L’Europa alemanya i l’espanyola
"Som davant la Comissió i el panorama europeu amb més influència alemanya de la història", advertia l’ex primer ministre italià Enrico Letta en una trobada al Cidob la tardor del 2014. Bruegel, el think tank econòmic més important de Brussel·les, en va fer els càlculs. Els alemanys dominen gran part dels càrrecs més influents de Brussel·les. Catorze dels 28 membres de l’executiu Juncker tenen un alemany com a número u o número dos del seu gabinet o a les principals direccions generals. La mà dreta del president comunitari també és un alemany, Martin Selmayr. El secretari general del Parlament Europeu és un alemany. El del Consell, també. El 18% de les comissions de l’Eurocambra estan presidides per un eurodiputat alemany.
El setmanari 'Politico' publica aquesta setmana el seu rànquing dels 40 diputats més influents de l’Eurocambra, 16 dels quals són alemanys, cinc britànics, tres francesos, tres italians, dos belgues, dos polonesos... i ni un espanyol. Aquestes llistes sempre són un exercici de subjectivitat, sobretot tenint en compte que la posició número 2 -just per sota del president Martin Schulz- l’ocupa la líder del Front Nacional, Marine Le Pen, i el número 5, l’euroescèptic britànic, Nigel Farage, tots dos coneguts per ocupar-se ben poc de la feina parlamentària però molt hàbils, en canvi, a l’hora d’esprémer al màxim la visibilitat política i mediàtica que ofereix l’Eurocambra.
Però si una cosa mesuren aquests rànquings són les percepcions i, en aquest terreny, la presència espanyola s’ha fet cada cop més petita a Brussel·les. Malgrat tot, el govern de Mariano Rajoy s’ha apuntat aquesta setmana un respir temporal. L’executiu comunitari ha decidit endarrerir, fins després de les eleccions del 26 de juny, la sanció econòmica a Espanya per l’incompliment de l’objectiu de dèficit del 2015. Una concessió conjuntural (que també s’ha ofert a Portugal). "No és el moment polític", deia el comissari Moscovici.
Una victòria amb data de caducitat
S’ha imposat l’opinió de Juncker -que potser pensa tornar a fer campanya pel PP com al desembre passat- de no enviar missatges contraproduents ni als votants espanyols ni als britànics abans del referèndum. "Aixecar el dit de Brussel·les en plena campanya electoral podria ser un regal per al rival antiausteritat de Podem", resumia en un article d’anàlisi, dimecres, el 'Financial Times'.
És una victòria amb data de caducitat per a Rajoy, "l’home invisible de la política espanyola", com l’anomena el diari en l’entrevista que li publica aquesta setmana. Però, sobretot, és un triomf del missatge de "jo o el caos" que el president espanyol ha esgrimit cada cop que ha pogut aquest últim any, mentre el seu govern menystenia la Comissió i els seus advertiments. Com quan el ministre d’Exteriors, García-Margallo, va declarar que "les prediccions [de Moscovici] l’únic que fan és legitimar l’astrologia".
De moment, ha guanyat l’estratègia de Juncker, que la Comissió ha de fer política, per sobre de la visió de Berlín, que l’únic que espera de l’executiu de Brussel·les és que faci complir les normes. S’ha imposat la por de Brussel·les al que puguin dir els ciutadans a les urnes. Però bona part de l’executiu comunitari, amb el socialista Moscovici al capdavant d’aquesta línia més dura, espera que arribi el juliol.