Grace Jones fa 75 anys: 5 dades que la fan (encara més) única

BarcelonaParlar de Grace Jones és parlar d'una figura estètica perenne. D'una imatge icònica que ha traspassat dècades i espais artístics amb la mateixa desimboltura i ímpetu ara que acaba de fer 75 anys que quan en tenia 20 i va lliurar-se en cos i ànima per primer cop al show business. Avui dia, mentre molts companys de generació de Jones estan morts o es van convertir en irrellevants en l'escena pública fa dècades, la seva flama encara no s'ha apagat i la imatge transgressora que sempre havia projectat continua intacta. Jones és en si mateixa l'argument més viu per defensar que la singularitat és l'element més potent per sobreviure en el món de l'espectacle encara que, simultàniament, representi un gran inconvenient per a la vida personal, la qual sempre és posada en qüestió pel mainstream quan no es compleixen els patrons.

L'artista, que no ha encaixat mai en cap cànon, arribava ahir als 75 avalada per tota mena d'artistes –des d'Annie Lennox fins a Lady Gaga o Rihanna, passant per Lorde o Nile Rodgers– que han reconegut l'impacte de tota la seva labor estètica i/o musical en els seus treballs. Si bé és una artista que potser no ha omplert Palaus Sant Jordi arreu del món, és indubtable que els camins que va obrir han servit perquè altres artistes els hagin omplert revisitant elements de la seva obra, que ella havia activat molt abans, esclar. Potser massa aviat, de fet. A continuació, cinc dades que resulten tan singulars com la mateixa Grace Jones.

1- Criada per un clergue

Grace Jones és singular des de la seva pròpia gènesi. L'artista va néixer a Jamaica quan aquest país caribeny estava encara sota la dominació anglesa. En aquell context, els seus pares, una saltadora d'alçada i un boxejador amateur, van decidir marxar als EUA a guanyar-se la vida i ella i els seus cinc germans es van quedar a càrrec d'una àvia i el seu nou marit. Va ser aleshores quan el seu nou avi, després d'un intent de suïcidi fallit, va creure que el Senyor l'havia il·luminat i es va convertir en ministre pentecostal. La seva educació apostòlica, que la feia passar per obligacions com resar i llegir la Bíblia conjuntament en família cada nit, la va marcar negativament i ben aviat va decidir marxar. Als 13 anys ja era a Nova York, amb els seus pares.

2- Rebuig als EUA

Jones era una dona molt esvelta, cosa que la feia idònia per caminar sobre les passarel·les, i al mateix temps tenia un aspecte molt androgin, cosa que semblava que li podia donar una potència especial per ser fitxada com a model de fotografia. Tot i això, aquella imatge tan especial que desprenia va ser el seu gran càstig. L'hegemonia dels cànons estètics eurocèntrics que en aquells anys imperava als Estats Units va suposar una condemna per a una jove Jones, que a principis dels anys setanta va haver de travessar l'Atlàntic fins a França per poder-se guanyar la vida com a model. L'agència Wilhelmina, que era qui la representava aleshores, li va dir que als EUA no trobaria feina i que a París, en canvi, el seu exotisme seria benvingut. Com li va passar a Joséphine Baker. A la Ciutat de la Llum va acabar desfilant per a les firmes del moment, protagonitzant portades de revistes com Vogue o Elle i sent l'objecte de desig de fotògrafs com Helmut Newton o Guy Bourdin. De França encara conserva l'amistat amb figures com Jean Paul Gaultier. Segons va revelar, el mitificat John Casablancas li va dir que el mercat europeu tampoc l'acolliria. El temps ha sentenciat tothom.

3- 'Enemiga' de Schwarzenegger

A la carrera de Jones també hi ha hagut espai per a la interpretació. Tot i que el seu debut va ser en films de sèrie B, va acabar participant en pel·lícules de més rang com Conan el destructor (el 1984), va fer de noia Bond a A view to a kill (1985), va ser una vampiressa que no parlava en tota la pel·lícula a Vamp (1986), i va compartir repartiment amb Eddie Murphy a Boomerang, on actuava i també cantava. A la primera va compartir protagonisme amb Arnold Schwarzenegger, que mai va amagar que treballar amb ella havia estat dur perquè al plató era molt agressiva quan rodaven les escenes d'acció. Potser s'havia posat molt en el paper de la Zula, la guerrera que interpretava. A Vamp, per a la qual es va inspirar en tècniques del cinema mut de Nosferatu, va aparèixer amb un aleshores trencador body painting tribal signat ni més ni menys que per Keith Haring, que era íntim amic seu. Un dels seus papers més recordats és de la malèfica May Day a la pel·lícula de Bond. Per a la darrera pel·lícula de Bond, No time to die, la van reclutar per fer un cameo i quan va ser conscient de la petitesa del seu paper els va deixar plantats. Ridley Scott la va intentar captar per fer de la Zhora a Blade Runner, però ella va tardar massa a dir que sí. Per això va acceptar ipso facto el paper a Conan.

4- Cantant atemporal

L'època de triomf parisenc de Jones va anar acompanyada també d'èxit a Nova York, quan es va convertir en una estrella nocturna de la ciutat. Sobretot es recorda d'aquells moments les seves aparicions estel·lars a la breu Studio 54. De fet, allí va travar una forta amistat amb ni més ni menys que Jerry Hall, una altra habitual del lloc, amb la qual havia compartit pis abans a París. Allò li va obrir les portes de la música. El seu primer disc, Portfolio, és tot un clàssic i per la seva versió de La vie en rose és encara aplaudida a França. La seva carrera discogràfica va continuar al llarg dels anys vuitanta amb gairebé un disc cada any i mig. Ella es va convertir en una diva de la música disco i cançons seves com I need a man, en himnes gais. L'estètica dels seus àlbums Nightclubbing i Warm leatherette, signada pel dissenyador gràfic francès Jean-Paul Goude –pare de l'únic fill de Jones, Paulo–, és completament icònica més de 30 anys després. Als escenaris, ha arribat a col·laborar amb tota mena d'artistes. Potser l'actuació més curiosa és la que va compartir amb Luciano Pavarotti.

5- Portada de 'Playboy'

Per a algú amb la fama que ha arribat a tenir Grace Jones és evident que les ofertes han estat moltes. De les més arriscades que ha acceptat hi ha la portada de Playboy que va protagonitzar l'any 1985. Va ser ni més ni menys que per a l'edició italiana de la revista, que anava dedicada al "cinema i el sexe" i també a "totes les dones de James Bond". Tot i l'impacte d'aquella publicació, el temps ha convertit en molt més icònic l'anunci del Citroën CX que va protagonitzar a mitjans dels vuitanta, en el qual el cotxe li sortia disparat de dins la boca. Definitivament, Jones és la viva imatge d'una època que, a diferència d'ella, sí que ha desaparegut.