“L'estiu de la meva vida va tenir una part molt trista: la pèrdua d'un referent”

BarcelonaL'estiu més especial de la vida de l'arquitecte Josep Miàs és un moment profundament trist. És l'estiu que va morir Enric Miralles, ara fa vint-i-cinc anys, a causa d'un tumor cerebral amb 45 anys. Va ser el seu mestre professional i referent de vida durant una dècada: primer, com a professor; després, com a company de feina, i, finalment, com a amic. "L'estiu de la meva vida va tenir una part molt trista: la pèrdua d'un referent. Va ser un cop molt fort, però soc del parer que els cops forts són aprenentatges per començar una altra etapa", afirma Miàs.

Aquell juliol de l'any 2000 el fa retornar a la seva ciutat natal, Banyoles, un espai de recolliment on pot "rebobinar", diu. Durant aquell trànsit recorda rellegir Foix, un poeta que acostumava a recitar Miralles. "Va ser l'estiu més introspectiu que he tingut mai. L'orfandat et permet un moment de reflexió enmig del treball frenètic", continua. Així, el diàleg amb Miralles va passar a ser amb ell mateix i aquella buidor es va omplir de preguntes que li canviarien la manera de percebre la feina i el món per donar continuïtat al llegat de Miralles: "El diàleg era tan intens que em semblava una conversa interrompuda que calia seguir". Perquè l’autor del cementiri nou d’Igualada i del Parlament d’Escòcia era un visionari. "Com podem mantenir aquesta capacitat de ser visionaris radicals i assumir riscos?", es preguntava llavors Miàs.

Els interrogants el van portar a engegar el seu propi despatx, reconegut internacionalment amb projectes com el centre històric de Banyoles, el Mercat de la Barceloneta i el Parc d'Atraccions del Tibidabo. "La meva arquitectura va canviar radicalment. El dol va servir per ser conscient de quin missatge havíem de transmetre", afegeix l'arquitecte, que encara se sorprèn gratament de la presència de Miralles en les seves discussions. D'anècdotes, en té centenars, però sempre recorda la frase que va deixar anar en una visita d'obra en què els constructors l'havien espifiat. "Això no ho veu ningú", van dir, i Miralles els va rebatre: "Però Déu ho veu tot". Miàs encara la fa servir: "No treballo per a tu sinó per a un altre objectiu, que és fer-ho tot de la millor manera possible".

L'arquitecte té ganes de compartir aquesta experiència tan dolorosa com especial per explicar que "la vida va d'això, no només de moments feliços". També, que l'estiu "no és un eslògan ensucrat i absurd". "I que hem de ser capaços de veure-hi més enllà de la banalitat i la ximpleria estiuenca" perquè, "en el futur, és de les experiències profundes, que en rebràs més coses".