, més conegut com el Txiki. El Txiki va morir lligat en un trípode i cantant Eusko Gudariak (l'himne del soldat basc), el 27 de setembre del 1975, a Can Catà, molt a prop del cementiri de Collserola, on seria enterrat hores després. El va condemnar a mort, sense proves, un Consell de Guerra Sumaríssim. Tenia només 21 anys, i el van acusar de pertànyer a ETA i d'haver mort un policia a Barcelona en el transcurs d'un atracament a una sucursal bancària. Mai es va demostrar que ell havia estat l'autor del tret. A la mateixa hora Angel Otaegi, també acusat de formar part d'ETA, era afusellat a Burgos. A Madrid s'enfrontaven a l'escamot d'afusellament tres militants del Front Revolucionari Antifranquista i Patriota (FRAP): José Humberto Baena, Ramón García Sanz i José Luis Sánchez Bravo. Van ser els últims afusellats del franquisme. El 2011 Oranich va donar les bales al Museu d’Història de Catalunya.
El Culip IV era un petit vaixell de no més de 10 metres d'eslora que es va enfonsar entre els anys 78 i 82 dC a la cala Culip, al cap de Creus. Es creu que transportava 76 àmfores amb 5.224 litres d’oli produït a la Bèltica. Entre les restes que es van poder salvar, en la primera excavació del CASC, el 1984, hi havia aquest caragol de mar, que té un costat retallat per poder-hi bufar i una corretja per poder-lo penjar. S'utilitzava per emetre senyals.
És fascinant tot el que ha trobat el CASC, que va néixer després dels escandalosos espolis subaquàtics que sortien a la premsa al mar: els vaixells són com càpsules del temps, el mar conserva millor que l’aire.
Una de les cartes més antigues de la península Ibèrica no parla d’amor, ni de religió, ni de política, sinó de mercaderies. És una missiva comercial grega escrita amb incisions sobre làmina de plom i es va trobar enrotllada juntament amb materials ceràmics, el 1985, al sector nord de la Neàpolis d’Empúries, dins d’una habitació. La lectura de les 14 línies conservades ha permès poder afirmar que es tracta d’una carta privada en què un comerciant, de parla jònia, encarrega la compra i el transport de determinades mercaderies al seu consignatari a Empúries. Hi surten citats per primer cop els emporitans, també una ciutat –probablement Sagunt (Saiganthe)– i un personatge ibèric (Basped). És de l’entorn del darrer quart del segle VI aC, i és excepcional per al coneixement de l’escriptura de la llengua jònica d'època arcaica i la seva influència sobre l'alfabet ibèric.
Mig centenar de científics de tot el món han investigat durant 30 anys la Draga, un jaciment de Banyoles considerat pràcticament únic a Europa. A la península Ibèrica no n’hi ha cap més de lacustre de l’època neolítica i és un dels més antics de la Mediterrània. Se n’han recuperat més de cent mil objectes, excepcionalment ben conservats, perquè han estat milers d’anys amarats d’aigua dolça. Una de les peces estrella és una falç de fusta amb sílex que encara conserva, fins i tot, la cola que es va fer servir fa més de 7.000 anys. La Draga pot explicar moltes coses més: allà hi van arribar, fa més de 7.000 anys, un grup d’homes i dones forasters, provinents de l’est de la Mediterrània, que van fer una autèntica revolució. Van ser els primers agricultors i ramaders, i són el nostre fonament tant genèticament com de la nostra forma de vida.
Al Parc Arqueològic Mines de Gavà hi ha una petita meravella: una deessa de la fertilitat. L’estatueta de ceràmica té les mans recolzades sobre el ventre prominent, que probablement representa un embaràs. Descoberta l’any 1994, és l'única figureta femenina neolítica recuperada a la península Ibèrica i està modelada amb ceràmica negra. La feminitat, la maternitat i el color negre acostumen a evocar el culte a la fecunditat i a la deessa mare. La deessa es va trobar trencada i incompleta. S’hi poden reconèixer els ulls en forma de sol, el nas, un penjoll en forma d’espiga i els braços plegats i decorats sobre el ventre inflat. La seva mida és de setze centímetres.
Fa vint anys, en una fossa excavada a la sorra, a la plaça Comercial, davant d’on ara hi ha El Born Centre de Cultura i Memòria, es va localitzar un home adult, enterrat amb grillons metàl·lics adherits als turmells, en posició lateral, amb els peus a l’est i orientat cap a la Kaba de la Meca, tal com manen els cànons islàmics. Tot indica que devia ser un esclau –a l’època medieval l’esclavitud estava regulada i era legal– i no estava sol. De moment s’han localitzat 18 individus en aquesta necròpolis medieval islàmica. Les anàlisis genètiques que es van fer el 2021 van donar una nova mirada a la nostra història: era una població amb molta diversitat i, per tant, segurament la comunitat musulmana en aquell moment era molt més important a Barcelona del que es pensava.
La Senyora de les Muntanyes és un conjunt funerari de l’Edat de Bronze format per vuit esquelets, sobretot de dones i infants, entre els quals destaquen les restes d'un esquelet femení que anava especialment guarnit amb joies de bronze que es va trobar el 2004 a la cova Montanissell (Coll de Nargó). Aquest enterrament, que es pot veure al Museu Arqueològic de Catalunya, encara té algunes incògnites que s’estan investigant. És força evident que hi va haver una voluntat intencionada d’amagar i preservar aquestes inhumacions en la part més recòndita de la cavitat, fet que contrasta amb les pràctiques funeràries coetànies. A més, la dona en qüestió devia tenir poder perquè anava acompanyada d’un aixovar més ric que la resta d’enterrats.
El diumenge 13 d’agost del 1391 els cristians van entrar a la Cuirassa de Lleida a matar i a destruir. Aquest antic barri de Lleida va estar habitat per l’aljama jueva de la ciutat entre els segles XII i XV, però després de la matança –van morir 78 jueus– moltes cases van quedar abandonades. Una d’elles, que ara ha estat batejada amb el nom de la Casa del Pogrom, va ser destruïda pel foc. Pertanyia a una família benestant i entre altres objectes tenien una peça excepcional: una maqueta arquitectònica que representava un palau andalusí i que servia de suport a una tenalla que contenia aigua. Era de la primera meitat del segle XIII i provenia dels tallers andalusins de Múrcia. La maqueta va caure del primer pis i es va deformar per la caiguda i pel foc, però no es va trencar i va quedar enterrada fins al 2017. No n’hi ha cap d’igual en tota la península Ibèrica i van trigar un any a restaurar-la. De moment es troba al Laboratori d’Arqueologia de Lleida, però serà exhibida en un futur.
Al règim franquista li costava afusellar dones. Però quan no hi havia judici les coses canviaven. Moltes dones van ser assassinades, i les xifres, a mesura que es fan més exhumacions i es tenen més dades, augmenten. Els objectes que s’han trobat a les fosses expliquen moltíssimes coses. Són poderosos per tot el que evoquen. És el cas del sonall de Catalina Muñoz. El van trobar al Parc de La Carcavilla (Palència), i segurament era del fill de nou mesos que Muñoz portava en braços quan la van assassinar. Tenia 37 anys i era mare de quatre fills quan li van disparar al crani, al pit, a les cervicals, a la clavícula i a les costelles. La van ruixar amb calç viva i la van enterrar sense taüt.
A Coll de Pradell (Berguedà), en una zona boscosa i aïllada, al segle passat hi havia dues mines de carbó. Al seu voltant, els mateixos miners, quan no havien de picar les parets de la mina o destriar i netejar el carbó, s’hi van construir barraques per poder-hi dormir i descansar. La singularitat d’aquests precaris habitatges, a més de 1.600 metres d’altitud, és que no van ser temporals. Van tenir una pervivència molt llarga, des dels anys 30 fins als setanta. Pràcticament, no hi ha memòria oral ni escrita sobre aquests habitatges precaris, ni tan sols un registre dels que hi van viure i treballar, però l’equip d’arqueòlegs El Passat Més Recent (Universitat de Barcelona) n’està desenterrant la memòria. És molt excepcional la quantitat d’ampolles d’alcohol i de medicaments que hi han trobat, sobretot relacionats amb problemes respiratoris, reumàtics i musculars.
A Vilafranca del Penedès, la pesta negra va fer estralls: el 1367 tenia 4.350 habitants i, tres anys després, menys de 4.100. La crisi poblacional es va agreujar perquè molts vilatans es van desplaçar fora del nucli urbà buscant espais més aïllats. Un segle més tard, al cens del 1497, només constaven 1.575 habitants. Durant l'epidèmia del segle XIV no hi havia prou espai al cementiri de Vilafranca per enterrar tots els que havien mort per culpa del mortífer bacteri i s’hi va fer un annex. El cementiri improvisat es va obrir al centre de la vila, i va caure en l'oblit. Ara se n’ha recuperat la història. Les restes òssies allà enterrades van aflorar arran d'unes obres, i el laboratori d'ADN antic i modern de la Unitat d’Antropologia Biològica de la UAB va localitzar el rastre del bacil culpable de milions de morts arreu del món: el Yersinia pestis. Això va passar el maig passat i és la primera vegada que un laboratori català fa aquesta analítica i ho detecta.