L'amistat d'un soldat català i un de valencià enfrontats per la trinxera ucraïnesa

BarcelonaNingú sap amb certesa quin és l’origen de Madre anoche en las trincheras, una cançó inspirada en la Guerra Civil Espanyola. La lletra parla d’una realitat històrica en les guerres: els soldats que les fan, més que enemics, sovint són els mateixos homes vestits amb uniformes diferents.

“Madre anoche en las trincheras, entre el fuego y la metralla, vi al enemigo correr, la noche estaba cerrada / Apunté con mi fusil al tiempo que disparaba, y una luz iluminó el rostro que yo mataba / Era mi amigo José, compañero de la escuela con quien tanto yo jugué a soldados y a trincheras”.

L’estrofa me la canta per telèfon Simón de Monfort, un voluntari espanyol que ha estat lluitant durant un any i mig amb l’exèrcit de Rússia als fronts d’Ucraïna. Simón de Monfort no es diu Simón de Monfort. Aquest és un nom de guerra. El seu nom real és Juan Manuel Soria, té 55 anys i és de València. Abans d’Ucraïna, havia lluitat a Síria i a l’Iraq. Abans d'això, havia servit a l’exèrcit espanyol. Encara abans, havia liderat el partit neonazi Alianza Nacional de València. Diu que lluita amb les tropes de Vladímir Putin per convicció.

—Per què vas allistar-te a l’exèrcit rus?

–Purament per motius ideològics. Aquesta no és una guerra de fronteres, és una guerra ideològica, global: l’hegemonia mundial vol sotmetre l’únic país contestatari, que és Rússia.

–Però va ser Putin qui va ordenar envair Ucraïna.

–Perquè l’OTAN i els Estats Units fa anys que amenacen la sobirania i la integritat territorial russa.

–Què penses dels ucraïnesos?

–Són titelles dels Estats Units. Jo no odio els ucraïnesos. Jo, de fet, tinc amics que estan lluitant a l’altra banda del front.

–Com?

–Sí, espanyols amb qui vaig lluitar a Síria i a l’Iraq. Érem molt amics. Ara són morts.

Parla de Pau Heras Mena, un jove català de Mollet del Vallès que el 2023 va caure en combat abatut per projectils russos. Tenia 26 anys i havia sigut jardiner. També parla del Jacobo, un madrileny que el maig del 2024 va morir en un hospital de Kíiv malalt d’un càncer de pàncrees després de passar-se mesos lluitant amb les tropes de Volodímir Zelenski. Jacobo li va salvar la vida mentre lluitaven junts contra l'Estat Islàmic al Kurdistan sirià. 

Durant mesos, i des de bandes diferents de la trinxera, els soldats Pau, Jacobo, Simón i Andrés –un espanyol de Terol que lluita amb els russos i que té 25 anys– xatejaven gairebé cada dia per Telegram. Més que de la guerra, parlaven de coses banals. O de records compartits. Simón explica que deien sovint que, quan acabés la guerra, tots quatre es retrobarien i beurien cervesa junts. Els xats per Telegram es van haver de reduir després que l’exèrcit ucraïnès descobrís que Pau Heras parlava amb membres de les tropes enemigues i es comencés a sospitar que era un espia del Kremlin. Les sospites eren infundades: Pau Heras també s’havia unit a l’exèrcit ucraïnès per convicció.

–Parlàveu per Telegram tot i ser soldats de bàndols contraris. 

–Això no vol dir res. Eren els meus amics i jo respectava la seva decisió de defensar els ucraïnesos. 

–Algun tret teu els hauria pogut matar. O al revés.

–Aquesta possibilitat era remota. El front d’Ucraïna és molt llarg... era molt poc probable enfrontar-nos cara a cara.

–Però, i si hagués passat?

–Suposo que ells haurien fet la seva feina i jo la meva de la millor manera possible. 

–Els hauries disparat?

–És gairebé impossible veure la cara del soldat a qui ataques.

És aquí quan Simón de Monfort recorda, a la seva manera, la lletra de Madre anoche en las trincheras: “Una luz iluminaba el rostro que yo disparaba. Era mi amigo José… que en aquest cas hauria sigut el meu amic Pau". Però corregeix: "Al Pau mai li hauria disparat. Era tan jove que hauria preferit que m’hagués matat ell a mi. La seva mort em va fotre molt”.

Simón de Monfort, Pau Heras o els soldats Jacobo i Andrés formen part dels milers de voluntaris estrangers que han lluitat a la guerra d'Ucraïna. Aquesta també és una realitat històrica: en cada conflicte, abunden els soldats internacionals que s’allisten voluntàriament a guerres llunyanes. 

Als fronts ucraïnesos, lluitant per Kíiv o per Moscou, hi ha hagut constància d’uniformats provinents de desenes de països de tots els continents. Però sobretot vinguts de l’Amèrica Llatina. L’abundància de ciutadans llatinoamericans s’explica, sobretot, per motius econòmics: el sou de soldat a l’exèrcit ucraïnès o rus –sobre uns 3.000 euros al mes si entres en combat– és molt superior als salaris que predominen en aquests països. Una font de l’exèrcit ucraïnès, que prefereix l’anonimat, ho resumeix d’una manera més simple: “Els ianquis que lluiten amb Ucraïna hi van per divertir-se. Els europeus, per defensar Europa. Els llatinoamericans i els indis, pels diners. I la resta, perquè estan bojos o perduts a la vida”. 

Quatre clics per ser legionari

Només tres dies després de l’inici de la invasió russa, Zelenski va fer una crida al món. “Qualsevol que vulgui unir-se a la defensa ucraïnesa, europea i mundial pot venir i lluitar per a Ucraïna contra els criminals de guerra russos”. La crida va tenir èxit i, des de llavors, es calcula que entre 20.000 i 50.000 ciutadans estrangers han format part de la legió internacional d’Ucraïna. Els càlculs, en una guerra, no són mai fiables, però orienten. 

Convertir-se en soldat de Kíiv no és especialment difícil i, com gairebé tot avui, s’ha de fer per Internet. El títol “Uneix-te als legionaris. Defensa la llibertat d’Ucraïna, d’Europa i del món sencer” encapçala la pàgina web. A sota, hi ha un botó que diu “Uneix-te ara”. Un clic. Apareix una pàgina amb els requisits per optar a la plaça: edat entre 18 i 60 anys, sense antecedents criminals ni malalties cròniques, tenir una bona forma física i disposar dels documents necessaris per entrar legalment a Ucraïna. Hi ha una apreciació: tenir experiència militar i de combat és un avantatge i serà valorat positivament. Però això últim no és obligatori. Després cal enviar un formulari on, a banda del passaport, et demanen coses com quina posició t’agradaria ocupar al camp de batalla, quina motivació et porta a defensar Ucraïna o quina ha estat la teva última feina. 

El soldat Rizzer (nom de guerra), un jove catalanofilipí que viu a Barcelona, va clicar fa just un any en aquesta pàgina web. Al cap d’uns dies, l’exèrcit de Kíiv va acceptar la seva petició i el va convidar a unir-se a files. El que va venir després és fàcil de resumir: va viatjar a Ucraïna, va ser entrenat per les tropes de Zelenski, va ser enviat al front, va veure la mort, va quedar ferit i va decidir tornar a casa mesos després, la tardor de l’any passat. 

És un dijous d’abril i em cita al pati de l’Ateneu Barcelonès. M'espera vestit amb americana i corbata. Fuma un puro. Demana un cafè amb llet.

–Per què vas allistar-te a l’exèrcit ucraïnès?

–Per viure l’experiència. Jo els diners no els necessitava. Sempre havia volgut ser soldat, però em preguntava si tindria collons de lluitar en una guerra. Volia saber què se sentia en un camp de batalla.

–I què se sent?

–Adrenalina. Instint de supervivència. I sobretot, l’experiència de camaraderia, de germanor que hi ha entre els soldats. És un sentiment tribal que no pots experimentar aquí, vivint una vida normal.

–No vas tenir por?

–No gaire. M’havia preparat molt espiritualment. Fins i tot em va semblar divertit córrer pel camp de batalla, fugint del bombardeig de l’artilleria i dels drons. Tenia el pressentiment que allí no moriria.

El soldat Rizzer, efectivament, no va morir. Sí que hi va haver molta mort al seu voltant. Repassa mentalment qui eren els seus companys de grup: tres estatunidencs, un xilè, un argentí, un suec, un finlandès, dos polonesos, un anglès, un francès, un xipriota i una infermera bielorussa. El finlandès, l'anglès, un dels polonesos i un dels estatunidencs estan morts. El suec i el francès continuen lluitant. Mantenen un grup de WhatsApp per seguir en contacte.

El soldat Rizzer és crític amb l’organització de la legió internacional ucraïnesa. 

–Per què?

–Em van prometre que ens entrenarien durant cinc setmanes i, al final, només van ser deu dies.

–I us van portar al front.

–Sí, quan vas de voluntari saps que pots morir, i de fet, t’avisen d’aquesta possibilitat… però em va donar la sensació que les nostres vides importaven ben poc per als oficials ucraïnesos.

–I llavors vas marxar?

–Sí, jo llavors era lliure de marxar quan volgués. Tot i que això ara ha canviat i els voluntaris estrangers han d’aguantar els sis mesos de contracte.

–I ara què fas?

–Treballo com a gestor en un hotel d’aquí a Barcelona.

–Tornaràs a Ucraïna?

–Com a soldat, no. Potser de visita. Justament vaig conèixer una noia ucraïnesa per Tinder i ens estem coneixent. Ella viu a Terrassa. Podem anar-hi junts de viatge, però no a la guerra.

El soldat Rizzer em vol fer una pregunta.

–Tu no t'animaries a anar a lluitar per Ucraïna?

–No.

–Millor. Realment, només t'ho aconsello si estàs boig.

Falta mà d'obra al front

En els darrers mesos, Kíiv i Moscou han intensificat les campanyes per captar combatents internacionals, perquè les baixes als dos exèrcits són inassumibles. A Ucraïna, a l’Europa dels smartphones i dels vols low cost a tot arreu, s’ha arribat a matar i a morir a ritme de la Segona Guerra Mundial.

Ho admetia, fa unes setmanes, Joan Estevez, un mercenari català que ha lluitat durant mesos amb les tropes ucraïneses. “Les millors generacions dels soldats ucraïnesos han mort o tenen ferides incompatibles amb la lluita. Kíiv té un problema seriós d’efectius al front”, deia en una entrevista a l’ARA. A Rússia, on la realitat és encara menys transparent, el panorama és similar. Hi ha constància que el Kremlin ha utilitzat sistemàticament els soldats com a carn de canó condemnats a missions suïcides. També hi ha constància que el Kremlin ha enganyat ciutadans de països com Cuba, el Nepal, l'Índia, la Xina o Mèxic, a qui prometien feines ordinàries a Moscou o en altres ciutats russes però que acabaven signant contractes que els obligaven a anar al front.

A Internet no hi ha cap pàgina web oficial que et permeti allistar directament com a voluntari internacional a les tropes de Rússia. Tota la informació necessària circula per canals de Telegram afins al règim. Es necessita un contacte per accedir-hi, però no és especialment difícil trobar-lo. Un cop hi contactes, t’expliquen com arribar a Moscou, des d’on seràs enviat a zones més properes al front per rebre entrenament militar i, al cap d’unes setmanes, entraràs en combat.

Simón Monfort explica que va signar tres contractes de sis mesos amb l’exèrcit rus. Els dos primers amb la unitat Lleó, un grup d’assalt format majoritàriament per exconvictes que lluitaven a les posicions més delicades al front. El tercer, amb l’Espanyola, una divisió formada majoritàriament per ultres reclutats als camps de futbol de Rússia. Durant tot aquest temps, Simón Monfort va lluitar a primeríssima línia als fronts de Vuhledar, Bakhmut i Txàssiv Iar.

–Si jo estic viu és perquè Déu existeix.

–Per què?

–He estat un any i mig lluitant en grups d’assalt. Atacàvem les posicions ucraïneses caminant. L’últim assalt que vam fer amb l’espanyola érem 12. Dos van morir, set van resultat ferits greus i només tres vam sobreviure amb ferides lleus.

–T’obligaven a anar a primera línia?

–No, sempre ha estat per voluntat pròpia. El que no té sentit és anar a una guerra per convicció i evitar el camp de batalla. Jo lluitaria gratis per Rússia, perquè crec en la seva causa.

–Estàs disposat a morir per Rússia?

–Esclar. Tots els voluntaris internacionals que van a una guerra estan disposats a morir. En siguin conscients o no.

Per motius de seguretat, Simón Monfort diu que no em pot contestar si tornarà a Rússia a lluitar aviat. Ara viu amb el soldat Andrés en un poble de València. Per motius de seguretat, tampoc em detalla quin poble és. Tenen pensat anar aviat a honorar les restes del soldat Pau Heras, a Mollet del Vallès. Per motius de seguretat, tampoc em diu quan.

Entre tant de secret, sembla que, mentrestant, porten una vida prou tranquil·la: en una de les trucades, s’excusa dient-me que ha de penjar perquè ell i el soldat Andrés estan construint un galliner.