Pares de 21 fills (dos de biològics)

CistellaTot va començar quan l’Àngels va sentir en un programa de Catalunya Ràdio el testimoni d’una dona que havia estat família acollidora en diverses ocasions i en parlava amb entusiasme. Li va dir al seu home, Agustí, si li semblaria bé que ells també es convertissin en família acollidora i de seguida hi va estar d’acord. Aleshores tenien dos fills biològics, en Marc i la Maria, de sis i nou anys respectivament, i ràpidament hi va haver consens familiar. “Ells no sabien què era, els vam dir que vindrien una temporada. Per a ells va ser com un joc”, recorda l’Àngels. Van fer els tràmits i poc després va arribar la Yasmina, la primera de les dinou criatures que han acollit durant gairebé trenta anys.

D’acolliments n’hi ha de diversos tipus i el que van escollir l’Àngels i l’Agustí va ser el d’urgència i diagnòstic, que es fa mentre es valora la situació de l’infant i l’evolució de la família biològica. Acostumen a ser nadons o menors de sis anys i la durada sol ser d’uns sis mesos, tot i que ells van arribar a tenir un acolliment de tres anys –el més curt va ser de dotze dies–. “No hem fet mai cap acolliment llarg, aquí sempre han anat passant. Això ho he tingut claríssim des del primer moment”, diu l’Àngels.

“Es crea molt de vincle amb la criatura i, si s’ha de crear vincle, val més que sigui amb una família d’acollida que pot arribar fins que sigui major d’edat, que llavors és diferent, o una acollida permanent. Però el nostre acolliment ha estat sempre un pas intermedi, mentre s’està buscant una família definitiva”, afegeix l’Agustí.

Entorn idíl·lic

La família és acollidora i la casa i l’entorn on viuen també. És una casa de camp, amb terreny, amb algunes atraccions per a la canalla i animals: gossos, un poni –la Prisca; abans en tenien dos–, alguns xais, un galliner, i cap carretera amb molt de trànsit a la vora. “El lloc és molt atractiu per a la mainada, les criatures aquí s’ho passen teta. Hi ha bestiar, no hi ha risc de cotxes i nosaltres tenim una colla d’amics molt activa", explica l’Agustí. “Fa molts anys no hi havia menjador escolar i un dia a la setmana venien a dinar tots aquí, un altre dia a casa d’una altra família, i així tota la setmana”, recorda l’Àngels.

En trenta anys, lògicament, han passat per situacions diverses, però el balanç que en fan és molt positiu, especialment pel que fa a la relació amb la mainada i amb les famílies, biològiques o les que han acabat adoptant, tret d’alguna excepció. Dels dinou nens i nenes acollits les darreres tres dècades, mantenen el contacte amb setze. “Esclar que en certa manera ens sentim pares d’ells. Recordo que una nena que vam tenir, discutint-se amb una altra nena a l’escola, li va acabar dient que ella tenia dues mames –diu l’Àngels–. Quan surten del centre [on van a parar els nens als pares biològics dels quals han tret la tutela] ja els canvia la cara, i quan entren a casa els veus la sorpresa. Estàs per ells i vulguis o no els hi fas de papa i mama. I t’ho diuen, eh! Al començament t’ho diuen fluix, però t’ho diuen”, assenyala amb un somriure l’Àngels. “Ara anirem a Tarragona a la comunió d’un dels nens acollits”, afegeix l’Agustí.

Coses a millorar

Tant l’Àngels com l’Agustí creuen que l'administració podria fer més per incentivar més famílies a fer-se acollidores i tractar millor les que ja ho són. “L’administració podria fer moltes coses que no els significarien res: rebaixes en l’aigua i la llum perquè tens una o dues persones més a casa, o donar el carnet de família nombrosa de manera permanent si vas fent acolliments de manera continuada, com ha estat el nostre cas durant gairebé 30 anys” diu l’Àngels.

També creuen, i aquest no és només un retret per a l'administració perquè ells també s’hi inclouen, que en aquest procés, fins ara, mai s’han tingut en compte els germans multiacollidors, és a dir, els fills biològics de la família acollidora. “Nosaltres fem cursos i anàvem a explicar les nostres experiències a altres pares que volien ser acollidors. Entres en una inèrcia, tu ja saps de què va i penses que tothom ho ha d’entendre, i els nanos [els seus fills] no tenen per què. Entens que estiguin dolguts per una cosa en què no ha pensat ningú”, reconeix l’Agustí.

“A nosaltres ens preparen per a l’arribada, ens fan un seguiment de tot, del dol que passem quan marxen, però als fills biològics mai els han tingut en compte. Als germans multiacollidors no els tenen en compte. Nosaltres no hi havíem pensat fins que ens ho van dir els nostres fills”, afegeix l’Àngels.

Ara fa uns dos anys que ja no acullen i la família creu que el final va ser abrupte per les formes que va emprar l’entitat que fa de mitjancera entre la Generalitat i les famílies. “Va ser molt lleig i estic molt dolguda –diu l’Àngels–. Quan vam marxar de l’entitat ens van dir que ens ho penséssim, i els vaig dir: «Ens ho heu posat molt difícil». Els vaig dir que ens ho podrien haver plantejat en el sentit que hi havia famílies noves, que havíem fet fins aquí, i penso que hauria estat una manera honesta d’acabar”. “Donar-nos el pes de la decisió a nosaltres, no calia”, afegeix l’Agustí.

Llibre de l'experiència

De les experiències que van viure en aquests anys, una amiga de la família i mestra de la llar d’infants, Mayte Mondéjar, en va escriure un llibre, Casa meva és casa vostra, amb tots i cadascun dels acolliments, amb els testimonis de la mainada, avui molts d’ells ja adults, i de les famílies biològiques i adoptives. “L’Àngels i l’Agustí són molt senzills. Tenen aquest tarannà de respectar-ho tot i a tothom, i de no tirar en cara res a ningú. Són gent autèntica i és molt poc freqüent trobar-te gent així”.

El llibre es va finançar mitjançant un compte a Verkami que es va cobrir ràpidament, “i el vaig tancar de seguida que es va cobrir perquè l’objectiu no era fer diners sinó finançar un llibre que recollís aquesta història”, afegeix. Se’n van publicar poc més de dos-cents exemplars. “Per a mi, aquesta gent que no va de res ni ho publica a les xarxes buscant likes, però que actua, és la que realment val la pena”, conclou Mondéjar.