L'estiu de descobrir que "les coses normals per als nanos poden ser extraordinàries"

Barcelona"Vaig veure un nano mirant a terra concentradíssim i quan li vaig preguntar què mirava, em va dir: «Hi ha formigues»". L'estiu de 1993, l'escolapi i educador Enric Canet arribava al Casal dels Infants del Raval amb un ampli bagatge en l'escoltisme, però sempre amb infants de classe mitjana. Allà es va trobar nens i nenes amb unes necessitats diferents de les que tenien els que havia conegut fins aleshores. "Eren nanos molt resistents al dolor, però se'ls feia una muntanya viure fora de la ciutat", explica. La seva feina va incloure llavors tasques tan bàsiques com trobar sacs de dormir per anar-se'n de colònies amb unes mínimes condicions: "Dormíem en tendes de campanya dotze o catorze adolescents amb paper de diari com a aïllant. Alguns no havien sortit mai de Barcelona. Un dormia al carrer amb el seu pare i un altre acabava d’arribar del Marroc i es dedicava a cuidar els seus cosins". Aquells primers estius al Casal el marcarien per sempre: "Va ser un xoc molt important. No tenien les possibilitats d’un esplai o agrupament escolta. No tenien els materials que havien de tenir. Ni cap visió de la muntanya. Tot se’ls feia una cosa molt estrambòtica", explica Canet.

L'empenta dels professionals de l'educació en el lleure queda palesa quan arriba la pandèmia, un altre dels estius que Canet recorda amb més estima per tot l'esforç que va suposar que les activitats tiressin endavant. Es van organitzar per anar als campaments de Tavascan, que eren a l'aire lliure, en tres tandes i amb totes les mesures de seguretat. La complexitat era màxima: havien de tenir el material de cuina i neteja separat, vàters portàtils, controls de temperatura i mascaretes; però van aconseguir que un centenar d’adolescents sortissin de casa. Per això, considera que "les grans coses són les petites", perquè "aquestes coses que semblen normals com pujar a la muntanya, veure cavalls, o veure estels a la nit, per als nanos són extraordinàries". Canet insisteix en fer valdre l'admiració per la mirada de nens i nenes cap a les coses inaudites, una visió que es desperta especialment durant l'estiu i amb les activitats de lleure que fan sortir els infants del seu entorn i "veure un altre món possible". En té moltes d'anècdotes d'infants que descobreixen que "el mar és salat" o que "el cel té pigues".

A punt de fer els 68 anys i jubilat, Canet continua muntant les tendes o organitzant l'alimentació de les colònies cada estiu. Ho fa perquè "val la pena" i perquè sent "un deure moral amb els joves i la gent que hi dedica el seu temps". "Aquestes coses no es fan per plaer, sinó perquè creus que transformen el món", afegeix.