Els drets humans, assignatura pendent al Marroc

RabatEl 21 d’octubre passat l’activista defensora dels drets humans marroquina Wafa Charaf, de 26 anys, va ser condemnada a dos anys de presó acusada d’haver presentat una denúncia falsa. La jove va ser segrestada per uns desconeguts després de participar en una manifestació a Tànger. La pallissa la va mantenir hospitalitzada i, tot i l’informe mèdic, finalment ha sigut condemnada.

El cas posa de manifest la preocupació de les autoritats marroquines per controlar la imatge que projecta el Marroc a l’exterior. L’objectiu és esvair qualsevol senyal que evidenciï la violació dels drets humans, ja que posaria en qüestió les bones relacions que manté el país amb els EUA i Europa. La situació no ha millorat des que el 2011 el Partit de la Justícia i el Desenvolupament (PJD), de tall islamista, va arribar al poder.

Diverses organitzacions civils intenten des de fa molts anys fer sortir a la llum aquesta realitat. Mohamed el Boukili és dirigent de l’Associació Marroquina de Drets Humans (AMDH), l’única entitat local que denuncia obertament les pràctiques de tortures i segrestos. “El Marroc no és una excepció en matèria de drets humans. A les seves presons hi ha més de 320 presos de consciència”, explica en declaracions a l’ARA. “La vulneració de la llibertat d’expressió és flagrant i quan els casos arriben als tribunals solen tenir judicis injustos. Hi ha casos provats de tortura a les presons i a les comissaries, però s’impedeix als presos anar al metge per provar que han sigut víctimes de vexacions”, lamenta.

Les veus que denuncien aquesta situació deploren que els mitjans de comunicació occidentals presentin el Marroc com una “excepció dins la regió”, i parlen d’una “estabilitat fingida basada en la repressió i la falta de llibertats individuals”. L’AMDH no tan sols denuncia les vulneracions de drets i la repressió per causes polítiques. També lluita per conquerir drets individuals com el de la llibertat sexual.

La Laila té 30 anys i és homosexual. El Marroc ha firmat tractats internacionals a favor dels drets humans però, segons assenyala aquesta jove, “tot és paper mullat”. Denuncia que les llibertats individuals “no estan garantides” i creu que la monarquia “vol transmetre la imatge” que el país està immers en un període de transició democràtica, però que l’obertura “no és real”. L’article 489 del Codi Penal encara prohibeix l’homosexualitat de manera explícita, ja que és considerada haram (pecat) en l’islam. “Quin país és aquest? Si com a ciutadana pago els meus impostos, per què no sóc tractada amb respecte pel fet de ser homosexual? És molt depriment, molt decebedor”.

Com en tants llocs del món, els drets de les dones també són una altra assignatura pendent. La Saadia va ser maltractada durant 17 anys pel seu marit. Només va poder posar fi al calvari quan va descobrir l’Associació Democràtica de les Dones del Marroc (ADFM). Davant la falta de centres públics d’ajuda a les dones, l’ADFM proporciona aquest servei. Els faciliten assessorament legal i suport moral.

Fouzia Yassine n’és coordinadora. “Lluitem per modificar el Codi de la Família, inspirat en la xaria [la llei islàmica], que regula la vida privada dels marroquins. S’ha avançat molt, però encara avui una dona casada no pot denunciar que ha sigut violada”, reconeix a la seu de l’associació, a Rabat. “Tot i els passos endavant, l’equitat no existeix. Tant el Codi Penal com el Codi Civil i el de Treball són discriminatoris. Només fa uns anys que el Marroc va tipificar com a delicte greu l’assetjament sexual en l’entorn laboral”, recorda.

La plaga de l’analfabetisme

Fatima El Maghnaoui és una veterana defensora dels drets de la dona al Marroc. Fundadora de l’organització Unió per l’Acció Femenina (UAF), als anys vuitanta va crear el primer diari femení del Marroc, 8 Mars, en referència al Dia Internacional de la Dona. “La llei obliga a escolaritzar tots els nens, però hi ha molts menors que treballen per ajudar la seva família”.

Més del 40% de les dones marroquines de més de 15 anys no saben llegir ni escriure. A les zones rurals són més del 50%. Els matrimonis amb menors, aprovats en alguns casos pels jutges, es produeixen en gran part a les comunitats rurals sense accés a l’educació, cosa que vulnera de manera flagrant els drets de la infància. Les dones “pateixen una doble discriminació”: en l’àmbit familiar i en el públic -justícia, política, entorn laboral-. “Només una societat amb ple accés a l’educació pot lluitar per la igualtat”, conclou.