LA PANDÈMIA I EL SECTOR FARMACÈUTIC

La cursa geopolítica per la vacuna

Les grans farmacèutiques, entre la dependència de la Xina i el nacionalisme dels estats

El món necessita una vacuna i la necessita ràpidament i per a tota la població: 7.000 milions de persones, menys les desenes o els centenars de milions que preferiran no immunitzar-se, si és que és possible fer-ho. Un repte gegantí al qual fins ara no s’havien enfrontat ni la investigació ni la indústria farmacèutica ni els estats. Un repte per al qual s’estan unint forces a escala internacional, tant des de la ciència com des de l’empresa, però també en un context global de tensions creixents en què alguns dels líders mundials semblen afavorir i atiar les estratègies aïllacionistes. O encara pitjor: menystenen la gravetat de l’emergència sanitària.

Rory Horner, professor de l’Institut de Desenvolupament Global de la Universitat de Manchester, especialista en comerç internacional i en la indústria farmacèutica, assenyala en conversa telefònica amb l’ARA la contradicció del moment polític que ha posat de manifest una pandèmia que ja ha deixat més de 7,5 milions d’infectats i que s’encamina cap als 450.000 morts: “Vivim una globalització de la col·laboració científica, i també de la cadena de subministraments de components, un fet que respon perfectament a la lògica comercial de la indústria farmacèutica. Però, al mateix temps, el Brasil, l’Índia, la Xina, el Regne Unit i els Estats Units tenen una visió molt nacionalista del tema. Les fronteres nacionals importen més que mai des del punt de vista de polítiques comercials i restriccions”.

Aquesta és una de les moltes paradoxes d’una situació que ha acabat agreujant una guerra freda comercial i política entre Washington i Pequín -amb el factor de distorsió afegit de Hong Kong-, i amb la Unió Europea al mig, sense ànim de seguir amb el cap cot els passos de Donald Trump però, alhora, malfiant-se del règim de Ji Xinping.

Ho admetia dimecres passat el responsable de la diplomàcia comunitària, Josep Borrell: “Hi ha una batalla global per la narrativa en què el temps és un factor clau. La Xina impulsa un missatge agressiu assegurant que és un soci més responsable i fidel que els Estats Units. Però en aquesta batalla de narratives hem vist intents de desacreditar Europa”. Tot i així, afegia que “Europa no es llançarà a cap mena de guerra freda contra la Xina”, un competidor dur però també un soci necessari. Qui sap del que parla Borrell és Austràlia, que exporta a la Xina quasi el 30% de la producció agrícola, incloent-hi el 20% de la de carn. La demanda del govern de Scott Morrison d’obrir una investigació internacional sobre la transparència de la Xina a l’hora d’advertir de la gravetat de la pandèmia ha portat Pequín a amenaçar amb noves tarifes als productes australians i amb prohibir el desplaçament d’estudiants al país.

Repte científic i tècnic

A més d’un repte científic, comercial i de producció per a la indústria farmacèutica, la vacuna és també un objectiu político-estratègic. Els governs dels grans països del món estan invertint milers de milions per assegurar-se que no quedaran despenjats del que és “una cursa, de moment no pas cap guerra”, afirma Horner. Volen garantir-se l’accés a la vacuna tan aviat com es demostri l’eficàcia i la seguretat d’alguns o d’algun dels prototips ja en fase clínica: de moment 10, segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS).

L’administració nord-americana ha fet moviments ben destacats en aquest sentit. Ha lliurat una pluja d’euros (1.100 milions) a la farmacèutica anglo-sueca AstraZeneca (les accions van pujar un 25%), amb l’esperança de tenir els primers 300 milions de dosis, si funciona el prototip que s’investiga a l’Institut Jenner de la Universitat d’Oxford, amb què la companyia ha signat l’acord de fabricació i distribució.

En un exemple més de la “lògica comercial” d’una indústria globalitzada a què Horner fa referència, AstraZeneca ha establert un altre pacte de llicència amb el Serum Institute de l’Índia -un dels màxims productors de genèrics del món- per fer fins a mil milions de dosis per a països pobres o en vies de desenvolupament. La mateixa AstraZeneca ha arribat a altres convenis: tant amb empreses que es beneficien dels diners de la fundació de Bill i Melinda Gates com amb el també productor nord-americà de vacunes Emergent BioSolutions Inc.

El director general de la Federació Internacional de Fabricants i Associacions Farmacèutiques, el suís Thomas B. Cueni, va expressar amb precisió la setmana passada, després d’una trobada virtual amb els màxims responsables d’AstraZeneca, GSK, Pfizer i Johnson&Johnson -quatre gegants globals-, quina és la magnitud del repte dels afiliats, que des del 2016 inclou també els 150 membres de l’Associació per a la Innovació i Desenvolupament de la Investigació Farmacèutica de la Xina: “Sent realista -escrivia Cueni en el seu blog, on també es pot veure la multiconferència-, perquè tothom tingui una vacuna podríem necessitar entre 12.000 i 15.000 milions de dosis, i avui els cinc o sis màxims fabricants de vacunes produeixen bastant menys de la meitat d’aquest volum en un any”.

Capacitat productiva

La bona notícia és que les empreses, sense saber encara si la seva vacuna respectiva resultarà efectiva, estan prenent mesures per multiplicar la capacitat productiva, en bona mesura gràcies a ajudes privades (Fundació Bill i Melinda Gates) i públiques, i amb convenis com l’esmentat d’AstraZeneca amb Serum. Els anglo-suecs no són els únics. Sanofi (francesa) rep ajuda nord-americana del programa Ward Speed, que ha lliurat no menys de 2.100 milions de dòlars de fons federals per als prototips de Moderna, Pfiser, Johnson&Johnson i Merck Sharp & Dohme, a més del d’AstraZeneca.

El director general de Sanofi, Paul Hudson, va assegurar el 14 de maig que els EUA tindrien abans que ningú la vacuna que es desenvolupa a l’Institut Pasteur, unes declaracions molt mal rebudes pel president francès Emmanuel Macron. El seu portaveu va dir què en pensava: “[França] concentra els esforços en una resposta multilateral coordinada perquè una vacuna estigui a l’abast de tothom alhora”.

Què ha fet la Unió Europea fins ara? La setmana passada, avançant-se fins i tot a qualsevol iniciativa conjunta comunitària, Berlín, París, Roma i la Haia van anunciar la creació de l’Aliança per a la Vacuna Inclusiva, amb l’objectiu “d’explorar iniciatives prometedores” en la lluita contra el covid-19 per assegurar-ne una quantitat suficient, tant per a la UE com per a altres països, sobretot els de rendes baixes de l’Àfrica. L’Aliança pretén fabricar-la en territori europeu. Fer-ne almenys una part no hauria de ser especialment problemàtic, perquè en les 27 plantes de producció que hi ha en onze països europeus -a Espanya, cap- es fan 1.700 milions de dosis anuals, el 76% de la producció global, segons les dades per al 2019 de la Federació Europea d’Indústries i Associacions Farmacèutiques.

De fons públics no n’haurien de faltar. Divendres els ministres de sanitat de la UE van donar suport polític condicionat als plans de la Comissió Europea per destinar bona part dels 2.700 milions d’euros a afavorir la màxima producció i centralitzar la compra de vacunes.

Encara hi ha reticències i alguna contradicció, com ara quin serà el paper exacte de l’aliança dels quatre estats esmentats. I precaucions lògiques, com la que va expressar el ministre de Sanitat espanyol, Salvador Illa, que abans-d’ahir es va mostrar d’acord que “cal invertir en la capacitat de produir vacunes mentre la investigació està encara en curs” però va demanar garantir la transparència de tot el procés, a més de clàusules de salvaguarda que protegeixin els fons públics si els resultats no són satisfactoris.

Interessos comercials i sanitaris, més enllà de la retòrica de confrontació

En la videoconferència de Thomas B. Cueni amb quatre dels grans caps de la indústria farmacèutica, el director general de Pfizer, Albert Bourla, va assegurar: “No som rivals, som competidors. Els únics rivals són el virus i el temps”. I si es troba la vacuna, per fer-la en les quantitats requerides i molt ràpidament, caldrà no menystenir ningú. Ni l’Índia, amb el Serum Intitute al capdavant, el màxim fabricant de vacunes del món en quantitat (1.500 milions d’unitats a l’any) ni tampoc la Xina. “La resta del món pot necessitar la participació de la Xina, ja sigui com a innovador en desenvolupament, com a fabricant o com a col·laborador en la investigació de la vacuna”, diu el professor Rory Horner, que no menysté el simbòlic grau de col·laboració entre la biotecnològica alemanya BioNTech -que desenvolupa una de les vacunes en fase clínica- i la nord-americana Pfizer, d’una banda, i la xinesa Fosun, de l’altra, per a la comercialització.

Un cop passi l’emergència, el paisatge de la indústria pot canviar, també però no només per evitar el que denunciava l’abril passat en aquest mateix diari el portaveu del Parlament Europeu, Jaume Duch: “Potser Europa ha pecat desprotegint-se en l’accés a certs productes sanitaris bàsics. No té cap sentit que alguns només es produeixin a la Xina; que hi hagi un monopoli de mascaretes”. Horner, en tot cas, insisteix en la “lògica comercial per la qual la indústria ha fet el que ha fet fins ara, i com ho ha fet”. Però adverteix que “tensions polítiques creixents entre països” podrien fer “vulnerables algunes companyies en termes de la seva cadena d’abastiments de productes fonamentals”, ja que molts ingredients venen de la Xina. La pregunta clau, en tot cas, és si les companyies decidiran reestructurar la seva cadena de subministrament i si els estats s’adonaran que la indústria farmacèutica i sanitària és, fins i tot en els aspectes més bàsics, com les mascaretes, una indústria de caràcter estratègic. En tot cas, el més probable i realista, afegeix el professor de la Universitat de Manchester, é s que convingui “arribar a un equilibri, més enllà de la retòrica de tensió actual”. Entre altres raons perquè si fins ara Occident ha estat en mans de la Xina per les mascaretes o els equips de protecció, Pequín és perfectament conscient que la gran majoria dels tractaments anticancerígens per a la seva població els ha d’importar: el 2019 Alemanya va ser la principal font, seguida de França, els Estats Units, Itàlia i Suècia.