Llibertat ‘made in Europe’?
Al govern francès s’han acabat les reunions per Microsoft Teams o Zoom. Aquesta setmana, el ministre a càrrec de la Funció Pública i la Reforma de l’Estat ha anunciat que, a partir del 2027, els departaments del seu executiu no treballaran més amb “solucions no europees”. En lloc d'aquestes, faran servir Visio, una plataforma fabricada per l’autoritat digital francesa.
També aquesta setmana, el comissari europeu de Defensa i Espai, Andrius Kubilius, anunciava que la Unió Europea està posant en marxa el seu propi sistema de satèl·lits de comunicació per reduir la dependència del servei Starlink, propietat del multimilionari Elon Musk. Segons va explicar Kubilius dimecres, el programa, batejat com a IRIS2, comptarà amb més de 280 satèl·lits. L'objectiu és proporcionar comunicacions espacials segures per a governs, policia, exèrcit i serveis d’emergència de tota la UE d’aquí al 2029.
Més enllà de la bufetada de realitat en les relacions transatlàntiques, la crisi de Groenlàndia ha sacsejat consciències adormides. Ja no es pot ignorar el risc immens de tenir els sistemes de comunicació, la seguretat, les dades de ciutadans i empreses i la calefacció de les llars en mans de potències estrangeres.
Europa vol afanyar-se ara a desfer-se d’aquestes servituds, buscant nous socis i reforçant la seva “sobirania estratègica”. Però les dependències són múltiples i profundes. Penseu en les targetes que teniu a la cartera: Visa, Mastercard, o fins i tot PayPal. Són totes nord-americanes i controlen parts crítiques de la infraestructura financera mundial, tal com alertava Piero Cipollone, membre del comitè executiu del Banc Central Europeu, en una entrevista al Süddeutsche Zeitung. Va ser així com els jutges del Tribunal Penal Internacional es van quedar sense poder pagar a Europa després que els EUA els sancionessin per investigar presumptes crims de guerra a Cisjordània. En tretze dels països de la zona euro no existeix cap sistema domèstic de pagament, recorda Cipollone.
El poder que Europa ha anat cedint en qüestions vitals va molt més enllà de l’OTAN i no es resoldrà d’un dia per l’altre. La política exterior de l’estirabot de Trump sembla haver despertat els líders europeus, però lluiten amb una mà lligada a l’esquena: d’una banda, volen construir una Europa més sobirana i independent; de l’altra, refan polítiques i retallen lleis pròpies sota la pressió del lobi empresarial i una creixent extrema dreta en molts casos al servei del trumpisme.
Passar de la retòrica a la pràctica per arribar a la ciutadania és el gran repte. Les alternatives europees són encara febles i, sovint, poc competitives. Wero o Bizum neden a contracorrent en un oceà nord-americà de pagaments; LeChat intenta competir amb ChatGPT, però la distància tecnològica és abismal. I per descomptat, hi ha l’absència gairebé total d’alternatives de l’escala de Twitter, WhatsApp o Instagram. A més, mentre Europa intenta tancar la porta del davant a Washington, la del darrere continua oberta de bat a bat per a TikTok, Huawei o la imparable indústria del cotxe elèctric xinès. La pregunta ja no és si Europa pot competir, sinó si serà capaç de fabricar-se la seva pròpia llibertat.