A Europa ja només li queda un camí per sobreviure
Quantes vegades heu llegit o sentit que Europa es troba davant d'una cruïlla? L’expressió s’ha gastat especialment els últims anys per explicar les contínues decisions existencials que ha hagut de prendre la Unió Europea. Però Europa ja no està en cap cruïlla; aquesta entrada al 2026 ens n’ha tret a la força, i mai més ben dit.
Europa ja només té un camí per garantir no només la seva rellevància geopolítica, sinó la supervivència d'un model que, amb totes les seves febleses i contradiccions, defensa el respecte a la democràcia i el dret internacional. L’alternativa és l’autoritarisme corrupte, armat amb desinformació i violència, liderat per oligarques que abanderen l’imperialisme i l'extractivisme sense complexos. Fins ara, l’estratègia de la genuflexió i d’adaptar-se al món que altres fan i desfan només ha obert la porta al xantatge, ja sigui amb aranzels, amb la fi de la guerra a Ucraïna o ara amb Groenlàndia. Toca canviar d’estratègia, començant pel relat.
Per arribar fins aquí, el trumpisme i els seus satèl·lits europeus –de Farage a Meloni passant per Abascal– van entendre que primer calia posar les bases: pervertir el llenguatge. Paraules com llibertat o justícia tenen ara la profunditat d’un reel.
Però el pas de la retòrica a l’acció de Trump ha incomodat fins i tot els seus admiradors. Quan la "sobirania" que defensa el president nord-americà implica capturar Maduro i amenaçar Groenlàndia, castigar amb aranzels les exportacions o decidir el futur d’Ucraïna sense ningú més, l'extrema dreta europea es troba en un cul-de-sac. “És poc ortodox i contrari a la llei internacional”, ha dit el brexiter Nigel Farage. “La sobirania dels estats mai és negociable”, va dir l’ultradretà francès Jordan Bardella.
Com apuntava Mark Leonard, director del European Council on Foreign Relations a The Economist, l'agressivitat de Trump pot ser, irònicament, un “catalitzador” centrista. Defensant la sobirania nacional dels atacs i xantatges del líder nord-americà, els governs europeus tenen l’oportunitat de reconnectar amb una ciutadania que se sent desprotegida. Europa no té més remei que recuperar el diccionari i reomplir de significat paraules com sobirania, llibertat i democràcia.
Trump amenaça Groenlàndia sense miraments i menysprea el dret internacional perquè no pot convèncer, només imposar. Contra això, l’actiu més poderós d’Europa segueix sent el seu model de protecció social i sistema de valors. Com apunta l’expert de Bruegel Jacob Funk Kierkegaard, com a danesos (sense passar per alt que parlem d’una colònia), els groenlandesos tenen, per exemple, cobertura sanitària universal i la universitat gratuïta, dos privilegis de classe per als ciutadans nord-americans i, encara més, per als de les seves colònies. Aquest model és l’actiu geopolític més poderós contra el caos i la desigualtat en què els oligarques campen sense aturador.
No cal dir que està lluny de ser perfecte. Si Trump ha trobat terreny fèrtil a Europa és perquè hi ha moltes escletxes. Primer, les divisions internes, amb l’extrema dreta dins de set governs de la Unió i una Europa de l’Est comprensiblement més preocupada per Moscou que per Washington. Després, l’herència colonial europea i altres incoherències de cara a la resta del món. Mantenir Groenlàndia en uns llimbs postcolonials és un regal tàctic per a Trump: li permet vendre el seu extractivisme sota la bandera de "l'alliberament". Aquest error s'agreuja quan es fan servir diferents vares de mesurar: si només defensem el dret internacional i la sobirania a les nostres fronteres, però les ignorem a Gaza o a Veneçuela, perdem la legitimitat per liderar l'alternativa.
Sobirania i sobirania
Per últim, la dependència dels EUA en qüestions tan fonamentals com la seguretat o l’energia. No procurar per la nostra pròpia sobirania energètica i tecnològica és autosabotatge. Les compres europees de gas i petroli rus continuen encara avui i han sigut fonamentals perquè Rússia pugui continuar pagant la guerra contra Ucraïna. Canviar la dependència de Moscou per la de Washington, que ja ha utilitzat la carta per fer xantatge a Brussel·les, no sembla intel·ligent.
L’única solució per a la independència energètica d’Europa són les renovables. Per això l'imperialisme fòssil nord-americà necessita que l'emergència climàtica sigui vista com un fals mite. Així pot desmantellar les lleis verdes i desactivar qualsevol possibilitat d’una Europa independent. Cada retallada a aquestes lleis a Brussel·les és, en realitat, una concessió més al xantatge nord-americà. “I si el Green Deal no fos qüestió d’emissions sinó de llibertat?”, es preguntava el professor Alberto Alemanno. El mateix passa amb el sector digital.
“És possible imaginar un món on els altres ja no depenguin del mercat nord-americà. [...] Cobrir el «buit de demanda» que plantegen els persistents dèficits comercials dels Estats Units serà molt més fàcil per a la resta del món del que ho serà per als Estats Units fer front al costat de l'oferta”, diu l’economista Joseph Stiglitz.
Ja no hi ha temps per discutir si Europa està preparada o no per a un nou món. El nou ordre ja fa temps que està en marxa i 2026 n’és la prova. O Europa s’enforteix i s’allibera dels EUA, o farà bona l’Estratègia Nacional de Seguretat de Washington que vaticina el seu “declivi”. I si una cosa hauríem d’haver après aquestes altures és que Trump sempre comença guanyant pel relat.
