Hi haurà guerra a Corea?

PequínAdmeto que la pregunta-títol d'aquest article convida al sensacionalisme i, en part, contribueix al soroll mediàtic que acompanya l'última crisi a la península coreana. Però se la fan cada cop més persones davant la seqüència d'esdeveniments de les últimes setmanes i especialment dels últims dies i, per tant, és pertinent. El Nord va estripar l'armistici del 1953, després va tallar el "telèfon vermell" amb Seül, més tard es va declarar "en estat de guerra", i fa uns dies va avisar el Pentàgon que els esperava una bomba nuclear i ja fa dos dies que mou míssils amunt i avall. Per cert, que vaig pensar en Miguel Gila: "Oiga, ¿son los americanos? Sí, que les vamos a lanzar un cohete. Estén preparados, ¿me oye?"

De vegades pot semblar tragicòmica, però no ens hauríem de prendre Corea del Nord en broma. Ni que només sigui pel miler de míssils que té i perquè ja s'ha fet un lloc entre les potències nuclears. Un lloc discret, però ja hi és. Recordem, també, que és un país que des de fa 60 anys viu per a la defensa. Hi dedica tots els esforços i té tota la població convençuda que ha de ser així per poder sobreviure, disposada al combat.

Kim Jong-un no es vol suïcidar

I, tot i així, crec que, de totes les consultes que he fet, la del meu analista coreà preferit, Andrei Lankov, és la més reveladora. "Em pregunto com és que hi ha gent que espera que a un jove grassonet que estima la seva dona, el seu palau i la bona pizza, li passi pel cap suïcidar-se". Lankov es referia, òbviament, a la diferència d'arsenals entre Corea del Nord i els Estats Units, i segurament també al fet que, en un país econòmicament molt fràgil, els esforços d'una guerra podrien provocar la implosió definitiva, un derrocament del règim des de dins.

I si alguna cosa té Lankov és perspectiva. Recorda que aquestes crisis són cícliques. De més o menys intensitat, però crisis recurrents i, en el pitjor dels casos, amb el resultat d'hostilitats frontereres més petites com el de l'illa de Yeonpyeong (2010), que es va saldar amb quatre morts. Hi estic força d'acord. M'atreveixo a predir que Pyongyang tirarà un coet de mitjà abast aviat i que caurà al mar. Dirà que està en el seu dret de rèplica pels últims moviments i maniobres nord-americanes. Tothom posarà el crit al cel, potser hi haurà algun nou incident significatiu, en algun moment s'arribarà al clímax i, mesos després, el suflé s'haurà desinflat.

Potser m'equivoqui i Alejandro Cao acabarà tenint raó. Cao, el català que treballa per al govern de Corea del Nord, m'assegurava que no s'estaran per romanços, que aquest cop és diferent. Potser sí. I el que sí que és innegable és que en la situació altament volàtil actual qualsevol petit incident pot tenir repercussions més serioses que en anteriors crisis.

Però hi ha factors força objectivables que reforcen la teoria del suflé. Primer, Kim Jong-un encara té alguna cosa a demostrar. En un país militaritzat, no penjar-se cap medalla, no ser "el general que va desafiar i va frenar l'avanç dels imperialistes", seria un líder de pa sucat amb oli. Segon, burxant els nord-coreans amb un parell de B2 aquí i un submarí nuclear allà, als EUA ja els ha anat bé revisar la tensió a la regió, per mantenir bases i operacions a la península i, per tant, a prop de la Xina, l'autèntic rival en creixement. Tercer, Rússia i la Xina, tot i estar nerviosos perquè entenen que el seu veí i la situació són prou imprevisibles, no han passat de demanar calma a tothom. Si la guerra estigués a punt de començar, no s'ho estarien mirant des d'una certa distància.

Per cert, ahir, el mateix dia que Pyongyang informava les legacions de països com Rússia o la Gran Bretanya que no podrien garantir la seguretat del seu personal a la capital nord-coreana, l'ambaixada dels Estats Units a Seül enviava un missatge de calma als seus ciutadans que viuen o són a Corea del Sud i explicava que no ha modificat el seu protocol de seguretat. Sens dubte, Corea del Sud, acostumada a la guerra que sempre s'anuncia i mai no arriba, és un bon termòmetre d'aquest conflicte.