El conductor d'autobús que es va guanyar el favor de Chávez
Per Nadal, Maduro demanava pau a Trump sense saber que probablement s'estava menjant les últimes 'hallacas' casolanes
BogotàEl 24 de desembre a la nit, Maduro es va menjar les darreres hallacas casolanes, plat tradicional nadalenc veneçolà. Nicolás Maduro, segons fonts de la Casa Blanca i el mateix Donald Trump, no tornarà a posar els peus al palau de Miraflores i s'asseurà a la bancada dels acusats –en un tribunal nord-americà– per respondre a les acusacions que li cauen per tràfic de narcòtics. Aquesta setmana, l'ara deposat màxim mandatari, descrivia des del complex presidencial en una entrevista per a la televisió pública veneçolana l'última conversa amb l'homòleg de Washington: “Crec que la conversa va ser agradable, però els esdeveniments posteriors a la conversa no han estat agradables”. Un camí de gairebé 14 anys que, amb l'entrada de Trump, han portat de forma accelerada el líder veneçolà a caure en mans d'una presumpta operació quirúrgica del Pentàgon.
No se sap massa bé on comença la història de Nicolás Maduro: les llengües enverinades diuen que va néixer a l'altra banda de la frontera, a Colòmbia, però la biografia oficial assegura que va ser a Caracas, en una família de classe mitjana. Va començar la seva trajectòria política d'adolescent a la Lliga Socialista i més tard va entrar a treballar com a conductor de transport públic a Caracas. Allà van començar les batusses sindicals, l'ideari d'esquerres i les marxes contra els governs d'aleshores. Una de les aportacions més estel·lars va ser ajudar el seu pare ideològic, Hugo Chávez, a orquestrar un cop d'estat –que va acabar sent frustrat– gràcies als seus coneixements sobre els túnels del metro de Caracas.
Maduro, que mai va trepitjar la presó, ja intentava posar els peus –a finals dels 90– a les altes esferes chavistes i moria per sortir a les fotografies amb Hugo Chávez. Tot i no aconseguir representar un pes als cercles chavistes, l'any 1998 –amb l'entrada de Chávez al poder– Maduro va començar el seu camí com a diputat i va sumar sinergies a l'hora de construir les infraestructures de partit i estatals que vindrien.
Fidel al seu cap, de posat seriós i de paraules justes, no el volien prop de l'aleshores president veneçolà. De fet, no li van permetre ni felicitar en primera persona Hugo Chávez quan va imposar-se a les eleccions del 98. Però com a home de partit i lluitador des de les bases a desenes de comissions, va escalar fins a ser nomenat l'any 2005 president de l'Assemblea Nacional. Ministre d'Exteriors un any després, va muntar l'arquitectura de l'actual política exterior veneçolana amb un mapa ben clar: la Xina i Rússia eren els principals aliats; Israel i els Estats Units, els enemics.
President de ferro
Nicolás Maduro, nomenat vicepresident l'any 2012, tenia totes les de guanyar quan Hugo Chávez va ser diagnosticat de càncer. A l'ombra del llavors president veneçolà, sota tractament a Cuba, hi havia un home tècnic, habitual en segon pla i de perfil emergent. Un any després, mentre els carrers ploraven la mort del seu president, el chavisme va assenyalar-lo com a successor provisional. Mesos després, ja com a candidat presidencial, va ser elegit màxim mandatari per un marge que avui continua sent fruit de debat pel seu contrincant, Henrique Capriles, i va aficionar-se a governar a cop de decret sota un omnipresent retrat del comandant Chávez.
La primera onada de protestes la va viure l'any 2014: mesos de repressió, detinguts i morts. El seu mandat ha estat marcat per la crisi econòmica, la caiguda dramàtica de la producció petroliera i una hiperinflació que va cronificar l'escassetat de productes bàsics. Per tant, la migració massiva de milions de veneçolans cap a altres països ha estat un fet durant més d'una dècada sota la seva figura.
Quant a l'oposició política: presó o exili. Noms propis com el de Leopoldo López, Juan Guaidó o la mateixa María Corina Machado han fet les maletes, tot i que l'última ho va fer per rebre el Nobel de la Pau a Estocolm. El darrer opositor –nomenat per Machado–, Edmundo González, va intentar expulsar-lo del poder mitjançant uns resultats electorals que avui encara no han vist la llum de forma oficial. I aquest fet li va fer perdre a Maduro un altre bocí de l'escassa legitimitat que tenia arreu del món.
Per això, Nicolás Maduro Moro aquest Nadal va demanar-li “pau” o “no a la guerra” a Trump per enèsima vegada. Però el mandatari nord-americà ha estat breu en la seva resposta: el següent capítol de Maduro tindrà lloc als tribunals.