Maquinada

Al migdia he estès una maquinada de roba blanca. És agradable penjar-la, perfumada i molla, fresca i carnal, depurades no les peces sinó el seu ús, com la bugada després d’una malaltia, com si penjant llençols i coixineres hagués penjat les nits passades entre ells, i penjant la samarreta hagués penjat el vespre que me la vaig posar per a un sopar amb els amics, i penjant els pantalons hagués penjat l’excursió de l’altre dia a muntanya, poc lluny perquè la gossa s’ha fet vella i no segueix.

Ara a la tarda bufa un garbí tranquil i és un gust veure els llençols inflar-se i onejar com les faldilles d’un ball silenciós –o no tan silenciós, perquè el mateix vent que les anima remou, després, les fulles esgrogueïdes de l’om, a punt de desprendre’s, com milers d’orelles caigudes i vibrants, que, refregant-se, es parlen a si mateixes, milers de converses xiuxiuejades que fan la música d’un mar de fulles a punt de caure.

El sol d’octubre va baix, el blanc no enlluerna, és estimulant mirar-se els texans descordats i amb la bragueta oberta, drets i al mateix temps estirats sobre el llençol de darrere seu, i, al costat, la camisa de màniga curta fent la vertical sense braços, i quatre mitjons que puntegen, i uns calçotets, només hi falto jo, com si m’hagués mort.

Hi ha agulles d'estendre la roba clavades a l’estenedor que han sobrat, i allà m’imagino que hi pengen peces de seda vermella, vestits de festa a prova de vi, però no hi són, i em fan un efecte de plenitud espiritual, aquests buits, igual que aquest article que no porta enlloc, com la vida, i avui li deia a un amic que no patís per no haver-se acabat un meu llibre, que per a mi és un elogi perquè els millors llibres no s’acaben, no cal acabar-los perquè no depenen de l’argument, l’argument és la trampa, com solen ser-ho els articles, que convencen amb els mateixos arguments que en un altre diari et convenceran del contrari, i anul·lant-se uns als altres corren cortines de fum.

Aprofito doncs les agulles lliures per penjar-hi, paraula a paraula, uns versos que aquests dies no em trec del cap, són d’una peça de Shakespeare que, com totes les seves, n’hi ha prou de tastar, i que ara, veient la roba buida que ens vestirà a mi i el meu llit d’aquí uns dies, em tornen i tornen al cap, uns versos del Macbeth que parlen d’una Escòcia antiga: “Ai, pobra pàtria! Quasi espantada de reconèixer-se. No se’n pot dir la nostra mare, sinó la nostra tomba”.

Feia dies que la memòria d’aquests versos semblava que busqués un actor per encarnar-los, de manera que, nets i secs, els despenjo i els deixo aquí.