Multes
No hi ha llibertat sense risc. Precisament em ballava pel cap aquesta idea quan va arribar-me una carta, i era una multa. Sempre ve malament, una multa, per merescuda que sigui, però els últims temps jo diria que encara és pitjor. Conduint per una altra ciutat, vaig equivocar-me de carrer i es veu que vaig entrar per un de prohibit a la circulació. Fins ara no ho he sabut. Com és que no ho vaig veure? Potser estava mal senyalitzat? Tant és, perquè la multa funciona amb xantatge: si pago de pressa i renuncio a protestar em faran un descompte del cinquanta per cent. Com que recórrer és complicat i segurament no em donarien la raó, m’inciten a pagar i a callar. No és gaire edificant.
Als temps dels bandolers, et podies sentir segur al voltant de casa, però si te n’anaves gaire lluny podies caure fàcilment en una emboscada. Avui, quan haig d’anar amb el cotxe a un lloc desconegut, la por és per un radar mal col·locat o una indicació de prohibit aparcar mig amagada. De vegades els senyals són poc evidents, de vegades fins i tot es contradiuen.
Hi ha gent que diu que és fet expressament. Jo no ho crec, però la desconfiança en l’administració té molt a veure amb la manera que s’ha expandit: cada vegada entra més per tot arreu, mentre que, paradoxalment, es torna més allunyada, inclement i freda.
Les multes, a més, no només són en diners, també n’hi ha de morals, que t’arriben per ràdio, per tele o diaris, i que consisteixen en fer-te sentir malament si no segueixes el discurs oficial. En el debat sobre la immigració, per exemple, hi veig un cas semblant al que va passar amb l’ensenyament. Tot eren bones intencions, però uns polítics que duien els fills a la privada van donar carta blanca a uns pedagogs que van portar l’ensenyament al desastre on és ara. L’administració renya, però mai es fa responsable de les conseqüències de les seves decisions.
I així s’arriba a figures com Mazón, i, més lluny, als Trump i variants, perquè la irresponsabilitat primer atura el cop i sembla que no passa res i que només queda clar que qui mana, mana. Però et sents desemparat davant del poder econòmic com un nen perdut en un mercat. Ara veus polítics espantats, acostumats com estaven que ningú els passés comptes, mentre ells sí que en passaven amb nosaltres. No és per alegrar-se’n, perquè l’espiral encara porta més avall, però l’enfonsada dels serveis públics, la descaradura de la corrupció o la desprotecció del català tenen responsables més enllà dels votants, i no em sembla que els que manen puguin mirar-nos i dir-nos que és culpa nostra i que ho pagarem.