Fulles caigudes
No acabo de saber si soc jo (l’edat) o l’època (dolenta), però em costa molt trobar una pel·lícula que valgui la pena. Quan era jove en veia almenys una per setmana. Ara la majoria se’m fan insuportables i, a sobre, no tolero els doblatges.
L’altre dia, per recomanació d’una amiga, vaig veure’n una de finlandesa que es deia Fulles caigudes. Feia mesos que no mirava cap pel·lícula i no per falta de ganes. Les d’acció, que abans m’anaven tan bé per evadir-me, ara les trobo totes infantils i avorrides, i les sèries, que van representar l’última cuejada d’un audiovisual amb cara i ulls els primers anys del XXI, ja tampoc les aguanto –vaig intentar-ho, ho juro, vaig voler acabar un episodi sencer de La Mesías, encara no m’he recuperat.
Cada època té les seves arts i jo soc fill del segle XX, que és el del cine. Potser això m’hi fa més exigent. És com si el cine s’hagués cremat i ja no tingués la llibertat que li donava la imaginació o la imaginació que li donava la llibertat. L’última vegada que vaig anar a una sala va ser a veure Pacifiction (2022) d’Albert Serra. A casa, l’últim Scorsese, Els assassins de la lluna de les flors (2023), em va deixar pràcticament fred. En canvi, un altre dia vaig descobrir La conversa (1975) de Coppola, que no havia vist, i vaig quedar fascinat.
No soc l’únic decebut. El director de Fulles caigudes, Aki Kaurismäki, ja fa anys que va dir que des dels setanta cap director de cine ha tornat a fer una obra mestra. Segurament la seva pel·lícula em va agradar tant perquè en bona part va d’aquestes fulles caigudes, de la nostàlgia per un art que viu assetjat pels enemics, tal com els finlandesos de la pel·lícula pateixen amb la guerra d’Ucraïna per la invasió russa que tenen a tocar i, tot i així, intenten viure una història d’amor enmig de la deshumanització dels nostres temps.
La gràcia de Fulles caigudes és que et posa enfront d’un sentiment que no acabes d’identificar però que és intens i que provoquen els recursos específics del cinema. El cine és bo i convincent quan fa cine, com és bona la música quan fa música i l’escriptura quan escriu. Llavors és insubstituïble. Té res a veure la decadència d’un art amb la decadència moral del seu moment? Aquesta pel·lícula curta s’obre camí per dintre els espectadors. T’entristeixes i somrius i no ets capaç de preveure per on et sortirà. Està ambientada en un espai atemporal i acaba amarant-te d’una emoció agredolça que al final vaig identificar amb la nostàlgia: nostàlgia per aquest art que tantes obres mestres va donar-nos.
