El retorn dels talibans
Internacional 21/08/2021

Espanya, comparsa de la geoestratègia dels EUA

Zapatero va fer marxa enrere a l'Iraq però va ampliar recursos a l'Afganistan

4 min
Felip VI, en l'acte de reconeixement als militars destinats a l'Afganistan, que van tornar a Espanya el 13 de maig

MadridEl 14 d’abril Joe Biden va anunciar la retirada dels Estats Units de l’Afganistan. Ràpidament s’hi va sumar l’OTAN i, un mes després, els soldats espanyols eren rebuts per Felip VI a la base aèria militar de Torrejón de Ardoz. Pocs exemples més reveladors per determinar el paper d’Espanya durant dinou anys al país que ara recuperen els talibans: seguir l’estela dels Estats Units. “No tenia un interès de guany directe, sinó estar al club”, resumeix Alejandro Pozo, investigador del Centre Delàs d’Estudis per la Pau.

27.000 homes i dones que hi han participat, 102 víctimes mortals –una seixantena a l’accident del Iak-42– i més de 3.500 milions d’euros és un balanç en xifres del desplegament més durador i costós de les forces armades espanyoles a l’exterior, i arriba a la fi amb ombres i interrogants. Tot i que aquest dissabte el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha reivindicat que s'ha "sembrat llavor" per a un futur de més "seguretat, llibertat i prosperitat", quin n'era l’objectiu continua sent una de les preguntes principals. Una altra és conèixer la responsabilitat indirecta en la perspectiva de combat, encara que la missió fos de reconstrucció del país.

La guerra 'bona'

El Consell de Seguretat de les Nacions Unides va autoritzar la intervenció a l’Afganistan atesa la inestabilitat del règim talibà. La iniciativa prèvia va ser dels Estats Units, que van atiar la “guerra global contra el terror” després de l’atemptat de l’11 de setembre del 2001 d’Al-Qaida, grup terrorista que tenia el suport dels talibans. Dins d’aquesta lògica s’emmarcava el desplegament tant a l’Afganistan com posteriorment a l’Iraq, al qual es va entregar l’aleshores president espanyol José María Aznar. Si els interessos dels Estats Units eren explícits –defensar-se del terrorisme i explotar una zona de gran valor geoestratègic–, Europa i Espanya van jugar amb l’ambigüitat retòrica, sosté Pozo, a fi de no exposar-se a costos polítics alts.

La missió continental va ser l’ISAF, sigles de Força Internacional d’Assistència i Seguretat, un programa d’ajuda al desenvolupament al qual Espanya es va implicar especialment a la província de Badghis. Amb el canvi de govern el 2004, José Luis Rodríguez Zapatero va evidenciar un canvi rellevant amb la retirada de les tropes de l’Iraq, però no va fer marxa enrere a l’Afganistan. Més aviat es va produir una certa “transferència” de recursos econòmics, apunta Pozo. A més, la lliure disposició de les bases militars de Rota (Cadis) i Morón (Sevilla) per part dels Estats Units com a punt estratègic de la ruta comercial es va mantenir igual que en l’època de govern del PP.

Un cop culminat el projecte ISAF el 2014, les millores en infraestructures i serveis no impedeixen que la governança i la seguretat siguin encara una assignatura pendent. Espanya redueix la presència militar, però no pot marxar unilateralment del país i trencar el compromís d'arribar i marxar junts amb la resta d'aliats, tal com el 2016 sosté l'investigador del Real Instituto Elcano Félix Arteaga. En un article, recomana prorrogar la col·laboració per ser copartícip de possibles èxits i, en cas contrari, que no sembli que la incapacitat de tirar endavant el país sigui perquè Espanya ha abandonat.

L'últim quinquenni les tasques es van limitar a formació a l’exèrcit afganès en matèria de seguretat, que ja s’havia estat exercint des de l’inici. Sobre aquesta qüestió plana una gran polèmica que es va conèixer amb la recent desclassificació de documents dels EUA. El mes de juny passat Público va revelar que, en el marc del Programa d’Entrenament i Equipament de l’Exèrcit Nacional Afganès, diversos països aliats van participar amb enviament de material durant el març del 2003. En un informe del juliol del 2004, consta una oferta espanyola de 17.000 tones d’armament, amb la incògnita de si va comptar amb “l’aprovació política”.

El diputat d’Unides Podem Roberto Uriarte, a través d’una pregunta parlamentària, es va adreçar al ministeri de Defensa per aclarir si s’havia fet aquesta donació, amb l’agreujant que hauria sigut d’esquena al Congrés. La resposta, de fa només uns dies, va ser que al ministeri “no li consta”. “És gravíssim i cal una investigació”, afirma Uriarte en conversa amb l’ARA, i assegura que amb la represa de l’activitat parlamentària demanarà més explicacions sobre com és possible que un document oficial dels EUA apunti a aquesta possibilitat i “ningú ho sàpiga”.

Rendició de comptes  

El juliol del 2004 Zapatero va aprovar un increment de tropes a l'Afganistan que va comptar amb un ampli suport al Congrés, inclòs d’ERC i CiU. En aquell moment només Esquerra Unida i el sobiranisme basc i navarrès s’hi van oposar, alertant de la contribució espanyola en la “guerra preventiva” impulsada per Bush, en paraules de l’exlíder d’IU Gaspar Llamazares. Pozo i Uriarte coincideixen que és exigible una rendició de comptes “seriosa” d’aquestes dues dècades a l’Afganistan, així com una anàlisi de quina política exterior es vol desenvolupar. “Cal una cooperació des d’una lògica no militarista i relacions internacionals amb els veïns”, conclou Pozo.

stats