Víktor: "Vaig considerar seriosament suïcidar-me amb una granada"

Kíiv“Per la ràdio ens van dir que un company havia mort en un atac a l’hotel. Hi vam arribar, i el mort era allà. Les mosques el sobrevolaven. La pudor era insuportable. I la meva ment deformada em va fer obviar el mort i em va fer pensar: «Ves a escalfar una mica de menjar, has de menjar, necessites forces, perquè cal sobreviure»”.

Aquestes paraules són del Víktor, un soldat d'infanteria de 26 anys, de la 110a Brigada Mecanitzada de l'exèrcit d'Ucraïna, escrites des d'Avdíivka, on ell i els seus camarades han dedicat els últims dos anys de les seves vides a defensar la ciutat. Originari de Lviv, era entrenador en un club de ciclisme abans de la invasió russa, ara fa dos anys. La seva història d'incorporació a l'exèrcit és la de molts soldats ucraïnesos: volia ser útil i ajudar el seu país i va decidir que, després de la invasió, la vida pacífica havia acabat.

Dels 730 dies de guerra, el Víktor en va passar 620 a primeríssima línia de front. Ara jeu al llit d’un hospital a la regió de Khàrkiv, amb un “somriure de Joker”, com ell anomena la seva ferida, que li és visible a la cara. Avdiivka, que va jurar defensar, ja no és ucraïnesa: Rússia la va fer caure fa només uns dies. “Un regal de Putin per a si mateix en el seu aniversari i per a les eleccions [aquest març]”, comenten uns soldats que van participar en aquesta retirada. Els detalls exactes de la caiguda d'Avdíivka encara són desconeguts, igual que el nombre de baixes i de ferits. Els soldats diuen que va arribar un moment en què, simplement, no tenien amb què defensar-se. Faltaven municions. Ucraïna porta mesos avisant Occident que això podia passar.

El Víktor es trobava atrinxerat en una antiga unitat de defensa aèria, plena de búnquers subterranis, ubicada a uns dos quilòmetres al sud d’Avdíivka. A aquesta estructura se l’anomenava Zenit, i es va convertir en una posició defensiva clau per a Kíiv durant les últimes setmanes de batalles. El Víktor va haver d’escapar-se’n en la foscor de la nit quan la caiguda de la ciutat a mans dels russos era imminent. Ara, el soldat parla sobre la difícil retirada d'Avdíicka, sobre l'apatia i la moral, sobre l'esgotament i la pèrdua de salut, sobre la indiferència que es pot arribar a sentir cap a la guerra.

Et va costar decidir anar a la guerra?

— No, recordo que em va ser fàcil decidir-ho. A poc a poc em vaig endurir amb els atacs de l'enemic. Sentia eufòria després de repel·lir amb èxit un atac, després de sobreviure. Vaig començar a valorar la vida el doble. Durant la guerra vaig llegir el llibre Hagakure sobre el camí del samurai, i en vaig aprendre alguna cosa. La meva actitud amb la mort va canviar... Ja no li tenia por. Quan ens van envoltar a Zenit, poc abans de la retirada, vaig considerar seriosament com suïcidar-me amb una granada. Abans hagués estat impossible pensar una cosa així.

Com va ser la retirada?

— Ens vam quedar totalment aïllats a Zenit. Els russos van tallar els subministraments i, per exemple, només ens quedava aigua per a un dia. Veient aquest panorama, ens van ordenar la retirada. Quan van donar l'ordre, vam començar a formar grups al nostre criteri: els primers a sortir serien els més valents, els més forts i els més joves, i després en ordre descendent. Em vaig convertir en el líder del quart grup, però quan el primer grup va sortir, va ser massacrat, i només tres soldats van tornar, ferits. Tots els intents de sortida aquell dia van ser detinguts pels russos. Per tant, ho vam haver d'intentar els dies següents. La situació va anar empitjorant, perquè hi havia ferits, alguns dels quals es van haver de quedar. Quan vam decidir tornar-ho a intentar, tots vam entendre que el següent pas era la mort. Però no ens quedava cap altra opció.

Què vas veure mentre fugies?

— Era fosc i no es veia gairebé res... només veia alguna cosa quan encenia una llanterna que portava. Però era perillós: l'enemic, que ens detectava, ens disparava. La majoria de soldats vam aconseguir sortir: crec que el 70% ens vam salvar. Durant la retirada, però, vaig veure cossos que jeien per tot arreu, alguns d'ells morts i d'altres ferits, que intentaven amagar-se on podien.

Com era lluitar a Avdíivka?

— L'últim mes abans de perdre Avdíivka, la situació era molt depriment. Cada dia teníem ferits. Si sobrevivies un dia, podies ser caçat pels russos al dia següent. Els atacs dels russos eren constants. Imagina't que estàs defensant una posició i, de sobte, per la ràdio et diuen: "un tanc es dirigeix cap a vosaltres". Aixecaves el cap i ja veies un tanc rus a 50 metres que ens estava disparant. Al final de tot, l'enemic ens tenia completament envoltats i, simplement, va esperar que sortíssim per caçar-nos mentre intentàvem fugir pel camp.

Estàs cansat?

— Dels 730 dies de guerra, en vaig passar 620 a la línia zero, a només 500 metres dels russos. Fins i tot moure't per anar al lavabo ja era un gran risc. És clar que sento cansament. Crec que cal cuidar més els soldats, i facilitar-nos temps per recuperar-nos. En tot cas, això serà per als que vindran, perquè nosaltres ja estem esgotats. Tots estem trencats. Hem estat en aquesta guerra tant de temps sense descans que ja estem trencats.

La guerra té històries interessants?

— A la guerra, totes les històries són dolentes. Retirar-se de les posicions, que arribi un company teu ferit amb els seus intestins a l'aire, viure un assalt com el que vam viure al gener, quan dos terços dels meus companys van ser assassinats o ferits. De vegades bevíem aigua de pluja, purificant-la amb pastilles.

No hi ha cap cosa bona?

— L'única cosa bona a la guerra són els gats. I tot i així, la meva història amb els gats va acabar malament, perquè vaig haver de deixar el meu Kuzia [el nom del seu gat] a Zenit. Ja havia arribat la gàbia de transport i volia que ell fugís amb mi, però no va ser possible. I ara veig com els russos graven vídeos del meu Kuzia als seus canals de Telegram.

Què es fa mentre no hi ha atacs?

— A les posicions, per exemple, tenim internet i hi passem molta estona. Però jo també vaig llegir molt i anotava tots els llibres que llegia en una llista. En dos anys, vaig llegir més de 80 llibres. Escric poemes i textos sobre la guerra.

Creus en la victòria?

— Ara mateix em costa molt creure-hi. Tothom parla del col·lapse de l'estat rus... jo no ho veig tan clar. Sovint em pregunto què és el que motiva els soldats russos a venir a fer la guerra al nostre país? Els seus presoners diuen que, sobretot, són els diners que reben per fer-la.