Premis Goya 2024
Girona15/02/2023

De Celrà a recollir el Goya a la millor pel·lícula per 'As bestas'

Sandra Tapia és productora executiva d'Arcadia: "Vinc d'una família treballadora, de la universitat pública i d'un poble petit"

Girona"I el Goya a la millor pel·lícula és per a... As bestas!" Vestida amb un dues peces blanc i negre, completament invertit respecte de la resta d’homes que l’envoltaven, Sandra Tapia (Celrà, 1983) va convertir-se en el centre de totes les mirades diumenge a la matinada a Sevilla. No té ni 40 anys, prové d’una família treballadora, s’ha educat a la universitat pública, va créixer en un poble petit i ja té dos Goya a l’oficina com a productora. Fa 10 anys, l’equip d’Arcadia Motion Pictures –d’on és sòcia– va recollir l’estatueta a la millor pel·lícula per la producció de Blancaneu, de Pablo Berger. Llavors la càmera la va enfocar entre el grup que ho celebrava, però ella no va pujar a l’escenari. Aquest cop va ser l’encarregada de recollir el premi de mans de Penélope Cruz. Maribel Verdú, emocionada, acabava de cantar el guardó: el 2013 també havia guanyat un Goya, en aquest cas a la millor actriu, per l'aposta en blanc i negre i muda produïda per Arcadia. Tapia va compartir el premi amb la resta de nominats –també amb la pena que Alcarràs no s’endugués cap guardó–, el públic i, sobretot, va llançar un missatge d’agraïment al director, Rodrigo Sorogoyen, i la guionista, Isabel Peña: “Rui i Isa, moltes gràcies per confiar en nosaltres per explicar la vostra història”.

Cargando
No hay anuncios

El cinema de L'Ateneu

Aquest missatge resumeix la feina de Tapia com a productora executiva: acompanyar el director i tot l’equip fins a donar llum a una pel·lícula. “Els productors som els primers que obrim la porta i els últims que la tanquem al final del procés”, explica acompanyada del Goya, amb qui ha passejat orgullosa per tot el barri del Poble-sec, a Barcelona, on actualment viu. L’amor de Tapia pel cinema va néixer a Celrà. Recorda encara amb pèls i senyals el primer cop que va anar a una sala de ben petita: era a L’Ateneu i projectaven L’ós, de Jean-Jacques Annaud. Hi va anar amb els seus pares i la seva germana bessona. Els mateixos que la van acompanyar el passat cap de setmana a Sevilla. Un viatge que beu molt dels seus orígens: una família humil andalusa que va començar de zero a Celrà. “Sempre he sentit que soc celranenca amb sang granadina, de Caniles. És una barreja que m’ha fet millor”.

Cargando
No hay anuncios

L'escola L'Aulet

La llavor del món de l'espectacle la va sembrar en Sandra Tapia l’escola pública L’Aulet. Des d’infantil que cada any, durant mesos, muntaven una obra de teatre. Els infants feien tot el procés: des del guió a escollir la música, els decorats, repartir els papers... Recorda els nervis rere el teló, de gaudir de tota la part tècnica al darrere d’una funció. Una feina que, salvant la distància, s’assembla a la que fa ara. Conserva en la memòria la tutora de 7è i 8è de Primària, Antònia Paradell: “Ens va formar com a persones. No recordo sermons més interessants que els seus”. Llavors Tapia encara no era conscient del diferencial de la seva escola: pública, amb una gran vocació artística i on ja a finals dels 80 es feien assemblees.

Cargando
No hay anuncios

El barri de Sant Fèlix

Tapia va créixer en uns baixos del barri de Sant Fèlix, amb un ambient de molta comunitat –els veïns Justina i Josep, fuster de Celrà, li van fer d’avis mentre no van arribar els seus de Caniles–. Li agrada reivindicar que la seva família és d’origen obrer. Una forma de contraposar-se amb qui ha tingut padrins en el món del cinema i ha begut de pares universitaris o que han pagat una escola de cinema privada. Una diferència de classe que, més enllà del de gènere on, a poc a poc, les dones van fent-se lloc, creu que marca aquesta indústria. "He treballat molt per arribar aquí –assenyala–. Moltes vegades parlem només de l'estigma de gènere, però també cal parlar del de classe. No vinc d'una família d'alt valor cultural, que ha viscut al centre d'una gran ciutat amb accés a la cultura de primera divisió. Vinc d'una família treballadora, de la universitat pública i d'un poble petit. I a més soc dona".

Cargando
No hay anuncios

El seu pare, el Ramon, va decidir instal·lar-se a Celrà després d’haver fet la mili a Sant Climent Sescebes (Alt Empordà). És qui la va acompanyar al seient del costat durant la cerimònia dels Goya i no va poder reprimir-se d’aixecar-se per celebrar el premi “com si el Girona hagués guanyat la Lliga”. “Ell és el més cinèfil de la família: l’època de la vida que més va anar al cinema era durant la mili, quan amb el carnet de policia militar podia entrar gratis al Modern de Girona mentre feia de xofer d'algun alt càrrec que havia fet una escapada al carrer de la Barca [antiga zona de prostíbuls]”, diu.

Cargando
No hay anuncios

La Fàbrica

La història recent de Celrà no s’entendria sense la fàbrica Pagans i la decisió del consistori de traslladar-hi els equipaments municipals els anys 90. Enmig d’aquesta joia del modernisme industrial hi ha la piscina, les pistes de bàsquet, i ara la biblioteca i un bar restaurant amb espai per a criatures. Les bessones Tapia van viure plegades la gènesi d’aquesta transformació. En plena adolescència, els seus pares es van mudar a viure just al davant, quan es va obrir el Centre Cívic. “Recordo veure Los Planetas, Inadaptats, viure un carnaval amb tota la modernor de Girona... Tenies 14 i 15 anys, estaves al poble i veies que tu volies ser allò”, assegura. Un “pensament, visió oberta, coneixement personal i de militància de vida” que assegura que l’acompanya fins ara.

Cargando
No hay anuncios

Sant Miquel i l'hort

Vivint a Barcelona des de la majoria d’edat –va estudiar Comunicació Audiovisual a la UAB–, Celrà ara s’ha convertit en el lloc de trobada familiar. Un pulmó natural on pujar al Castell de Sant Miquel i revalorar l’hort del seu pare a la riba del Ter. També quan ve la germana bessona de Madrid, la Tania, que és periodista i la cara del Planta Baixa de TV3 a la capital espanyola. Dues ambaixadores celranenques. “Si no fóssim bessones no seríem el que som ni hauríem arribat on som”, diu. La nit dels Goya la Tania va ser la primera a abraçar-la després de rebre l’estatueta. Va immortalitzar el moment el director Isaki Lacuesta. “Història viva!”, els va escriure per WhatsApp en enviar la foto, amb l’orgull gironí que la família premiada pel bon cinema s’eixampli. Aquest 2023, Tapia està produint una nova pel·lícula de Berger, una de Celia Rico i la seva primera gran sèrie a Netflix, basada en el crim de la Guàrdia Urbana de Barcelona. La porta d’As bestas, però, encara no l’ha tancat, amb nominacions a diferents festivals europeus.

Cargando
No hay anuncios