Diada descreguda

Fa com a mínim quinze anys que, passat el descans estival, per gust o per encàrrec, escric un article sobre la Diada. S’ha tornat un costum i és com si per un dia s’obrís la veda a caçar un elefant invisible, el famós elefant a l’habitació que la Diada fa més present. És la seva festa. Com que tinc un dia de la setmana assignat, depenent del calendari l’article es publica abans o després de la Diada. Aquest any, sortirà imprès en paper el mateix dia onze.

Podria fer un catàleg, un arc emocional compartit, repassant les Diades. Les alegres i plenes d’il·lusió abans del 17; l’emotiva Diada que va precedir l’1-O, amb el minut de silenci per l’atemptat a la Rambla i el cant d'Els segadors omplint els carrers de Barcelona; i després tota l’escala que va de la resistència al desengany i la vergonya, com un termòmetre que cau: la desinflada del 18 després de no investir Puigdemont, amb crits de “Llibertat presos polítics!”; la pandèmica del 20; la decepció i la vergonya progressives, els primers dubtes de si anar-hi o no l’any 21. El 22 el president va dir que ell no hi seria; el 23 va ser una Diada seriosa i meditativa; i l’any passat va tornar el dubte: hi vas? A fer què?

Aquest any, si no hi ha un miracle d’última hora, no hi aniré, i em sap greu. Sempre tinc feina. Cap amic, ningú que conegui m’ha ni tan sols preguntat què faria. Anar-hi amb amics o familiars animava, però aquest any ni n’hem parlat. Hi ha pont, molta gent aprofitarà la festa per escampar la boira, i ben fet que faran. 

Escric això el dia abans. Consulto què s’ha organitzat, més enllà de les samarretes de l’ANC, i veig que torna a ser una manifestació descentralitzada, que és com dir dispersada. Ho tindria bé, soc a mitja hora de Girona. Però no. Ha caigut tanta màscara, des del 17, i és tan lleig el que hi havia a sota… Com passa arreu d’Occident, no hi ha cap altre projecte a la vista que continuar depredant el que teníem. Ens treuen a passejar la pastanaga florida d’un nou sistema de finançament, però ja ningú no es creu res de res. Només s’ha de veure què s’ha fet amb els pilars de l’ensenyament i la llengua. I aquí estem. L’extrema dreta fa por, però la corrupció assumida sense ni escarafalls ha acabat també fent-ne, com les dues cares d’un mateix cinisme. No m’estranya que ningú del meu entorn ni es plantegi d’anar a la Diada, i em sembla que sé per què: tenen por de ser institucionalitzats, és a dir, tenen por de ser utilitzats o depredats.

De manera que molta gent no anirà a la manifestació, però no pas per deixadesa o inconsciència, sinó pel contrari.