A Trump, sobre Veneçuela: ¿I ara què?
És massa d'hora per tenir respostes clares sobre què passarà a Veneçuela a partir d'ara, arran de la decisió de l’administració Trump d'endur-se el president Nicolás Maduro per jutjar-lo als Estats Units. Però tinc moltes preguntes, mirant altres intervencions semblants dels Estats Units en altres regions.
El 19 de març del 2011 una coalició liderada per l’OTAN va llançar una intervenció militar —fent servir exclusivament poder aeri— en la Guerra Civil de Líbia, que finalment va conduir a l’enderrocament del govern de Moammar al-Gaddafi, seguit, a l’octubre d’aquell mateix any, del seu assassinat a mans de forces opositores. El 29 de març del 2011 vaig escriure una columna que concloïa: "Benvolgut Senyor, si us plau, fes que el president Obama tingui sort". El tema de l’article era que Barack Obama acabava de fer possible la caiguda del líder de Líbia, però que no teníem forces sobre el terreny per donar forma al que vindria després.
"No conec Líbia –vaig escriure aleshores–, però el meu instint em diu que qualsevol resultat mínimament decent per al país requerirà posar els peus sobre el terreny, sigui en forma d'ajuda militar per als rebels per fer fora Gaddafi, com volem, o amb forces de pau post-Gaddafi i àrbitres entre tribus i faccions per ajudar en qualsevol transició cap a la democràcia. Aquests peus sobre el terreny no poden ser els nostres. Senzillament, no ens ho podem permetre".
Així doncs, qui havia d'arbitrar la fase següent? Va resultar que ningú. Com que només es va proporcionar cobertura aèria als rebels, la nostra intervenció va deixar la situació sobre el terreny en mans de forces locals rivals, tribus i milícies, que ja estaven dividides aleshores i que continuen dividides avui. Gairebé quinze anys després, Líbia continua sent un caos, amb dos governs disputant-se el control, i encara és un punt de sortida perillós per a refugiats i migrants de l'Àfrica que travessen el Mediterrani cap a Europa.
En cap cas estic defensant que els Estats Units prenguin Veneçuela militarment, però sí que em pregunto com podem donar forma als esdeveniments i a les tendències al país per donar suport als nostres interessos i als interessos del poble veneçolà sense una presència militar sobre el terreny. El take away és fantàstic si parlem d'un àpat, però com a estratègia geopolítica té límits.
El pla de Trump amb Veneçuela
A la roda de premsa de dissabte, el president Donald Trump va semblar que ho reconeixia, i no va defugir la qüestió. Va dir: "Governarem el país fins que arribi el moment en què puguem fer una transició segura, adequada i prudent", i va afegir: "No podem córrer el risc que algú altre prengui el control". També va afegir que els Estats Units estaven "preparats per dur a terme un segon atac, molt més gran, si cal".
Trump fins i tot va dir: "No tenim por de posar els peus sobre el terreny". Uau! Trump no va esquivar la idea que podríem estar davant del projecte de construcció nacional més gran en què els Estats Units s’han implicat des de l’Iraq i l’Afganistan.
No està gens clar com l’administració Trump pretén governar Veneçuela. Té algun acord amb les restes del règim de Maduro perquè s'apartin? Trump pensa presentar un ultimàtum al reduït equip de Maduro perquè marxi i després que els Estats Units organitzin unes eleccions? El que sí que està clar és que, per als Estats Units, governar Veneçuela seria una tasca enorme, i que una part significativa de la base aïllacionista MAGA de Trump probablement no abraçarà aquest repte.
Molts veneçolans celebraran la caiguda de Maduro, però ell té aliats armats importants —una colla de perdonavides i narcotraficants seria la millor manera de descriure’ls— que han controlat Veneçuela mitjançant la repressió violenta i el robatori d’eleccions. Quin serà l’equilibri de poder entre els camps pro i anti-Maduro, i quin nivell de desordre generarà?
Una altra pregunta: què deuen estar pensant ara els líders d’altres nacions clau, com Xi Jinping a la Xina, Vladímir Putin a Rússia, Volodímir Zelenski a Ucraïna i Lai Ching-te a Taiwan?
La Xina i Rússia
Els Estats Units van inculpar el líder de Veneçuela per delictes de narcotràfic, segons va dir dissabte el departament de Justícia estatunidenc, i després van anar a capturar-lo a la seva pròpia capital. Quan l’OTAN va fer fora Gaddafi de Líbia, abans va obtenir una resolució de l’ONU. La Xina podria veure aquesta acció nord-americana com un precedent més que justificaria l’enderrocament del govern de Taiwan en el moment que considerés oportú.
La Xina també celebrarà, molt probablement, el fet que els Estats Units estiguin més ocupats que mai amb el seu propi hemisferi i tinguin molt menys temps i energia per frenar les seves maniobres a la regió. Un altre factor a tenir en compte: la major part del petroli veneçolà s’exporta a la Xina.
Pel que fa a Putin, segurament pensa que, si l’administració Trump queda atrapada intentant gestionar una Veneçuela post-Maduro, tindrà encara menys temps, energia i recursos per dedicar a Ucraïna. Zelenski segur que avui està preocupat pel mateix.
Les carpetes obertes de Washington
L’equip de seguretat nacional de Trump ja és un híbrid estrany de col·laboradors independents —com Steve Witkoff, amb antecedents en el sector immobiliari— i mans inexpertes com el secretari de Defensa, Pete Hegseth, i Marco Rubio, que exerceix alhora de secretari d’estat i d'assessor de seguretat nacional. Amb els processos de pau a Ucraïna i a la Franja de Gaza encara lluny de resoldre’s, amb quantes pilotes pot fer malabars aquest equip de manera efectiva, amb la seva manera improvisada de fer política basada en “esperar a veure què piula primer el president Trump”?
Finalment, el 12 de febrer del 2003, aproximadament un mes abans que l’administració Bush envaís l’Iraq, vaig escriure una columna en què deia: "La primera regla de qualsevol invasió de l’Iraq és la regla de la botiga de ceràmica: qui ho trenca, ho paga. Trenquem l’Iraq, posseïm l’Iraq, i assumim la responsabilitat principal de reconstruir un país de 23 milions d’habitants que té més en comú amb Iugoslàvia que amb qualsevol altra nació àrab". El secretari d’Estat de llavors, Colin Powell, va dir a Larry King, de la CNN, i més tard a Bob Woodward, que va adoptar aquesta formulació al presentar les opcions de la guerra de l’Iraq al president George W. Bush.
És difícil que avui no ens fem la mateixa pregunta. L’administració Trump acaba de trencar el lideratge de Veneçuela. Ara Trump és responsable del que vingui després. Si això condueix a un govern nou i millor per al poble veneçolà, perfecte. Trump serà recordat per haver posat aquest procés en marxa.
Però si això fa que Veneçuela es converteixi en un focus encara més gran d’inestabilitat, Trump —al qual li agrada posar el seu nom a les coses— tindrà el seu nom associat a aquesta inestabilitat durant molt de temps. Com ja vaig dir en el seu moment sobre Obama a Líbia, pel bé de tothom, sisplau, fes que el meu president tingui sort.
Copyright The New York Times