Israel: la poma de la discòrdia del moviment MAGA

Quan els historiadors mirin enrere cap al segon mandat del president Trump, hi veuran el punt culminant del suport continu del Partit Republicà a Israel, però també el moment en què l’aliança que sostenia aquest suport —cristians evangèlics i l’establishment de la política exterior republicana— va començar a desfer-se.

Durant dècades, la defensa incondicional d’Israel per part de la dreta americana era pràcticament una certesa, i l’administració Trump només ha reforçat aquest vincle. El president ha permès a Israel bombardejar Gaza i atacar enemics a tot el Pròxim Orient, fins i tot l'Iran; ha negociat un acord de pau a Gaza que afavoreix Israel; ha defensat el primer ministre Benjamin Netanyahu davant dels seus casos per corrupció i ha pressionat universitats per reprimir activistes propalestins.

Però dins del Partit Republicà sembla que alguna cosa està canviant. Una enquesta recent del Manhattan Institute mostra que la majoria dels votants antics del partit segueixen sent fermament pro Israel, però una “minoria considerable” de nous votants republicans —joves, més diversos i que havien votat demòcrata— són més crítics amb l’estat hebreu.

Alguns d’aquests joves no són només crítics: molts expressen opinions racistes o antisemites. En un grup focal amb vint conservadors de la generació Z, algunes declaracions eren alarmants: un participant va elogiar els “valors de lideratge” de Hitler, un altre va afirmar que Israel tenia vincles amb el tràfic de persones i un altre va qualificar els jueus de “força del mal”.

Separar la crítica creixent a Israel —sovint basada en l’interès nacional americà— de l’antisemitisme creixent dins dels republicans és difícil. Ideologies que han reviscolat dins el moviment MAGA (Make America great again), com el nacionalisme i el nacionalisme cristià, no només han alimentat l’oposició a Israel, sinó que han justificat un antisemitisme emergent.

Els mitjans i activistes de dreta semblen immersos en una guerra civil oberta contra Israel. La comentarista d'extrema dreta Candace Owens va qualificar Israel d'estat “demoníac” mentre difonia teories conspiranoiques a YouTube. Tucker Carlson, una veu influent del moviment MAGA, ha descrit el sionisme cristià com un “virus cerebral” i el suport evangèlic a Israel com una “heretgia cristiana”. Carlson i Steve Bannon han intercanviat insults amb el conservador proisraelià i jueu Ben Shapiro.

El vicepresident JD Vance, proper a Carlson i futur líder de facto del moviment MAGA, ha estat deliberadament ambigu respecte a aquesta qüestió. Ni tan sols va esmentar Israel ni va condemnar l’antisemitisme en el seu discurs al congrés de Turning Point (una organització sense ànim de lucre que defensa la política conservadora, fundada per Charlie Kirk), però va defensar, en canvi, que no creu en “tests de puresa”.

Durant més de quatre dècades, l’aliança pro Israel entre evangèlics i conservadors ha estat una força poderosa en la política nord-americana, que ha modelat tant la política exterior com les eleccions internes, amb donacions constants de grups i individus cristians pro Israel a candidats republicans.

Aquesta coalició era especial: es basava no només en la idea que defensar Israel era estratègic per als EUA, sinó també en la fe. Molts evangèlics consideraven el retorn del poble jueu a la terra bíblica i les seves victòries militars com una providència divina, un signe d'un imminent retorn de Déu. Ara, altres formes de cristianisme estan guanyant pes en cercles conservadors; molts evangèlics adopten visions diferents sobre les profecies, i figures influents com Vance es mouen cap al catolicisme i molts republicans promouen l'aïllament nacional.

Una visió messiànica

El Partit Republicà no sempre va ser pro Israel. Va ser Truman, president demòcrata, qui va reconèixer Israel el 1948. Per això durant els primers anys, Israel no era sant de la devoció republicana, ja que el veien massa socialista. Per exemple, l'escriptor conservador William F. Buckley Jr. el va anomenar “el primer estat racista de la història moderna”.

La guerra dels Sis Dies del 1967 va canviar aquesta percepció: Israel va derrotar les forces soviètiques, i molts militaristes van veure’l com un aliat estratègic en un context de Guerra Freda. També va captivar els evangèlics: la reunificació de Jerusalem semblava un signe diví del curs final de la història. Predicadors com Jerry Falwell van adoptar la causa al veure Israel com un heroi contra els ateus soviètics i els musulmans.

Durant els anys de Reagan, els republicans es van consolidar com a partit pro Israel, en qui veien un soci democràtic en la Guerra Freda i aliat del partit conservador israelià Likud. I després de l’11-S, amb la guerra contra el terror, Israel es va percebre com un aliat natural en la lluita contra l’islam radical.

"Haurien de convertir-se al cristianisme"

Malgrat això, el recel envers Israel ha persistit a la dreta, alimentat per la política America first (Amèrica primer) i per antisemitisme. Després d'unes primeres mostres als anys 90, el sentiment anti Israel es va expandir per internet amb la campanya de Donald Trump el 2016, tot i que ell es presentava donant-hi suport.

Avui, els evangèlics continuen sent un bloc de vot potent: representen més del 20% de l’electorat i Trump va guanyar un 80% dels seus vots el 2024. I, de fet, Israel inverteix milions en el manteniment d'aquest suport.

Però molts cristians han canviat el punt de vista i creuen ara que Israel juga un paper menor en el pla de redempció de Déu. Alguns d'aquests cristians són coneguts com a postmil·lenaristes i creuen que la Segona Vinguda –el retorn de Déu– tindrà lloc abans del regnat de pau de mil anys que el llibre de l'Apocalipsi anomena "el mil·lenni". Per això molts no veuen el judaisme i el cristianisme com a complementaris, sinó com a contradictoris.

Una nova cohort de líders i pensadors religiosos està reutilitzant aquesta teologia per a la política contemporània, argumentant que els Estats Units haurien d'abraçar el cristianisme com a religió nacional. Entre ells hi ha Doug Wilson, un pastor autoproclamat nacionalista cristià que recentment va obrir una sucursal de la seva església al Capitoli, i que compta amb el secretari de Defensa Pete Hegseth entre els seus admiradors.

La generació de Gaza

El que està passant a la dreta és també un canvi generacional: els cristians joves són menys propensos a veure Israel com el compliment d'una profecia i menys inclinats a considerar el suport a Israel un imperatiu moral o estratègic. Més allunyats de l’Holocaust, perceben crisis internes més urgents, i les seves xarxes socials estan inundades d’imatges de Gaza amb comentaris nacionalistes i antisemites.

Els demòcrates també viuen una guerra civil sobre la política envers Israel, amb la generació jove pressionant per limitar el suport militar i reconèixer Palestina. La fissura generacional transcendeix ideologies: Zohran Mamdani parla de drets humans i pluralisme, mentre Nick Fuentes defensa nacionalisme blanc, però tots dos representen l’erosió dels vells consensos sobre Israel.

Trump no mostra senyals d'enfrontar-se a Israel i els republicans encara tenen una facció pro Israel forta. Però el futur post-Trump del partit és incert. Guanyaran els aïllacionistes o els intervencionistes? Quin pes tindran els nacionalistes cristians? ¿S’acceptarà l’antisemitisme dins del partit?

Charlie Kirk ja preveia aquest conflicte. L’estiu passat va reunir joves líders de Turning Point USA per buscar un camí del mig entre el nacionalisme d'America First i el sionisme. "Estimo Israel i hi he viscut experiències increïbles, però soc americà i represento una generació que no es pot permetre res", deia. La seva mort al setembre va deixar la qüestió sense resoldre, i els rumors conspiranoics sobre la seva suposada conversió contra Israel ja circulen a la dreta digital.