L'hivern a Kabul no és només una estació, és una prova de resistència
KabulLes persones que no han viscut mai a Kabul sovint s'imaginen l'Afganistan com un país sec i càlid. Molts se sorprenen quan els explico el fred que fa aquí a l'hivern. Kabul és una ciutat situada a uns 1.800 metres d’altura i envoltada de muntanyes, i cada hivern hi neva i les temperatures poden arribar als deu o quinze graus sota zero. És un hivern llarg i implacable. El fred et congela les mans en qüestió de segons, i l'aire és completament glaçador.
Però el fred tot sol no és el pitjor. El fred sense electricitat, sense diners i sense certeses és el que realment fa que l'hivern sigui aquí insuportable.
A Kabul només tenim electricitat unes quantes hores al dia. Poden ser-ne quatre, set, de vegades cap. Mai sabem quan hi haurà electricitat i, a l’hivern, el subministrament és encara més reduït que a l’estiu. Quan de sobte els llums s'encenen, tot esdevé urgent. Endollem immediatament els nostres mòbils per carregar-ne la bateria. Les làmpades recarregables s'encenen per emmagatzemar llum per a la nit. També carreguem ràpidament les bateries externes, i la nevera funciona durant una estona. Hem après a viure segons l'electricitat, no pas segons el rellotge. Aquesta lluita no és nova. Ja teníem el mateix problema durant la presència de les tropes internacionals a l’Afganistan, abans que els talibans tornessin al poder. Però l’hivern tot ho fa molt més difícil.
Sense electricitat, escalfar la casa és un repte diari. La llenya i el carbó són les principals fonts de calor, però són extremadament cars. Set-cents quilos de llenya costen entre 12.000 i 14.000 afganis, uns 178 euros, mentre que l'ingrés mitjà a l'Afganistan és de només 85 euros al mes. Segons les Nacions Unides, més del 90% de la població afganesa viu sota el llindar de la pobresa, això explica que l’hivern faci tanta por a les famílies.
Com que escalfar tota la casa és massa car, a casa meva a l’hivern només escalfem una habitació. Ho fem amb un braser de carbó: el col·loquem a sota d’una taula baixa coberta amb mantes gruixudes, i tota la família ens asseiem al voltant estirant les cames per sota per compartir la poca escalfor que hi ha. Allà mengem, passem el vespre i, a la nit, dormim tots plegats. Sé que pot sonar estrany en altres països, però per a nosaltres és normal.
Per a les famílies que viuen en la pobresa extrema, ni tan sols la llenya o el carbó són al seu abast. L’única opció que tenen és cremar pneumàtics vells, plàstics o altres deixalles per poder sobreviure a la nit. El fum d'aquests focs omple les cases i els carrers, i l’aire a Kabul esdevé encara més irrespirable a l’hivern.
La vida sense electricitat
No tenir electricitat afecta tots els aspectes de la vida quotidiana. Per exemple, disposar d'aigua calenta tampoc és gens fàcil. Quan no hi ha electricitat, lògicament els escalfadors d'aigua resulten inútils, i no ens queda més remei que escalfar una olla d’aigua amb una bombona de gas per poder rentar-nos. La nevera tampoc funciona, i no té sentit deixar-hi els aliments. La carn o el pollastre els hem de cuinar i menjar el mateix dia que els comprem, perquè mai sabem quan tornarà l'electricitat. De vegades, posem el menjar prop de la finestra o directament a l'exterior, perquè es conservi amb el fred.
A l’hivern també es fa de nit més d’hora. A les cinc de la tarda ja és fosc i els carrers es buiden ràpidament. Sense electricitat i amb temperatures gèlides, a les vuit o les nou del vespre a tot estirar, a casa meva ja dormim. No pas perquè estiguem cansats, sinó perquè no hi ha res més a fer i l’escalfor només existeix sota les mantes.
Cada hivern, als carrers de Kabul veig nens que s’intenten escalfar fent petites fogueres a les voreres. Les encenen dins de llaunes velles o al terra mateix, i estenen les mans per poder escalfar-se una mica. No porten gairebé roba d'abrigar, alguns fins i tot van amb xancletes, i intenten abrigar-se embolcallant-se amb bosses de plàstic. Alguns són molt petits, però ja amb aquesta edat han de fer front a l’hivern sense gairebé res. Quan els veig, no puc evitar que se’m trenqui el cor i que continuï pensant en ells durant la nit. A casa meva almenys tenim la sort de poder escalfar una sola habitació. Altres no tenen ni això.
L'hivern amb els talibans és encara més cru. Encara hi ha menys feina, menys ingressos, i més por. Por de no tenir prou menjar, de passar fam i de ser detingut sense saber per què. Per a les dones, si la nostra vida ja està plena de restriccions, l'hivern afegeix una altra capa d'aïllament.
Quan vaig a dormir embolicada amb mantes, sovint penso com deu ser l’hivern en llocs on hi ha electricitat, calefacció i seguretat. Res d’això ho hem tingut mai a l’Afganistan durant dècades. Aquí l’hivern no és només una estació. És una prova de resistència.