Les bonhomies
Es compleixen cent anys de la publicació de Les bonhomies de Josep Carner i la setmana passada van celebrar-se a la Biblioteca de Catalunya unes Vesprades Carner sobre l’efemèride, perquè aquell 1925 Carner va publicar, a més de Les bonhomies, El cor quiet i una traducció del Robinson Crusoe.
Vaig tenir la sort de poder participar amb l’Ignasi Aragay, director adjunt d’aquest diari, en una de les taules dedicades al llibre, i he de dir que la sala era ben buida de públic, almenys la tarda que em va tocar a mi. Ni lectors, ni tan sols estudiants de filologia. Molt trist però gens estrany al país de l’escola enfonsada, que és com dir en caiguda lliure cultural. L’última edició d’aquest llibre, que jo sàpiga, té un quart de segle. Es va celebrar l’Any Carner (2020-2021), hi ha hagut aquestes Vesprades, però el llibre és introbable. El cofoisme hipòcrita del país no falla mai, o potser és que en termes morals la hipocresia és l’últim que ens queda.
Quan Carner va referir-se en un poema a aquest país com “un esquinçall / en altre temps bandera”, jo crec que amb la paraula esquinçall es referia precisament a la hipocresia. El millor escriptor català del s. XX (també segons jo crec), el millor llibre del qual també només es troba en llibreries de vell, va viure en primeríssima persona una de les revifades cícliques d’aquesta nostra cultura, que periòdicament sembla que ha de sortir-se’n i oferir al món tot el seu fruit. Vanes il·lusions: els que hi han cregut es queden sempre amb un pam de nas.
De vegades se’l té per un irònic superficial, però Carner s’enfrontava sovint al mal de no parlar clarament en aquest país terrible de les fosses per desenterrar. Tant a Les bonhomies com al pròleg a L’any que ve de Trabal, el mateix any 1925, Carner va insistir en la idea que “els catalans som obvis”. La meva interpretació és que l’obvietat que ens retreia és justament el sobreentès que acompanya sempre la hipocresia. Perquè una cosa és la mentida, que té víctimes innocents, i una altra de molt diferent és la hipocresia, que implica un “fer veure que” del qual tothom participa.
Carner es devia veure a si mateix com un Robinson civilitzat entre bàrbars, i per això el va traduir; devia saber-se en el fons un nabí o un profeta que ningú no escolta ni interessa a ningú, ahir com avui. Ho va dir ja exiliat a Gènova amb aquests articles de La Veu de Catalunya, amb una veu tan educada i severa com aparentment bonhomiosa, que en un país més seriós i compromès avui seria un bon model, actualitzada, per intentar de sortir de tanta xerrameca estèril.