Pilarín Bayés: “I anar rient per una cosa i per l’altra, estàvem festejant”

BarcelonaDevia ser l’estiu del 59 quan la ninotaire Pilarín Bayés va començar a festejar amb en Joan. Diu que va ser una mica accidentat, s’anaven trobant per qualsevol excusa i feien com si fos pura coincidència. Passejaven sense agafar-se de la mà, ningú estava al cas. Ell deia que no festejaria mai, era un esperit independent, i no va ser fins a finals d’estiu que la relació es va destapar i es va saber tot. 

S’havien conegut cap al febrer, ell era de Vic, però hi parava poc, estudiava a Terrassa i era molt excursionista. Va ser a un guateque on va aparèixer en Joan. D’entrada la Pilarín tenia interès per coincidir amb un altre noi, però en Joan li va semblar molt xulo, sempre deia que les coses a Terrassa ho feien així o ho feien aixà, i a ella li va agradar. Uns dies després ell va enviar-li un llibre de Paul Claudel, “que ara s’ha destapat que maltractava la seva dona, però llavors semblava el senyor més progre de l’univers”. Poc després, quan en Joan va marxar a fer les milícies universitàries a Galícia, va proposar-li que li escrivís: “Va fer-se el ploricó tot i que s’ho va passar bomba. Els de Vic no estàvem gaire acostumats al marisc, li va encantar”. Va comentar-li que li faria un favor si li escrivia i ella va enviar-li un dibuix on se’l veia vestit de militar amb un paraigua. Li va fer molta gràcia, resulta que els militars tenien prohibit anar amb paraigua: “I anar rient per una cosa i per l’altra, estàvem festejant”.

Mirant enrere està convençuda que aquell és un dels millors estius que recorda: “Un estiu llarg, bonic i divertit. Va ser extraordinari”. Passejaven amunt i avall per la plaça de Vic i ocasionalment prenien una orxata. Explica que no estaven per grans dispendis, per això intuïa que ell hi tenia interès, perquè la convidava. Les amigues li preguntaven: "Aquest va per tu? Sortiu?". “Jo deia que no i que no n’havien de fer res. Ell també deia que no, però en el fons pensava que sí”. 

La Pilarín solia passar els estius a Salou amb la família, però aquell estiu s’ho va fer anar bé per no anar-hi: “L’àvia era diabètica, se l’havia de cuidar i tenint en compte que la resta de l’any amb prou feines podia estar amb ella, perquè estudiava belles arts a Barcelona, m'hi vaig oferir”. Creu que l’àvia s’ensumava alguna cosa perquè una de les germanes de la Pilarín volia emparellar-la amb un tiet del marit, un pintor bastant famós als Estats Units, i l’àvia li deia: "M’estimaria més el de Can Mateu”, fent referència a en Joan. “No es parlava de res, però tot anava sortint”, comenta la ninotaire, que després de tres o quatre anys de festeig, es va casar amb el de Can Mateu.