Quan veig els assassinats a sang freda per dron o el suplici d’Assange; quan veig la involució democràtica i la despreocupació pel nostre idioma, tan celebrades pels polítics; quan miro aquesta època de depredació intensiva... em pregunto si els temps d’avui són pitjors que els d’abans o si simplement m’he fet gran.
De seguida em passa. No és l’edat. Periòdicament, hi ha hagut èpoques de rebuf i de devastació irresponsable. A l’exili brasiler, abans de suïcidar-se, Zweig no només va escriure les memòries elegíaques d’El món d’ahir. També va esbossar un assaig divulgatiu sobre Montaigne, perquè veia els seus temps, al final del Renaixement, com una època semblant a la seva amb els nazis. Les esperances de l’humanisme, la llibertat de la impremta –l’internet del moment–, van rebre el tret de gràcia l’any 1600, quan van cremar a la foguera Giordano Bruno. Avui rostim Assange, a foc lent però també a la plaça pública.
“En definitiva, hem de viure entre els vius, i deixar que l’aigua corri per sota el pont, sense preocupar-nos, o, almenys, sense alterar-nos,” aconsellava Montaigne. Jo no ho sé. Ara que s’han convocat eleccions, em trobo amb amics que estan molt d’acord amb el consell i que m’insten a abstenir-me, a no involucrar-me en la comèdia corrupta d’un sistema basat en la hipocresia i la por. Però és difícil que el mateix Montaigne s’escapés de la política del seu moment, ell que va ser alcalde de Bordeus dues vegades, fos per gust o per força. I més aviat penso que la posició abstencionista beneficia el sistema: qui calla consent. Ho dic jo, que a les últimes eleccions defensava no anar-hi.
Per més que hi insisteixin, no veig que votar em tregui de res. Em diuen covard, llavors, però em rellisca. Desconfio molt de la valentia com una fi en si mateixa, sol ser un desastre i té zero empatia. Sense intel·ligència, el valor no val, sobra. Mantinc, doncs, la idea de votar i també penso: el monòleg del “ser o no ser” va ser escrit el mateix any de la mort de Giordano Bruno. ”Saber si, a l'esperit, li és més noble sofrir els cops i els dards de la ultratjant Fortuna, o alçar-se en armes…" O en vots, tant se val. Els dubtes paralitzants, desmoralitzar-se, la rendició i abstenir-se no deuen formar part també sempre de la decadència?
No m’agradaria que els partits que em perjudiquen treguin profit de la meva omissió. No tots són iguals. Em reservo abstenir-me per a moments encara pitjors. Entenc aquests amics meus que no m’entenen, però tant de bo que tots els votants dels partits que em van en contra fessin com ells.
