Alba Riera: “No sabíem ni què volia dir cocriança. Simplement ens trèiem els polls entre totes”

BarcelonaTres parelles i nou infants passaven junts estius de lliteres, piscina, cuina de batalla, serials de TV3 i coreografies. Els pares d'Alba Riera van trobar a Cantonigròs (Osona) un apartament d'estiueig per compartir amb dues famílies més. No hi havia al darrere un discurs polític. "No sabíem ni què volia dir cocriança. Simplement, ens trèiem els polls entre totes", diu la comunicadora. I continua: "Jo crec que era intuïtiu. Sorgia de no voler deixar anar la vitalitat i passar-s'ho bé compartint entre amics dins del que vol dir criar nens". Té clar que va ser un regal i una experiència que vol repetir amb les seves amistats en algun altre lloc, tot i que durant la infantesa li feia vergonya no seguir la norma. "Tothom tenia una casa a soles. Per què nosaltres compartida?", es preguntava. Als nou germans no de sang de Cantonigròs –a qui tallaven els cabells iguals i, després, els confonien pel poble– allò els va ensenyar a compartir molt aviat i a "entendre que les famílies són molt diverses i no cal que siguin de sang": "Sempre anàvem juntes en pack". I ara que ja ha arribat la primera bebè de la tercera generació, els joves estan pensant en buscar un altre apartament al poble per seguir la tradició. Els estius a Cantonigròs són per a ella "una sensació de casa" que li porta molt bons records. També els dels últims dies de la seva mare i els dels dies posteriors a la seva mort, quan tots els membres d'aquesta família es van ajuntar a l'apartament per passar "un dol col·lectiu".

Riera compta les anècdotes a cabassos. El primer dia que va dormir a l'apartament, quan tenia vora cinc anys, es va llevar sola i va anar a l'hostal de Ca la Pepa –que estava just a baix i que era on la seva família s'hi havia estat quedant fins a decidir-se a comprar la casa– i va demanar per esmorzar uns macarrons. "Des de llavors, els macarrons són la meva obsessió. Han marcat la meva vida i la meva relació amb el menjar", diu divertida. Un altre record inoblidable d'aquells estius va ser un any per festa major que els pares es van disfressar de toreros: "Les nenes capitanejades per mi vam fer el «si hay que ser torero»", de Chayanne, a la plaça del poble". "Never forget", afegeix. Res més allunyat que Chayanne del seu estil de vida. A casa el que sonava era molta rumba catalana perquè el pare de la tercera parella a unir-se al projecte comú era un dels cantants de Los Manolos. "Jo anava a classe amb una de les filles i els hi van comentar a la porta de l’escola sense gairebé coneixe’ls. Va ser una història d'amor".