Vivim temps que, fa poc, no hauríem ni imaginat. Les regles més bàsiques de les relacions internacionals, aquelles tan consolidades que fins i tot les havíem donat per descomptades, sembla que han curtcircuitat i amenacen de fer saltar els ploms de la diplomàcia.
El màxim exponent d'aquesta alta tensió global és la revolució aranzelària pregonada per l'administració dels Estats Units. Tot i que encara s'ha de veure si la seva aplicació efectiva i les seves possibles conseqüències arriben a materialitzar-se, convé no menystenir el seu alt voltatge disruptiu, no només en el terreny econòmic i comercial (que també), sinó en l'equació que fins ara ha regit el món que ens ha tocat viure. Un equilibri entre valors i interessos que, malgrat les seves múltiples crisis, ha estat el terreny habitual de les relacions entre països. Fins ara.
Avui tot sembla susceptible de ser desballestat o, si més no, qüestionat per alguns. No estem només davant d'una guerra d'aranzels, sinó d'una guerra de models amb conseqüències que poden arribar a ser molt greus. Desinformació, extremismes, ruptura de consensos bàsics com la participació en els organismes multilaterals que han promogut durant dècades el diàleg i la cooperació internacional… Poden estar en joc la nostra qualitat democràtica, els nostres valors, el nostre estil de vida.
Mentre alguns intentin tancar-se cada cop més en si mateixos, hem de transformar aquesta situació en una oportunitat per obrir-nos encara més a Europa i al món i construir noves aliances que ens permetin preservar i fins i tot exportar el nostre model de convivència, el més garantista, per exemple, en la defensa dels drets humans. A Catalunya ja ho hem començat a fer, reforçant la nostra mirada cap a Sud-amèrica o Àsia i impulsant projectes conjunts amb països com el Japó, però això és només el principi. La paràlisi no és una opció.
La bona notícia és que no estem davant d'un salt al buit. Com a europeus, afrontem aquest canvi de cicle (i potser de paradigma) amb la confiança d'estar assegurats per diverses línies de vida, escuts protectors que ja s'han començat a desplegar.
Cal posar en valor la ràpida capacitat de reacció demostrada per la Unió Europea, que, lluny d'acceptar els designis dictats a l'altra banda de l'Atlàntic, s’ha plantat i ha forçat un procés de negociació de tu a tu amb la primera potència mundial, que sap que també hi té molt a perdre. Acabi com acabi aquesta disputa ni desitjada ni desitjable, ha estat una bona ocasió per recordar i recordar-nos que la nostra capacitat de marcar la conversa global depèn, també, de l'actitud amb què hi participem: quan Europa parla i actua creient en si mateixa, el món escolta i reacciona.
La Unió Europea s'ha posat les piles i ho ha fet no només motivada per amenaces alienes, sinó pel ferm convenciment que ha d'agafar les regnes i trobar el seu lloc al món, amb projectes, posicionaments i recursos propis. La famosa autonomia estratègica, fins ara matèria reservada a acadèmics o think tanks, ha esdevingut una necessitat. Hi ha, doncs, un notable canvi de velocitat.
A casa nostra, també hem reaccionat amb celeritat, amb una bateria de mesures (plans Brussel·les, Catalunya Lidera, Responem...) que no només busquen pal·liar els possibles efectes negatius de l'actual escenari, sinó establir una aposta de futur: mobilitzar recursos i voluntats polítiques amb l’objectiu de construir un país més econòmicament dinàmic i políticament influent dins la Unió Europea.
I és que el compromís europeista del Govern, amb el president Illa al capdavant, i del conjunt de la ciutadania de Catalunya és rotund i innegociable. Un europeisme basat en l'acció i que ja ha donat els seus primers fruits: la flexibilització de les mesures imposades al sector pesquer, la incorporació recent de noves institucions comunitàries en què el català pot ser utilitzat o el posicionament conjunt de quatre importants regions europees precisament contra la política aranzelària nord-americana a l'inici de la presidència catalana dels Quatre Motors per a Europa són també resultat d'aquesta voluntat d'incidència.
Un esforç i implicació per contribuir al màxim en els processos de construcció europea que està sent reconegut per les autoritats de la Unió. N'és una prova el fet que, aquesta mateixa setmana –en què hem celebrat el Dia d’Europa en un context especialment significatiu–, alguns dels màxims dirigents europeus han visitat Barcelona i s’han reunit amb les màximes autoritats del país.
No només hem tornat a Europa, sinó que Europa ha tornat a Catalunya, i ens reconeixem mútuament com a part de la solució. Aprofitem-ho.
