La treva amb l'Iran passa factura a la credibilitat de Trump i dels Estats Units com a potència
Washington ja no és una garantia d'estabilitat per als fluxos dels mercats energètics
WashingtonUna treva feble a costa de la credibilitat dels Estats Units com a primera potència mundial. L'alto el foc temporal a l'Iran evidencia l'alt preu que Donald Trump ha hagut de pagar amb una guerra que volia ràpida i se li ha complicat fins a un punt que no havia ni sospitat. Dimarts al matí, el president estatunidenc amenaçava amb "destruir la civilització" persa i aquella mateixa tarda acabava anunciant una treva de 15 dies. Amb el règim de Teheran enrocat i en hores de descompte, la mediació del Pakistan donava una sortida digna a Washington. El resultat és una veritat dolorosa per als Estats Units: la seva guerra ha consolidat l'Iran com a actor que controla l'estret d'Ormuz i té el poder de desestabilitzar l'economia global. Els aiatol·làs han jugat bé les seves cartes en un conflicte asimètric i han resistit.
"L'alto el foc de l'Iran és una revelació: els EUA han utilitzat una força aclaparadora i, així i tot, no han pogut controlar el resultat. Això és un gir estructural de poder", deia l'analista i professor Robert Pape poc després de l'anunci del cessament d'hostilitats. Pape, que ha assessorat les anteriors administracions nord-americanes i que és especialista en operacions militars aèries, subratllava com durant 40 dies el Pentàgon ha escalat els bombardejos sobre l'Iran "esperant obediència", però "cada cop el resultat ha estat una inestabilitat més elevada".
L'amenaça de cometre crims de guerra de Trump era un carreró sense sortida perquè una nova escalada en els atacs no garantia tampoc la victòria. Al contrari. Una campanya més agressiva tampoc hauria calmat els mercats, ja ofegats pel preu disparat del barril de cru. Pape apuntava que el que ha passat a l'Iran demostra que el "poder no és el que controles, és el que pots posar en risc".
Sense garanties per als mercats
"Durant dècades, el poder dels EUA significava una garantia d'estabilitat en els fluxos dels mercats energètics. Però ara, fins i tot amb la força màxima, l'estabilitat no es pot assegurar", exposava Pape. La raó per la qual la treva no significa el final de la guerra –més enllà que Israel continua bombardejant el Líban– és perquè "revela una nova norma: no has de controlar el sistema, només l'has de fer poc fiable". Teheran no té una força militar equiparable a la dels Estats Units, però sí una posició geoestratègica privilegiada que li permet infligir dany a una economia globalitzada. Tot plegat, sumat a la predisposició d'endinsar-se en una guerra de desgast perquè el règim es veu sota una amenaça existencial.
Els més crítics apunten que Ormuz pot ser per als Estats Units el que el canal de Suez va ser per als britànics. L'analogia no és exacta, però ressona en l'essència. El 1956 la Gran Bretanya, França i Israel van atacar Egipte per forçar l'obertura del canal, que havia estat nacionalitzat pel govern de Gamal Abdel Nasser. Els Estats Units i l'URSS van pressionar per aturar l'atac i el canal va quedar en mans d'Egipte. L'episodi va marcar l'inici de la decadència d'Anglaterra com a potència global i l'ascens dels Estats Units.
L'erosió de l'imperi
Ara mateix no sembla que la guerra de l'Iran doni peu a l'ascens d'una nova potència. Però sí que queda clara l'erosió dels Estats Units. La treva pactada concentra una esquerda múltiple que molt probablement sobreviurà a Trump: a la constància d'una pèrdua de credibilitat coercitiva s'hi suma el descrèdit com a interlocutor i suposat baluard moral del sistema internacional. Perquè el dret internacional funcioni és bàsic que els països el creguin i el respectin. És cert que els Estats Units acumulen acusacions de crims de guerra que volen impunes, i per això no acaten el Tribunal Penal Internacional. També que han donat suport incondicional a Benjamin Netanyahu per aplanar Gaza, però verbalitzar obertament la voluntat d'esborrar tota una civilització del planeta és un altre pas. Trump, després de capturar el president de Veneçuela i d'iniciar una guerra il·legal a l'Orient Mitjà, formulava dimarts una amenaça genocida. I afegia que no li preocupava gens que l'acusessin de criminal de guerra.
Les paraules van provocar una reacció en tromba, fins i tot de republicans i figures ultres de l'esfera MAGA, que s'agrupaven sota una mateixa idea: els Estats Units no són això. "No és qui som, i no és coherent amb els principis que durant molt de temps han guiat els Estats Units", escrivia el congressista texà Nathaniel Moran. El trencament ja no es produeix només entorn de la figura de Trump com a president, sinó en la imatge dels Estats Units com a país. El dany ja no es viu com una febre passatgera, sinó com una ferida oberta.
La gestió de la treva a l'Iran no es produeix en un full en blanc. Des del seu retorn a la Casa Blanca, el magnat ha treballat per trencar amb el rol dels EUA com a gendarme mundial i garant del sistema internacional posterior a la Segona Guerra Mundial. Les reiterades amenaces de sortir de l'OTAN, la guerra aranzelària, les ambicions imperialistes sobre el canal de Panamà, Groenlàndia i el Canadà, i la intervenció militar a Veneçuela han anat esquerdant la imatge de Washington com a potència estabilitzadora. De fet, amb l'Aliança Atlàntica passa una situació similar: perquè el pacte de defensa sigui dissuasiu s'ha de tenir plena confiança que tots els seus membres acudiran a la crida en cas d'agressió. Però les reiterades sortides de to del magnat fan d'aquest principi paper mullat. Dimecres al vespre Trump, enmig de la realitat d'un estret d'Ormuz gestionat pels aiatol·làs malgrat les bombes, escrivia a Truth Social: "L’OTAN no hi era quan la necessitàvem, i no hi serà si la tornem a necessitar. Recordeu Groenlàndia, aquell gran tros de gel mal gestionat!"