L'home que va ensenyar a estimar Avdíivka

KíivOleksí Savkevitx va ensenyar a estimar Avdíivka, una ciutat en ruïnes que va ser capturada per l'exèrcit rus el 2024 després d'uns combats llargs i sagnants. "Era la persona més lluminosa en aquesta maleïda guerra"; "semblava un àngel"; "va ser el cor d'aquesta ciutat"; "un home valent amb una música que sonava més fort que les bombes russes". Així el recorden periodistes, soldats i veïns. L'Oleksí ha mort aquesta setmana com a soldat de la 157a Brigada, amb el sobrenom de “mestre”.

Abans de la invasió russa a gran escala, organitzava esdeveniments culturals, festivals i donava suport a projectes musicals juvenils. Parlava de les seves idees sense pompa, amb un somriure modest. Semblava algú aliè a la guerra, tot i que, a la seva ciutat natal, la guerra havia començat el 2015.

La periodista Iúlia Surkova recorda l'hivern del 2017: Avdíivka era freda i aterridora. No hi havia ni llum ni calefacció. Però, en un pis, les espelmes cremaven i la música de guitarra i violí trencava la foscor. L'Oleksí va organitzar un concert per distreure els nens de la guerra. Aquella mateixa nit, els bombardejos van matar dues persones, però ella diu que no va oblidar mai l'escalfor d'aquell moment.

Si s'haguessin de descriure les ciutats a la línia del front de Donetsk en poques paraules, es podria fer així: una frontera fràgil i fluida entre dos exèrcits, pobles i ciutats devorats pel foc dels projectils, i civils que, contra tota lògica, es neguen a marxar. La vida en aquests llocs la mantenien els voluntaris i cooperants. Des de l'inici de la guerra, l'Oleksí n'era un. Gràcies a ell, Avdíivka va continuar respirant, fins i tot sota el pes asfixiant de les bombes, tal com recorden els que el van conèixer.

Abans de la guerra a gran escala, Avdíivka floria. Després va viure una agonia lenta i dolorosa: la carretera d'accés es va convertir en un corredor mortal, la runa ocultava els crits dels atrapats, l'estrèpit dels atacs tornava bojos els supervivents. Tot i això, alguns es van quedar. Se'ls menyspreava, i fins i tot els periodistes que hi passaven unes hores es preguntaven per què es quedaven allà, i no podien evitar jutjar-los.

"Quan acabi la guerra, reconstruirem Avdíivka"

Tot i això, la primavera del 2023 va portar una esperança tènue. No només en el verd que brollava entre les ruïnes o en les tulipes que s'obrien pas enmig de la runa, sinó en les persones que encara creien en la ciutat. L'Oleksí creia en la seva ciutat. La seva família hi estava profundament arrelada: la seva mare va néixer a Avdíivka, la seva àvia era mestra, la seva dona treballava a la biblioteca, els seus fills anaven a l'escola local. Malgrat el cansament que li marcava el rostre, ell repetia una vegada i una altra: “Quan acabi la guerra, reconstruirem Avdíivka”. Però després mirava al seu voltant, veia la magnitud de la destrossa i admetia que no sabia com s'ho farien.

L'Oleksí s'endinsava als barris més castigats, on fins i tot la Creu Roja es negava a anar. Portava aliments, medicines, intentava convèncer la gent perquè se n'anés. El 9 de maig, malgrat el foc enemic, el vaig acompanyar a repartir ajuda humanitària i materials per reconstruir cases destruïdes. La línia del front era a pocs centenars de metres. A la primera casa, hi havia una dona que cuidava la llar d'una veïna per protegir-la dels saquejadors. “Si me'n vaig, no quedarà res de casa meva”, va dir. La seva veïna, l'Olena, es va acostar en crosses i va assenyalar amb orgull uns brots que treien el cap entre les runes d'una parada d'autobús. Els va plantar perquè “fes bonic”. Per allà no passaven autobusos; només se sentien explosions i xiulets de bales. Però ella creia que algun dia tornarien.

“Això és el que em sorprèn més d'aquestes persones”, va dir l'Oleksí. Va somriure i va afegir: "T'ensenyaré una casa que et deixarà sense paraules". Allà, en un jardí sorprenentment intacte, vivia la Tetiana amb el seu marit. Ens van convidar a prendre te i galetes, i entre campanetes de vent, ens va parlar de la seva joventut, de com va conèixer el seu marit, de les nits de ball. Quan ens vam acomiadar, li vaig donar les gràcies a l'Oleksí per mostrar-me la seva Avdíivka. Va somriure amb tristesa i va dir: “Quan acabi la guerra, serà encara més bonica”.