El conclave més universal per triar el successor de Francesc arrenca sense un clar favorit

RomaA Itàlia hi ha una dita, potser massa gastada aquests dies, que assegura que “qui entra papa, surt cardenal”. És un proverbi tan popular que els italians l’apliquen a qüestions més profanes, però literalment significa que el purpurat que entra a la Capella Sixtina com a favorit, sovint en surt tal com ha entrat, és a dir, com a cardenal. En realitat, no sempre es compleix. L’any 2005, després de la mort de Joan Pau II un dels papables era Joseph Ratzinger, prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe de Wojtyla. Després de la seva renúncia vuit anys més tard, l’elecció de Jorge Mario Bergoglio –que precisament havia fet un pas enrere en aquell conclave que va elegir el papa alemany– va ser, en canvi, una sorpresa.

L’arquebisbe de Buenos Aires va convèncer els purpurats amb un discurs de cinc minuts en què demanava posar al centre de l’Església “les perifèries geogràfiques i existencials” del món, i avançava, d'aquesta manera, el que seria el seu papat. Aquesta vegada, però, entre els 133 cardenals electors que aquest dimecres es tancaran per escollir el nou papa no sembla haver-hi cap nom amb el mateix carisma capaç d’assolir la majoria de dos terços necessària (89 vots) en les primeres votacions.

La qüestió que divideix els purpurats, segons es filtra de les reunions, és si el successor de Francesc hauria de continuar amb les reformes impulsades pel papa argentí o si cal un gir que torni a l’Església l’ortodòxia doctrinal que anhelen els conservadors. Poques hores abans de la primera fumata, la llista de papables és incerta i les travesses que publiquen els mitjans especialitzats (amb les seves cotitzacions: alguns pugen, altres baixen) no resolen els dubtes.

Hi ha noms que es repeteixen malgrat no tenir, a priori, possibilitats reals de ser elegits. Són els anomenats “fabricants de reis”, cardenals influents capaços de mediar i agrupar consensos entorn d’un candidat, com l’alemany Gerhard Müller o l’africà Robert Sarah, caps del corrent tradicionalista que es va enfrontar a Francesc. I en el camp progressista, l’arquebisbe de Washington, Blase Joseph Cupich, flagell de Donald Trump, o el jesuïta Jean-Claude Hollerich, arquebisbe de Luxemburg.

Francesc va dissenyar un col·legi cardenalici allunyat dels centres de poder i amb un perfil molt similar al seu: vuit de cada deu cardenals electors han estat escollits per ell. El resultat és una assemblea més nombrosa i internacional que mai, amb purpurats de 71 països, on s’ha reduït la presència d’europeus (53) a favor d’Àsia (23) i Àfrica (18). Tot i això, els occidentals monopolitzen les llistes de papables. “Serà el conclave més universal perquè el Papa va nomenar persones diverses per donar veu a les minories dins l’Església. Això farà més difícil arribar a una majoria”, reconeixia a l'ARA el cardenal José Cobo, un dels quatre electors espanyols.

Alguns dels cardenals que participen en les congregacions generals i travessaven ahir l’entrada de l’Aula Nova del Sínode intentant esquivar els periodistes confessaven que encara estan lluny de trobar un nom. “No hi ha pressa per la fumata blanca, encara ens estem coneixent”, assegurava el cardenal de Tòquio, Tarcisio Isao Kikuchi. Però el temps s’acaba.

Quan aquest dimecres a les 16.30 h el mestre de cerimònies litúrgiques pontifícies pronunciï les paraules en llatí Extra Omnes (“tothom fora”), els que no participin en el pròxim conclave sortiran de la Capella Sixtina i es tancaran les portes. A dins, els purpurats quedaran aïllats del món, pregant i votant fins que elegeixin el successor de Francesc.

Pietro Parolin (Itàlia)

És el candidat favorit de les cases d’apostes, tot i que els últims dies les seves opcions semblen haver-se desinflat després de la seva gestió maldestra del cas Becciu —el cardenal condemnat per malversació i defenestrat per Francesc— i un suposat distanciament amb el Papa durant l’últim període. Tampoc ajuda la seva gairebé nul·la experiència pastoral... Pietro Parolin (Vicenza, 70 anys) és un home de la cúria romana. El 2013 el Papa el va nomenar secretari d’estat, un càrrec equivalent al de primer ministre, i li va confiar la influent diplomàcia vaticana. Va ser l’artífex de l’acord polèmic entre la Santa Seu i la Xina el 2018, molt mal rebut pels conservadors. Abans de convertir-se en el número dos del Papa, va participar en les relacions amb Israel, Corea del Nord, Mèxic... i va ser ambaixador a la Veneçuela d’Hugo Chávez. En un món tan convuls —i un conclave tan dividit—, la seva experiència diplomàtica i tarannà moderat podrien posar d’acord conservadors i progressistes.

Matteo Zuppi (Itàlia)

Don Matteo, com l’anomenen els capellans jubilats amb qui conviu en una residència a Bolonya —rememorant el famós capellà de la televisió italiana—, és conegut per ser un capellà de carrer bolcat amb els més vulnerables. Com a membre de la Comunitat de Sant’Egidio, Matteo Zuppi (Roma, 69 anys) va desenvolupar una àmplia experiència com a mediador, participant en acords de pau a Moçambic, Guatemala i Burundi. El 2015 Francesc el va nomenar arquebisbe de Bolonya i, quatre anys després, cardenal. Considerat progressista, Zuppi defensa la benedicció a les parelles homosexuals i no descarta que el celibat sigui opcional. Com a president de la Conferència Episcopal Italiana, el 2024 va mediar amb Rússia per la devolució de nens ucraïnesos segrestats. Tanmateix, la seva qüestionada gestió dels abusos sexuals comesos per sacerdots —i un informe poc ambiciós— podrien frenar les seves opcions.

Luis Antonio Tagle (Filipines)

El cardenal filipí Luis Antonio Tagle (Manila, 67 anys) va arribar al Vaticà el 2019 com a prefecte de la Congregació per a l’Evangelització dels Pobles, l’antiga Propaganda Fide. Considerat aleshores el delfí de Francesc, la seva estrella es va apagar després de l’escàndol per la seva gestió discutible de Càritas Internacional, que presidia fins que el Papa el 2022 va destituir-ne tota la cúpula arran d’una auditoria interna amb denúncies per assetjament laboral. Tot i aquest entrebanc, continua sent un dels papables amb més possibilitats. El seu origen també hi ajuda: Filipines és el tercer país amb més catòlics batejats (més de 80 milions). Conegut com el “Bergoglio asiàtic”, té carisma i comparteix la visió progressista del Papa. Amb la mare d’origen xinès, és considerat el millor pont amb la comunitat catòlica xinesa, el gran repte del pròxim Papa.

Jean-Marc Aveline (França)

De l’arquebisbe de Marsella, Jean-Marc Aveline (Algèria, 66 anys), el pitjor que han pogut dir aquests dies els “corbs” del Vaticà és que no domina bé la llengua de Dante, una cosa impensable des de l’òptica italiana per a un futur papa i bisbe de Roma. Una llegenda urbana que va desmentir diumenge passat celebrant missa a la seva parròquia romana de referència. El cardenal francès és considerat el més “bergoglià” dels prelats gals. En part pels seus orígens humils i per la preocupació per les “perifèries” de la seva diòcesi. Comparteix amb Francesc la visió sobre l’acollida dels immigrants i el diàleg interreligiós. Però Aveline és més conservador pel que fa a les reformes doctrinals. Va ser un dels signants del comunicat de la Conferència Episcopal Francesa —que presideix des de l’abril— que remarcava que només les persones homosexuals, i no les parelles d'homosexuals, podien ser beneïdes. En un conclave tan dividit, la seva candidatura podria ser una via intermèdia acceptable.

Robert Francis Prevost (EUA)

Hi ha una regla no escrita que diu que un cardenal dels EUA no pot ser elegit papa perquè el Vaticà ha de poder actuar com a contrapoder de la primera potència mundial. Però Robert Francis Prevost (Chicago, 69 anys) podria ser el primer de trencar aquest tabú. El prelat nord-americà va passar molts anys com a missioner al Perú abans d’entrar a la cúria com a prefecte de la influent Congregació per als Bisbes. El seu nom ha aparegut recentment entre els papables gràcies a la seva discreció —no ha concedit cap entrevista— i un historial impecable, tot i que aquests últims dies s’han aixecat dubtes sobre la seva responsabilitat en l’escàndol del grup ultracatòlic peruà Sodalicio, que el Papa va dissoldre una setmana abans de morir. Com a membre d’una conferència episcopal nord-americana dividida, la seva elecció podria esperonar les donacions i, sobretot, erigir-se en mur de contenció davant l’imprevisible Donald Trump.