Gaigs
Pujo de la cala a peu a buscar el cotxe després de banyar-me. Per seguir el corriol he d’aixecar la mirada. Els últims dies ha plogut. Darrere les capçades verdes i lluminoses dels pins, la planxa del cel és un bloc massís de vidre blau perfeccionat per la tramuntana.
El setembre concorda amb aquest cel buit. La cala era buida. El final de temporada ha alliberat el meu racó de món de la massificació depredadora. Hi torna a haver silenci. Les motos d’aigua estan aparcades. Les barcotes, amarrades als ports esportius. Els gavians i els cormorans han tornat. La mar i la terra respiren. Un estol de gaigs es posen a cridar quan em veuen, canvien de branca però no se’n van, són uns ocells curiosos i més aviat em segueixen.
Torno a quedar hipnotitzat pel blau pur i sense núvols de sobre meu. Fa un moment jo nedava pel cel del mar, igualment net, pel vidre d’aigua que s’esmicola contra les roques i després torna a mar convertit en bombolla i farina. Fa un moment jo nedava per l’escuma blanca i efervescent, que marca amb guix la silueta del rocam quan l’onada recula. El cel blau cap on camino em concentra i m’aclapara en exclusiva.
Però dic en exclusiva perquè em deixo portar per l’emoció. En realitat, quantes generacions no han passat al llarg dels segles per aquesta mateixa consciència de la bellesa d’aquest mateix blau? Quants humans no l’han sentida amb la mateixa intensitat que jo, un moment abans de tornar a abaixar el cap. I quants no deuen haver tingut la sort de ser més sensibles que jo i de trobar-hi encara més bellesa i plenitud. Quants no han viscut abans meu el privilegi d’aquest blau del cel, o el verd de l’aigua, o el vermell del crepuscle, o el blanc de la neu, amb una consciència sinònim d’agraïment, i encara més forta que la que sento ara jo?
De cop, amb violència, un pi es converteix davant meu en una medusa verda verinosa. Els gaigs ho veuen i fugen espantats. Penso: i el contrari? Quantes generacions no han passat al llarg dels segles per la consciència oposada a això que estàs vivint? Quants humans no han conegut el fons profund de l’infern més salvatge, en un hospital o un psiquiàtric, o a la guerra que em miro a distància cada dia a la pantalla amb els morts innocents, els nens bombardejats, les cases, hospitals, ciutats senceres derruïdes, les deportacions i la gana, el desemparament de la víctima d’un odi tan cec que no la veu, l’obscenitat del projecte de Trump de convertir Gaza en un gran negoci turístic, com si el turisme fos la manera moderna de sotmetre i esclavitzar per sempre més un país derrotat.