Com Donald Trump ha acabat en el fangar de l'Iran

WashingtonL'infern de Dante està format per cercles descendents, cada cop més estrets, fins a l'últim, on hi ha Llucifer. La guerra de l'Iran també està entrant en un descens descontrolat cada vegada més fosc. Ha passat d'una operació aèria controlada a la mobilització de tropes a la regió, preparades per a una possible incursió terrestre. Quan Dante baixava a l'infern, Virgili l'orientava i l'aconsellava. Donald Trump també té els seus Virgilis, però a mesura que passen els dies és cada cop més difícil entendre quin tipus d'acompanyament ha rebut o si simplement ha ignorat les advertències.

Quan els generals presenten els plans d'una possible operació al president dels Estats Units, els acompanyen amb una valoració del risc. Normalment, quan els anteriors presidents veien perill alt, al voltant del 60% o del 70%, tendien a frenar-los o a buscar alternatives. El problema de Trump és que "està més disposat a prémer el gallet" malgrat el risc, explicaven a l'ARA fonts militars quan la guerra de l'Iran era tan sols una idea. La realitat ha demostrat que tenien raó. En contra de les advertències del cap de l'estat major conjunt, el general Dan Caine, el president estatunidenc va donar l'ordre de bombardejar l'Iran el 28 de febrer a la matinada. "Cap retirada. Bona sort", va dir el comandant en cap als soldats. En una cosa no s'equivocava Trump: estava comprant un bitllet només d'anada, en una situació en què cada vegada sembla més difícil recular.

La purga executada entre els alts comandaments del Pentàgon també ha canviat la realitat de la cúpula militar. Fa un any, Trump i el seu secretari de Defensa, Pete Hegseth, van deixar un munt de destitucions dins els alts càrrecs de l'exèrcit. Van fer caure el general de les forces aèries Charles Q. Brown, que també era el cap de l'estat major conjunt; l'almirallessa Lisa Franchetti, la primera dona a dirigir la marina; el general James C. Slife, vicepresident de les forces aèries; així com els principals assessors jurídics de l'exèrcit de terra, la marina i les forces aèries. Poc després, tots van ser substituïts per noves figures, com Caine, que ara és la màxima autoritat militar després de Hegseth i Trump. Malgrat els temors inicials, el nou cap de l'estat major conjunt ha mostrat certa independència.

Una de les anècdotes que circulen és que durant la reunió amb tots els generals a Quantico, Caine es va mantenir ferm malgrat les queixes de Trump per la freda rebuda que li havien fet. El president estatunidenc va pujar a l'escenari pensant que allò seria un míting més i va topar amb la seriositat militar. Segons fonts coneixedores de la trobada, els generals es van quedar descol·locats per la seva actitud, impròpia d'un acte com aquell. Així i tot, la reacció inicial va ser dirigir la mirada cap a Caine per avaluar com calia actuar. Quan van veure que el seu cap mantenia el codi de conducta marcial i no li reia els acudits, es va generar una sensació d'alleujament. Els generals se sentien més legitimats per mantenir la compostura i no seguir-li el joc al republicà. Però fins i tot per un gest tan simple com aquest va quedar clar fins a quin punt depenien de la jerarquia. Si Caine hagués rigut, malgrat la desaprovació que va causar el comportament del magnat, la reacció hauria estat una altra.

Videoresums de la guerra

No es pot dir que la guerra de l'Iran sigui una conseqüència de la purga del Pentàgon, però sí que és un factor que hi ha influït. De la mateixa manera que també està marcada per la cultura de la lleialtat al líder que s'ha instaurat dins de la Casa Blanca. Cada dia, des que va començar la campanya militar, els oficials de l'exèrcit han de muntar un videoresum de la jornada per informar el president. Segons la cadena NBC, el clip dura al voltant de dos minuts i bona part del contingut són imatges de "coses explotant".

Malgrat que aquesta no sigui l'única via a través de la qual Trump rep informació i assessorament sobre la guerra, aquests vídeos generen preocupació perquè suggereixen que el president potser no té la foto completa de la situació. Un altre oficial de l'exèrcit explica que els informes que presenten al president solen tenir més bona rebuda quan se centren en les victòries obtingudes.

Aquests vídeos, en part, podrien explicar per què Trump es mostra tan indignat amb les informacions que publiquen els mitjans sobre la guerra. No és cap novetat que el president qualifiqui de fake news qualsevol cosa que li vagi a la contra, però és cert que ha estat especialment bel·ligerant amb la campanya militar. Això també explicaria per què Trump no para d'assegurar amb tanta convicció que ja ha "guanyat" i que ha destruït del tot gran part del capacitat militar iraniana. Òbviament, les afirmacions també responen a la necessitat de justificar una guerra que, un mes després, encara no és capaç d'explicar.

La trampa de l'escalada

La fixació de Trump per la victòria també respon a un altre element que el professor de la Universitat de Chicago Robert Pape defineix com la "trampa de l'escalada". Cada victòria tàctica comporta una escalada més per part de l'administració perquè no s'està obtenint una victòria estratègica. "Quan Hegseth diu que matar el líder suprem suposa un èxit i una victòria és cert. No menteix. El problema aquí no és el fracàs tàctic, sinó que l’èxit tàctic no equival automàticament a un èxit estratègic. I sens dubte, amb la guerra de l'Iran, això és el que està passant. I això acaba generant que, per por de perdre, els Estats Units i Israel vaig escalant estadis, però que continuïn fallant estratègicament i el preu i el cost de retirar-se segueixi augmentant a mesura que avancem", explica Pape a l'ARA.

Durant dècades, el professor de la Universitat de Chicago ha assessorat les diferents administracions que han passat per la Casa Blanca, inclosa la primera presidència de Trump. L'expert en operacions aèries destaca que, en canvi, aquest cop no ha rebut cap mena de trucada per part del govern per demanar-li consell.

Pape, a partir de l'experiència d'haver-se assegut en nombroses ocasions amb congressistes i militars per debatre possibles accions, exposa un altre factor: la falsa sensació de control que generen les armes de precisió i la gran quantitat d'intel·ligència que produeixen cada cop més les agències. "He vist com la gent reacciona a aquesta sensació que es pot controlar l'escalada quan rep informació tan detallada. Això es deu al poder de les armes de precisió, que són tan exactes i fiables que acaben generant una confiança excessiva sobre la situació. A més, tothom sap que els Estats Units i el Mossad ho senten tot; així que combinen el bombardeig de precisió amb una intel·ligència precisa. I així és com hem arribat fins aquí", relata.

Sovint es diu que Trump és impulsiu i arriscat, però Pape destaca que en aquest cas això no és una qüestió de caràcter. El professor subratlla que aquesta falsa sensació de controlar la situació també va afectar Ronald Reagan amb la decisió de bombardejar Líbia i Bill Clinton, Kosovo.

Per a Pape, el fangar de la guerra de l'Iran es remunta al juny del 2025, quan els Estats Units van bombardejar les instal·lacions nuclears iranianes amb els B-2. El republicà va dir que havien "aniquilat" la capacitat del règim per desenvolupar el programa nuclear, tot i que els informes apuntaven en un altre sentit. Per no parlar de les imatges satèl·lit que mostraven com, dies abans, s'havia estat transportant material de la planta d'enriquiment d'urani de Fordow a altres llocs per prevenir un possible atac. "Trump va pensar que tenia el poder aeri amb armes de precisió al juny. Aquell va ser l’inici de la trampa", explica Pape.

El problema és que un cop es cau en la trampa és molt difícil sortir-ne. El professor també destaca una raó per la qual en 25 anys els EUA no s'havien plantejat bombardejar l'Iran. Trump ha anat citant diversos motius per atacar –per la capacitat de disparar míssils balístics o per un canvi de règim–, però el principal és l'enriquiment d’urani. Paradoxalment, diu Pape, "al maig l'Iran tenia prou urani enriquit", en canvi, "si anem als anys de l'acord d'Obama, la xifra era zero. En tenien molt poc".

Per al professor, la situació a l'Iran va més enllà de Trump, i la guerra ja ha evolucionat fins a tal punt que ja s'ha convertit en una “trampa”. Segons Pape, si ara, amb el context actual, el president fos demòcrata, "el problema seria el mateix". Els EUA estan davant “un dilema de primer ordre que no havien tingut en cinquanta anys”. Avisa que "la qüestió estratègica", la "veritable elecció", és si els Estats Units es poden permetre ara "deixar enrere un règim nacionalista hostil com a hegèmon petrolier mundial i amb grans quantitats de material nuclear dins del país".