La croada dels talibans contra l’amor i el color vermell
Kabul“T'enterraré aquí mateix”. Això és el que em va dir un talibà a Kabul el dia de Sant Valentí. Han passat dues setmanes des del 14 de febrer, però encara no puc oblidar aquell dia.
A Kabul, especialment al barri de Shahr-e-Naw, on jo era el 14 de febrer, hi havia molts més talibans al carrer vigilant del que és habitual. El que hi vaig presenciar jo mateixa no va ser un fet aïllat. Fotos i vídeos que circulaven per les xarxes socials mostraven la mateixa escena en altres parts de la ciutat: talibans del ministeri per a la Propagació de la Virtut i la Prevenció del Vici plantats a la porta dels restaurants per escorcollar i interrogar els clients.
A Shahr-e-Naw, totes les parelles que volien entrar en un restaurant s’havien de sotmetre a aquest control. Els homes havien de demostrar que la dona que els acompanyava era realment la seva esposa. I a elles se’ls fiscalitzava la manera de vestir. Vaig veure amb els meus propis ulls com un talibà exigia a un home que fes canviar a la seva dona el mocador que portava al cap perquè era de color vermell. Sí, encara que soni estrany, el dia de Sant Valentí el color vermell estava prohibit a Kabul.
Aquell dia vaig quedar amb quatre amigues per anar a un restaurant i passar una estona distesa. Per celebrar el dia de Sant Valentí i fer alguna cosa diferent, vam decidir que cadascuna portaria un petit regal. Res important, coses senzilles. Era una simple trobada d’amistat, que no tenia res ni de subversiu ni de polític.
Malgrat això, quan vam arribar a l’entrada del restaurant, els talibans ens van aturar. “Per què heu vingut? Amb qui heu quedat?”, ens van preguntar. També ens van escorcollar les bosses. Les van buidar completament i van posar totes les nostres pertinences l'una al costat de l’altra a sobre d’una petita taula a l’exterior del restaurant, com si fossin articles confiscats d’un contraban: pinces per als cabells, pintallavis, esmalt d’ungles, arracades, tovalloletes humides, i els nostres petits regals inofensius, la majoria dels quals eren de color vermell. Al final ens van deixar entrar a l’establiment, però ens van confiscar tots els regals precisament per això, perquè eren de color vermell.
Una de les meves amigues va protestar i va preguntar per què no podíem entrar amb els regals a la secció de dones del restaurant, on, com el seu nom indica, només hi ha dones. El talibà la va escridassar dient que era una “indecent” i una “maleducada”. I va afegir: “No ens aixequeu la veu o us asfixiarem”.
Recordo que aleshores vaig pensar: però a quin país hem nascut? A l’Afganistan, com a noies, tenim prohibit interactuar amb els homes. Però ara fins i tot seure amb les amigues també es considera sospitós.
Dins del restaurant, les coses no van anar millor. També hi havia policies de la moral acompanyats per un talibà armat amb un fusell. Quan una de les meves amigues va treure breument el mòbil per fer-nos una foto assegudes totes juntes, un agent li va prendre el telèfon immediatament i va esborrar les fotos que acabava de fer. Amb tot, no ens vam queixar. El talibà armat era massa a prop, a pocs passos, per objectar res.
Violació de la intimitat
Però la cosa no va acabar aquí. El policia de la moral va començar a revisar totes les fotos del mòbil de la meva amiga, i aleshores ja no vaig poder callar. “Per què mires les fotos privades d’una noia? És que ja no podem tenir ni intimitat?”, li vaig etzibar indignada. Aleshores un talibà va venir i em va cridar: “Una paraula més i t’enterro aquí mateix”.
En aquell moment, va quedar clar quin era el problema: no era pas el color vermell, ni el dia de Sant Valentí, ni la moralitat. L’objectiu era controlar-nos, tenir sotmesa la població afganesa.
La pressió aquell dia no es va limitar als restaurants i a les dones. També es va estendre als venedors de flors i als botiguers de tota la ciutat. El famós carrer de les flors de Kabul, on els rams de flors de colors omplen les botigues i part de les voreres, també va ser objecte de vigilància per part dels talibans. Alguns comerciants van ser recriminats o fins i tot se’ls va obligar a tancar les botigues. Les roses vermelles, que abans es venien obertament sense problemes, es van convertir de sobte en mercaderia sospitosa.
Revertir els canvis socials
No sempre, però, va ser així. Malgrat que personalment no havia celebrat mai el dia de Sant Valentí, recordo com Kabul es transformava per al 14 de febrer, tot i que alguns clergues conservadors titllaven l’efemèride de pecat i d’anar contra l’islam i les tradicions afganeses. Tanmateix, aquestes objeccions es limitaven majoritàriament a sermons i debats mediàtics, i no van anar acompanyades mai d'escorcolls ni d’intimidació.
Les grans botigues decoraven els aparadors amb globus vermells. Els restaurants oferien menús especials. Les parelles joves, compromeses o casades, sortien juntes sense por. Fins i tot recordo que el 2020 es va organitzar una exhibició de moda a Kabul en què noies joves van desfilar per una catifa vermella amb vestits tradicionals afganesos també de color vermell, acompanyades de les seves parelles. L'esdeveniment va tenir lloc amb estrictes mesures de seguretat. Fins i tot s’hi van desplegar forces especials per evitar un possible atemptat, però va ser un acte públic, visible, al mig del carrer.
Aquest any, l'endemà del dia de Sant Valentí, el portaveu talibà del ministeri per a la Propagació de la Virtut i la Prevenció del Vici va expressar públicament la seva oposició total a la celebració d’aquesta efemèride. Les seves paraules van revelar quelcom important: no es tracta només d'una celebració, sinó d'esborrar els canvis socials i culturals que van arrelar al nostre país durant les dues dècades de presència internacional. Es tracta de revertir el que ja s'havia convertit en part de la nostra vida quotidiana a les ciutats.
Al Kabul actual, l'amor es controla, el color és sospitós, l'amistat se supervisa i la intimitat pot ser envaïda sense cap mena de pudor.