¿La guerra d’Ucraïna ha fet descarrilar la lluita climàtica?

BarcelonaEn l’any de la pitjor sequera a Europa en cinc segles i d’unes inundacions històriques que van deixar un terç del Pakistan sota l’aigua, el món estava absort en la guerra d’Ucraïna. La lluita contra la crisi climàtica passava a un segon pla en les agendes polítiques i en els pressupostos governamentals, que s’han abocat a la cursa armamentista i a apaivagar l'impacte econòmic del conflicte. Però no només això. La mateixa crisi energètica derivada de la confrontació entre Occident i Rússia -el segon productor de combustibles fòssils del món- ha portat molts països a recuperar el carbó i ha disparat les compres de gas natural liquat fins al punt que, segons un informe de Climate Action Tracker, l’Acord de París perilla.

Però altres veus, d’institucions internacionals i també d’experts, no hi estan d’acord. “La narrativa que diu que la crisi energètica farà descarrilar els esforços per combatre el canvi climàtic no és certa”, deia el director executiu de l’Agència Internacional de l’Energia (AIE), Fatih Birol, en un article amb motiu del primer aniversari de la guerra, en què es mostrava convençut que “la crisi accelerarà la transició cap a les energies netes”. Qui té raó? La guerra d’Ucraïna ha disparat el consum de combustibles fòssils o el de renovables? Ha truncat la lluita climàtica global o l’ha reforçada?

“Ha estat un contratemps temporal, més que no pas un descarrilament dels objectius climàtics, i alhora és un recordatori que la transició energètica no serà un procés suau”, opina Ben Cahill, especialista en seguretat energètica i canvi climàtic al Center for Strategic and International Studies (CSIS). Admet, això sí, que una de les “conseqüències desafortunades de la crisi” ha estat la recuperació del carbó, sobretot en països de l’Àsia que “han deixat de comprar gas natural perquè els preus eren massa alts i han optat per cremar més carbó". El Pakistan, Sri Lanka i Bangladesh en són alguns, però també -i molt més important- la Xina, que l’any passat va superar fins i tot el seu propi pic de consum de carbó, que datava del 2013. “Tota la transició energètica depèn de reduir el carbó tan aviat com sigui possible en la producció elèctrica”, diu Cahill. I aquest consum ha pujat l’últim any a escala mundial, a causa sobretot d’aquesta pujada a l’Àsia i també en països com Alemanya, que ha reobert mines de carbó per substituir la pèrdua del gas rus.

Però el que ha suplert el gas rus a Europa en general no ha estat el carbó, sinó el gas natural liquat (GNL). “Clarament, crec que les grans guanyadores són les gasístiques dels Estats Units” perquè “el seu GNL, que arriba amb vaixell, ha vingut a quedar-se per una llarga temporada”, diu Aurèlia Mañé, professora de la UB i experta en relacions energètiques internacionals. El GNL, principalment provinent dels Estats Units i també de Qatar i Nigèria, ja representa el 25,7% de les importacions europees de gas. Després ve el gas de Noruega (24,9%), de Rússia (24,6%; abans era el 40%) i d'Algèria (11%). I aquest GNL importat dels EUA “té un problema ambiental que no tenia el gas rus” i és que “prové del fracking, un mètode d’extracció molt més contaminant i extensiu territorialment": "A més, es transporta amb vaixell i el fuel utilitzat també és altament contaminant”, afegeix Mañé.

El mateix any que el govern de Joe Biden aprovava el paquet climàtic més important de la història dels EUA, el sector dels combustibles fòssils nord-americà creixia gràcies a la demanda europea. La indústria del GNL nord-americana, de fet, no ha parat de créixer des que va néixer el 2016 i fa temps que situa els Estats Units com el primer productor de combustibles fòssils del món. Però, segons Cahill, molt del gas que ha desembarcat a Europa ho ha fet perquè la demanda de GNL a l’Àsia va baixar i Europa el pagava a un preu molt alt. “Molts dels volums que hauria consumit la Xina han anat a parar a Europa”, explica, però la Xina estava l’any passat encara en confinament pel covid-19. Ara que n’ha sortit, el seu retorn al mercat del GNL pot complicar la situació d'Europa l’hivern que ve.

Una nova crisi energètica?

Cahill alerta que la crisi energètica i l’alça de preus del gas –just ara estan baixant– es pot reproduir aquest any. Primer, per la recuperació de la Xina, que competirà amb la UE pel gas. I també perquè Europa, l’any passat, encara va poder nodrir les seves reserves amb gas rus. Moscou no va tallar el Nord Stream fins al juny. Des de llavors, sí que el flux de gas rus cap a Europa ha baixat un 80% respecte dels nivells anteriors a la guerra. Però tota la primera part de l’any 2022 encara hi arribava. Això ja no serà així l’hivern que ve, que potser no serà tan suau com el que acabem de passar, diu.

Europa tornarà a apostar pel GNL. Però un altre problema és que “les plantes de GNL poden tenir una vida de 40-60 anys”, com explica el director de Global Carbon Project i autor de l’IPCC, Pep Canadell. I el món no pot continuar consumint gas durant mig segle més, si vol evitar els pitjors efectes de la crisi climàtica. Aquí ha jugat un pes important la qualificació del gas com a “energia verda” que va fer la Unió Europea i que fomenta la inversió en aquest combustible. Però Cahill assegura que la construcció de noves plantes de regasificació, que s’han posat en marxa a Europa i no estaran operatives fins al 2026, no implica un consum de gas tan prolongat, perquè en la majoria dels casos “són terminals temporals que es poden utilitzar uns anys per a GNL i després es poden llogar per a uns altres usos”.

L’expert nord-americà assegura, de fet, que “fins i tot en l’escenari d’una transició més ràpida cap a l’energia neta, caldrà fer servir el gas natural encara dues dècades”, perquè és molt difícil substituir-lo en la gran indústria (per a l’electricitat i el transport, el pas a renovables és més fàcil). Cahill insisteix que “no és una cosa o una altra” -renovables o gas-, sinó que tots dos hauran de conviure durant un cert temps “per garantir la seguretat energètica”. Una opinió que comparteix oficialment la UE, i que s’aplica també a l’energia nuclear, que ha recuperat embranzida també arran de la guerra.

Però no tothom hi està d’acord. “La retòrica del gas com a energia verda ja ve de fa deu anys i s’ha vist que desplaçava les inversions en renovables, i que és amic del clima només en part. Tot i ser el combustible fòssil que menys emet, si es mira tota la cadena d’extracció el metà [que se’n desprèn i és un potent gas d’efecte hivernacle] té molts impactes”, diu Alfons Pérez, enginyer i especialista en energia de l’Observatori del Deute en la Globalització. Aquest 2022 en guerra, la inversió en energia neta ha continuat creixent, però a les potències occidentals la pujada ha estat la meitat de gran que va ser el 2021, com mostren les dades de l'IEA.

Un altre efecte de la crisi energètica derivada de la guerra d'Ucraïna ha estat l'embranzida del debat sobre l'hidrogen com a alternativa, però Pérez alerta que al darrere hi ha sovint les empreses de combustibles fòssils. "Els fons Next Generation anaven dedicats principalment a projectes verds i la majoria d'empreses d'hidrocarburs no hi podien entrar. ¿De quina manera hi han entrat? A través de l'hidrogen verd", diu. Però molts experts alerten ja de la "baixíssima eficiència" de l'hidrogen perquè, en realitat, "no és una font d'energia, sinó una manera d'emmagatzemar-la". Per generar l'hidrogen cal encara molta energia i a partir de renovables no surt a compte en molts casos. Per a Cahill, l'hidrogen "pot ser una solució a llarg termini per a la indústria, però no per a altres sectors".

L’únic que queda clar, després de la crisi, és que la transició energètica no serà fàcil. Potser no ha descarrilat encara, però el món ja no es pot permetre més sotragades. Només tenim aquesta dècada: ara toca accelerar.