Si et quedes calb de ben jove, l’aparició de pèls blancs a la barba es converteix en el teu termòmetre de vellesa, un fet que sempre penses que la gent sobredimensiona fins al dia que veus que ja no gastaràs la gomina que et queda al pot. En el meu cas, quan vaig veure els primers cabells blancs vaig pensar que m’estaven apareixent molt aviat. Massa. Però, esclar, tenint en compte dos esdeveniments que han tingut lloc aquesta setmana, potser sí que ja em tocava.
El primer és l’aniversari de Claudia Schiffer, que té una genètica tan privilegiada que quan la veus no diries mai que ja té 50 anys, que va complir aquest dimarts. Però és així. La capitana de les top models que ens feien comprar de tot a tots -Sí, a tots. A molts senyors heterobàsics els venien cotxes...- estrena la seva sisena dècada. I la pregunta és: com pot ser que hagi passat tan ràpid? Doncs no ho sé, però a ella segur que li ha passat més ràpid que a vostès.
I és que el triomf d’aquesta alemanya nascuda a Rin del Nord-Westfàlia el 1970, va ser tan fort que va haver de posar seguretat fins i tot per vigilar la roba interior perquè l’hi robaven. Ho va explicar en una entrevista un cop passada la voràgine, que va començar quan Karl Lagerfeld es va creuar en el seu camí justament quan ella acabava de debutar.
El modista, alemany com ella, va observar aviat que la bellesa de Schiffer era de consens. Tant, que al principi se la qualificar de nova Brigitte Bardott. Al detectar-ho, el kàiser la va convertir ipso facto en ambaixadora de Chanel, on ell acabava d’arribar amb l’encàrrec de treure-li la pols a la firma i convertir-la de nou en el zenit del luxe. Ell, hàbil com ningú, va decidir que això ho aconseguiria si anava de bracet de la seva nova model fetitxe. I la va clavar. Encara que sembli mentida, la melena inoblidablement rossa de Schiffer va causar sensació associada a Chanel perquè va ser la primera vegada en la història de la mítica maison que apareixeria una model que no fos morena.
Amb aquell fitxatge, Lagerfeld va crear un monstre mediàtic que amb la disciplina laboral teutona de la model no va fer més que créixer. Tant, que encara avui és una de les models més cotitzades de la història, amb un patrimoni que Forbes estima en 100 milions d’euros.
Després d’un miler de portades; després d’haver estat fotografiada per Richard Avedon, Patrick Demarchelier o Peter Lindbergh, i després d’haver arribat a fer que Hermès li proposés de posar el seu nom a un dels seus bolsos -cosa que ha passat només amb personatges de la talla de Grace Kelly -, Schiffer viu avui al camp anglès amb el seu marit i els seus tres fills. Només és notícia per coses com que va desfilar el 2017 per homenatjar Gianni Versace o perquè s’ha atrevit a fer 50 anys amb més bon cutis que tots els mil·lennials que vam créixer amb ella a tots els anuncis i informatius.
El segon esdeveniment de vellesa que els deia també és un aniversari, el de Macaulay Culkin. I és que resulta que aquell adorable nen de Sol a casa ja té 40 anys. A mi saber això m’ha generat una crisi dels 40 anticipada, perquè encara em falten anys per tenir-la però ja l’estic patint. Estic a punt de fer-me runner...
Però per sortir de l’espiral he decidit centrar-me en la joia que sento pel fet que l’actor hagi arribat als 40 anys. Perquè hi ha hagut moments que no ens hauríem jugat ni unes pipes del Lidl que superaria la trentena. Jo, particularment, vaig patir molt quan vaig saber que compartia pis a París amb Pete Doherty. Era just quan Culkin acabava de deixar l’heroïna i es veu que creia que l’ex de Kate Moss li seria útil per no recaure-hi. No va tenir en compte que a Doherthy l’acabaven d’expulsar d’un centre de desintoxicació perquè el van considerar “una mala influència” per a la resta d’interns.
En fi, el Macaulay al final se n’ha sortit. I jo que me n’alegro. Ara mateix a ell tots aquests problemes de fer-se gran no l’afecten perquè ell ja va ser gran als 10 anys, quan treballava molt i sostenia la seva malgastadora família. Ara es dedica a ser un nen que fa un podcast satíric mentre es debat entre tornar o no tornar a Hollywood. Crec que viu en una eterna última setmana d’agost, quan veus que et toca arremangar-te de nou i, pensant en el que t’espera, dius: “Aaaaai!”.
