Àfrica: ser a la taula o ser al menú
El 2026 ha començat amb notícies que segurament trobarem entre les més importants de l’any quan arribi el desembre. Conscients que la nostra capacitat d’atenció és reduïda, els líders mundials lluiten per captar titulars que cada cop duren menys. El gran guanyador d’aquest joc és el president dels Estats Units, Donald Trump. La UE, el Canadà i el Regne Unit, davant l’esfondrament de l’ordre on s’havien mogut durant dècades, reaccionen anunciant acords comercials amb l’Índia, el Mercosur i la Xina.
En aquest context, crida l’atenció la posició de la Unió Africana, l'organització que agrupa 55 estats africans, que no és en cap d’aquests anuncis. El continent forma part de la conversa global quan es parla del dividend demogràfic –el 2050, una de cada quatre persones al món serà africana– però rarament es concreta com això pot ser una oportunitat per als africans a l’Àfrica. Quan es menciona l’abundància de minerals estratègics a l’Àfrica, tampoc es té en compte com les energies renovables podrien abastir d’electricitat els 600 milions d’africans que encara no hi tenen accés. Si el continent es converteix en un proveïdor de recursos naturals sense processar, la transició energètica serà verda a Europa i neocolonial a l’Àfrica.
Bona part d’aquest fracàs es deu a dos motius: la falta d’unitat africana i el desequilibri en les relacions amb les potències. Els caps d’estat africans, que sovint compten amb molt poca legitimitat democràtica, prioritzen els triomfs diplomàtics a curt termini –una recepció a Washington o a Brussel·les, un acord amb Pequín o Moscou— en lloc de la planificació industrial, més complexa i amb resultats a llarg termini. Quan aconsegueixen tenir una posició conjunta, les potències exploten ràpidament aquestes mancances. Davant les retallades en ajuda internacional dels Estats Units, alguns estats africans necessiten mantenir l’ajuda al desenvolupament procedent de països europeus –fins i tot si això implica perdre oportunitats comercials– o garantir l’accés dels seus productes al mercat europeu. Tal com em va explicar el negociador de la Unió Africana amb la UE, Carlos Lopes, parlar amb els europeus d’industrialització a l’Àfrica és “com parlar de la Lluna”.
Capital estranger vs. economia informal
Tot plegat permet mantenir la situació actual, visible arreu del continent: les economies queden dividides entre el sector formal controlat pel capital estranger, amb accés al crèdit i a vegades amb el suport de l'estat amb exempcions d’impostos, i una illa infinita d’economia informal precària, descapitalitzada i creixent, que s’estén des de les perifèries urbanes fins a les zones rurals. La majoria dels africans viuen –fent jornades extenuants— a la segona economia, amb poques possibilitats de progressió.
Alguns països estan negociant pel seu compte amb les grans potències. Guinea i la República Democràtica del Congo, riques en minerals clau per a la transició energètica, porten dues dècades amb una economia orientada a la Xina, i les últimes setmanes s’han apropat a Washington. El Congo ha enviat una llista d’actius miners disponibles per ser venuts a inversors nord-americans. En els dos casos hi ha dos projectes de vies de tren que connectaran les mines guineanes i congoleses amb l’exterior. Unes, amb destinació als Estats Units i Occident; les altres, amb destinació a la Xina. De la mina al port, prescindint de l’entorn, com al segle XIX. Si els africans no negocien col·lectivament descobriran que, en aquest món de geopolítica accelerada, no només no formen part de la taula de negociacions, sinó que segueixen formant part del menú.