Alumini enverinat de Guinea al Mobile World Congress
Des de fa uns mesos, la periodista Núria Vilà Coma i jo estem duent a terme una investigació sobre com està afectant la transició energètica en dos països africans: el Senegal i República de Guinea. Guinea és el primer productor de bauxita mundial i té les reserves més grans d’aquest mineral. La bauxita es transforma primer en alúmina, i després en alumini, i això permet fer un salt de qualitat en valor: quan és alumini, un material resistent i lleuger, val trenta vegades més que la bauxita. Com que el preu és tan baix –un quilo de bauxita costava l'any passat entre 6 i 8 cèntims d'euro–, Guinea augmenta els ingressos multiplicant-ne la producció –ara en produeix deu vegades més que fa trenta anys.
L’alumini és omnipresent a les nostres vides –llaunes, finestres, cotxes–, però ho serà encara més amb la imprescindible transició energètica. Una de les angoixes dels conductors de cotxes elèctrics és quants quilòmetres els durarà la bateria. La resposta, en part, es troba a la quantitat d’alumini del cotxe: com més lleuger sigui, més llarg serà el trajecte amb la mateixa bateria. Els nostres mòbils –la capçalera de la indústria que Barcelona acollirà un any més al Mobile World Congress aquesta setmana que ve, del 2 al 5 de març– també són grans consumidors d’alumini. El 80% de la bauxita guineana acaba a la Xina, que lidera la cursa pel cotxe elèctric i és el líder mundial en producció de smartphones. El 90% de la bauxita que importa Espanya, el primer importador europeu, ve de Guinea. Qui controli Guinea tindrà una part de la batalla tecnològica guanyada. Com més augmenta la demanda d’alumini, més avancen les explotacions de bauxita a Guinea, i nosaltres vam anar a les noves zones mineres per veure com estaven. Des del 2020, una empresa índia explotava un dipòsit a prop de Bembou Silaty –on ens vam allotjar— i a Koussadji Dow, on vam conèixer Tala Oury Sow.
L’arribada a Koussadji es va convertir en un esdeveniment. Tothom va reunir-se al pati d’una casa a fer les entrevistes. Em vaig sentir un impostor: eren els últims creients en la utilitat del periodisme. Creien que oferint-nos el seu testimoni, alguna cosa canviaria. Des de l’arribada de l’empresa minera, l’aigua del riu estava marró, bruta i plena de productes químics derivats de l’explotació minera. L’ordre jeràrquic es va respectar: primer van parlar els homes grans, després la resta. Tala Oury Sow va començar a parlar amb un fil de veu mentre ens ensenyava els estris de cuina de casa seva, olles, i palanganes, que havia omplert d’aigua bruta del riu. Va treure un fregall i va començar a netejar-ho tot amb sabó. Alternava la mirada entre els estris i la càmera. A mesura que avançava, el seu to augmentava, furiós, a punt de cridar: “Mira aquesta aigua, aquest és el regal que ens han fet. Creus que es pot viure així?”. Com a teló de fons hi havia la tos dels adults i dels nens –la pol·lució de l’aire és una de les altres grans conseqüències de la producció de bauxita–, i algun dels nens va acabar plorant. Massa xivarri.
La Tala i altres dones del poble havien creat una cooperativa agrícola. A mesura que l’empresa minera comprava terres, cada vegada era més complicat produir. La contaminació ha desplomat la productivitat del sòl. S’ajuntaven per resistir. Ella i tots els entrevistats no paraven de repetir ndian, la paraula en fula que vol dir aigua. No demanaven una revolta ni expulsar l’empresa minera; volien aigua potable, poder cultivar com abans i una educació per als fills, la promesa d’un futur.