1. Interpretar. Des de la mort del papa Francesc, el Vaticà ha estat permanentment a les portades dels mitjans de comunicació, amb un desplegament constant d’articles d’opinió i amb una tan notable absència de mirada crítica que sembla que ja s’ha naturalitzat totalment allò que a llum de la racionalitat crítica moderna haurien de ser les zones fosques de l’Església catòlica. El supremacisme mascle, és a dir, l’exclusió de les dones tant del poder real com del sacramental. La lògica aristocràtica: els cardenals, un nombre ínfim de persones, triades a dit pels papes anteriors, assumint la representació de centenars de milions de ciutadans per elegir el seu líder, sense que els catòlics hi tinguin res a dir. I en conseqüència, el secretisme, preludi de la impunitat, com a principi i valor que marca el ritual del conclave: el tancament dels cardenals a la Capella Sixtina, amb el fum de la xemeneia com a únic instrument de comunicació amb l’exterior, com si fos garantia per sentir Déu a l’hora de prendre la decisió.
Res d’això sorprèn a aquestes altures de la història. L’Església segueix al seu aire, més enllà de les mutacions en matèria de llibertats i reconeixement de les societats contemporànies. I l’esperit crític, propi de les societats lliures, és irrellevant en els que s’autoproclamen portadors de la paraula de Déu. Les portades de la premsa occidental han anat plenes de notícies vaticanes cada dia, convertint la plaça del Vaticà en espectacle permanent. Costa molt entendre que en societats cada cop més laïcitzades no se sigui més exigent amb una organització tan important que segueix resistint-se a donar poder a les dones. I que ni tan sols es planteja emetre senyals de canvi d’aquesta regressiva dinàmica. I que fa del secret, és a dir, de l’elusió de responsabilitats, el seu valor principal.
Malgrat que en molts països –Catalunya entre ells– la pràctica religiosa ha caigut molt avall, és evident que l’Església catòlica segueix tenint poder al món, reforçada per una unitat que la fa gran enfront de la multiplicitat de les religions cristianes, branques caigudes del mateix arbre, anomenades protestants. Però tampoc hi ha dubte que la seva actitud justificaria interpel·lacions des del punt de vista de les llibertats i, per tant, de respecte a l’autonomia de les persones. La distància entre la jerarquia i els creients és manifesta. Tanmateix, el que no se li pot negar és que manté viva la seva capacitat d’interpretar els moments. I part de la repercussió d’aquests dies ve d’aquí.
2. Resistència. Què estava en joc? Optar entre la continuïtat de la via populista oberta pel papa Francesc, vistós en la seva expressió discursiva, però, tot cal dir-ho, de limitats efectes sobre la pràctica vaticana, i la reacció dels sectors més intransigents –més tancats en les seves dèries–, que ja feia temps que expressaven la seva incomoditat amb un papa amant de la proximitat. I què ha fet el Vaticà? Trobar una solució, marca de la casa, que deixa tothom amb la paraula a la boca. Lleó XIV no té la pulsió populista del seu antecessor encara que hi comparteix simpatia i, al mateix temps, deixa en situació incòmoda els sectors més radicalment conservadors, que a l’espera del que pugui passar s’han de mossegar la llengua. Tots saben que acabarà com quasi sempre: la dinàmica de la institució garanteix que si canvia alguna cosa serà perquè no canviï gaire res. I, tanmateix, els mitjans de comunicació occidentals han picat l’ham a major glòria del Vaticà.
Interpretant el moment present, l’Església ha buscat un perfil que sense cap ruptura guanyi credibilitat enfront de l’arrogància trumpista, contra la qual alguns sectors cristians han reaccionat als Estats Units. Un papa d’aquell país, però lluny de la zona de proximitat del president Trump, pot tenir efectes compensatoris interessants, un estira-i-arronsa que caldrà veure si en algun moment fa perdre els papers al narcisista habitant de la Casa Blanca, que aquest sí que desconeix per complet la noció de límits. L’Església ha estat fidel als seus opacs mecanismes de poder de llarga història per trobar l’opció adequada en un moment crític, quan molts s’esperaven un gir directament reaccionari. I la premsa n'ha fet un seguidisme sorprenentment acrític. Estranya expressió del temor de Déu (o del Vaticà) en un món presumptament escèptic.
