Nova York, la zona zero del covid-19 als Estats Units

Així es viu el confinament a la ciutat que mai dorm

L’East Meadow, un dels grans prats del Central Park on en aquesta època de l’any nens i nenes acostumen a fer volar estels amb l’ajuda dels seus pares, està ocupat avui per 14 tendes de campanya mèdiques. Un càmera d’una televisió local amb mascareta i una dona passejant el gos són els únics espectadors d’una de les moltes estampes inquietants que la pandèmia del coronavirus ha deixat a Nova York.

La ciutat que mai dorm i viu intensament el seu dia a dia porta dues setmanes confinada. Tot i que molts novaiorquesos es van resistir al principi a quedar-se a casa, ara els carrers, els parcs i els transports públics estan gairebé deserts. I les persones amb mascareta, que fa unes setmana es podien comptar amb els dits d’un mà, s’han multiplicat per molt. El canvi d’actitud entre la població s’ha notat especialment els últims dies, amb el degoteig de notícies sobre l’augment exponencial de casos, de morts i d’imatges esgarrifoses, com les d’un operari carregant amb un carretó elevador nombroses bosses de cadàvers a l’interior d’un camió refrigerat prop d’un hospital de Brooklyn.

La Maria, amb mascareta i guants, continua agafant el metro cada dilluns per cuidar una dona gran que viu sola. “Crec que la setmana que ve no hi aniré. M’arrisco massa”, diu preocupada. Els últims dies el nombre de passatgers del transport públic s’ha desplomat més d’un 80%, però molts treballadors essencials -com la Maria- o que no poden treballar des de casa i tenen feines precàries el continuen utilitzant. “La setmana passada els vagons estaven gairebé buits però ahir estaven molt plens. El tren va tardar més d’una hora a arribar”, es queixa la cuidadora, una immigrant del Salvador que fa molts anys que viu a Harlem. Els serveis s’han reduït davant la davallada de passatgers i perquè mig miler de treballadors del transport públic tenen covid-19 o estan en quarantena.

Epicentre als Estats Units

Nova York s’ha convertit en l’epicentre del coronavirus als Estats Units, i un dels focus del món més importants d’aquesta pandèmia. La ciutat té un 2,7% de la població del país, però acumula una cinquena part del total dels seus casos de coronavirus (més de 63.000 dels 300.000 a tot el país) i de les morts (més de 1.900 de les més de 8.000 confirmades als Estats Units). Tant l’alcalde de la ciutat, Bill de Blasio, com el governador de l’estat, Andrew Cuomo, han advertit que el sistema sanitari es podria saturar en les pròximes setmanes si no rep més ajuda del govern federal. Les tendes mèdiques al Central Park, com el vaixell-hospital en un dels molls del riu Hudson o l’hospital temporal a l’estadi de tenis Billie Jean King de Queens, busquen alleujar la càrrega dels hospitals de la ciutat, que estan desbordats pels milers de pacients de coronavirus.

Les autoritats imploren a la gent que es quedi a casa per frenar la propagació del coronavirus i demanen que mantinguin un distanciament social, de dos metres, entre ells i les altres persones si han de sortir per comprar aliments o per prendre aire fresc. A diferència de Catalunya i altres zones afectades pel coronavirus, els novaiorquesos poden continuar fent esport o passejant als parcs. Per això, malgrat que les reunions no essencials de qualsevol dimensió estan prohibides i s’han reduït molt gràcies a la responsabilitat cívica dels ciutadans, encara es continuen produint en alguns carrers o parcs.

Al nord del Central Park, davant del llac Harlem Meer, un grup de cinc homes jubilats afroamericans conversen, tot escoltant música de la Motown, com si fos un dia més de primavera i fossin immunes a la pandèmia. Tanmateix, la gent gran és un dels col·lectius més colpejats pel coronavirus, igual que la gent amb malalties cròniques. Les primeres dades d’aquesta crisi sanitària mostren que els afroamericans tenen moltes més probabilitats de contraure la malaltia i morir per coronavirus. I això, en gran mesura, és per la gran inequitat de salut que hi ha als Estats Units entre grups racials i ètnics -una de les conseqüències d’un racisme institucional i sistèmic que encara perviu al país.