IMMIGRACIÓ

La persecució dels subsaharians al Marroc empeny també els que no volien marxar a Europa

Treballadores domèstiques amb residència legal no s'escapen a les deportacions

La Soukhaima, la Jogo, la Regina i l’Eli, quatre treballadores domèstiques senegaleses, al pis de Tànger on s’amaguen de la policia.
TEXT: CRISTINA MAS / FOTOS: FRANCESC MELCION

Un altre dels efectes perversos de la política de tancament i d’externalització de fronteres és que acaba afectant tothom, fins i tot els migrants que fa anys es van establir al Marroc, que tenien feina i papers i ni es plantejaven anar a Europa. És el cas de la Regina, una noia gambiana que treballava al servei domèstic per a una família marroquina i que després de ser detinguda i deportada ara s’està tancada a casa d’uns coneguts amagant-se de la policia. “No entenen que no tothom vol anar a Europa. Si al Marroc hi ha pau, ens hi volem quedar: n’hi ha que no tenim la intenció ni el coratge de llançar-nos al mar”, argumenta.

Explica que, com les seves companyes, volia treballar al Marroc perquè amb els 300 euros mensuals que guanyava en tenia prou per ajudar els pares i a més podia visitar-los sempre que volgués. Un dia, quan tornava a casa des de la feina, es va trobar les forces auxiliars a l’entrada; la van detenir amb les 11 persones amb qui vivia. “Sense cap explicació ens van emmanillar, ens van portar a comissaria per prendre’ns les empremtes com si fóssim criminals, ens van ficar en un autobús i ens van enviar a Tiznit, però nosaltres no hem fet cap mal”, denuncia. No li va servir de res la carte de séjour, el document que acredita que resideix legalment al Marroc des de la regularització massiva d’immigrants que el rei Mohamed VI va ordenar el 2016.

"Espanya paga al Marroc perquè ens maltracti"

Les dones amb criatures petites també són deportades sense cap mirament. Li va passar a l’Ada, que des del 2015 viu al Marroc com a treballadora domèstica. En una videotrucada relata com la setmana passada la van detenir a casa, a Tànger, i la van enviar a Tiznit amb la filla de 15 mesos. “Vaig haver d’anar-me’n en pijama. Em vaig trobar amb la nena en un lloc desconegut i només amb 200 dírhams [20 euros] a la butxaca”. Una amiga les ha acollit temporalment a Casablanca però no s’hi podran quedar gaire temps: “Ho he perdut tot, la propietària de la casa m’ha dit que si hi torno em denunciarà. Si no trobo feina aviat haurem d’anar a Espanya. No vull posar la nena en perill al mar, però si no ens deixen viure al Marroc no tenim alternativa”, diu intentant contenir el plor.

Insults al carrer

La Jogo, de 21 anys, ha viscut més de tres anys al Marroc i ara ha decidit intentar reunir-se amb el seu germà a París. En dos mesos l’han deportat dues vegades. “Aquí no ens respecten. Si ets negre et maltracten i s’aprofiten de tu. Fins i tot les criatures t’insulten al carrer. Al Senegal no hi podem viure. Al Marroc tampoc. Ens queda la pastera”.

Els senegalesos poden viatjar amb avió al Marroc i tenen un visat d’estada de tres mesos. Si troben feina es poden regularitzar. Però l’externalització de fronteres no només blinda l’entrada a Europa sinó que també complica la mobilitat tradicional entre els països africans, molt més massiva. La gent està atrapada i es veu forçada a continuar cap al nord. Ho explica també la Soukhaina, una perruquera senegalesa que fa tres anys que viu i treballa a Tànger: “Abans estàvem tranquils, teníem feina, compartíem pis i podíem enviar diners a casa. Al Senegal el treball domèstic està molt mal pagat, però al Marroc ens en sortíem. Ara estem tancades a casa. Això no és vida. Haurem d’anar a Europa i com que no ens podem comprar un bitllet d’avió haurà de ser en pastera. Què hem de fer si no?”

Més continguts de