Un any després de la mort de Nasrallah, Hezbollah lluita per no caure en la irrellevància

BeirutA les 18.21 h del 27 de setembre del 2024, Beirut es va estremir. No va ser un simple tremolor, a tots els racons de la ciutat es va sentir el cop sota terra. En pocs minuts, caces israelianes van llançar almenys una desena de bombes antibúnquer de 900 quilos cadascuna en una operació de precisió quirúrgica. Israel s'ho va jugar tot a una sola carta per eliminar Hassan Nasrallah, el líder de Hezbollah, que s'ocultava amb altres membres de la cúpula militar de l'organització en el lloc que es considerava el més inexpugnable, un refugi a 30 metres sota terra. Amb aquest atac, Israel complia la profecia que des de feia anys repetien els seus dirigents, arrencar el cap de la serp.

Un any després, l'èxit d'aquella operació d'intel·ligència, planificada durant mesos i executada en segons, comença a mostrar les seves conseqüències. La mort de Nasrallah no només va ser la desaparició física d'un líder. Va suposar un punt d'inflexió polític, militar i simbòlic.

Nasrallah va ser un dirigent emblemàtic i audaç. El 2000 va aconseguir que Israel retirés les seves tropes del sud del Líban. El 2006 va liderar una guerra d'estiu que Israel no va guanyar. I l'octubre del 2023 va obrir un nou front al nord, en suport a Hamàs, arrossegant el Líban a una espiral bèl·lica que va acabar costant-li un preu molt alt. Nasrallah no era simplement un referent religiós i polític. Era l'única figura capaç d'equilibrar les ordres de Teheran amb les necessitats de la societat libanesa i de mantenir cohesionats els seus seguidors malgrat les crisis successives.

El seu successor, Naim Qassem, l'últim líder religiós que va sobreviure a la campanya d'assassinats que va escapçar la cúpula de Hezbollah, no ha aconseguit ocupar el lloc. Per a molts, dins i fora del moviment, no té el carisma i l'autoritat que feien de Nasrallah un dirigent gairebé irreemplaçable. Israel va clavar un cop mortal i el Partit de Déu no s'ha recuperat.

A l'era post-Nasrallah, la pressió interna i externa per doblegar l'anomenada resistència islàmica ha transformat Hezbollah en una organització proiraniana desfasada. Cada cop està més desconnectada del discurs original d'alliberar la terra del Líban ocupada per Israel o de presentar-se com l'únic moviment capaç de desafiar Tel-Aviv. Avui aquesta èpica ja no és una prioritat en un país que arrossega crisis financeres, polítiques i socials.

Objectiu: desarmar Hezbollah

El nou ordre regional apunta cap a la normalització i la cerca de pau amb els veïns. Perquè el Líban tiri endavant i recuperi el lloc que va perdre fa anys ha de caminar sense Hezbollah. Com a partit polític, la formació ha perdut el suport d'altres sectes amb què Nasrallah havia teixit coalicions durant dècades. Per primera vegada, fins i tot l'exèrcit libanès se li enfronta amb una missió explícita: desarmar la milícia proiraniana.

Aquesta desesperació es reflecteix en les commemoracions pel primer aniversari de la mort de Nasrallah, a les quals s'ha sumat el record de Hashem Safieddine, el seu successor provisional, assassinat en un altre bombardeig israelià tot just dies després. Hezbollah necessitava un bany de masses per reforçar la moral dels seus combatents. En altres paraules, buscava recordar els èxits del passat per tapar un present ple d'incerteses.

La posada en escena ha acabat sent un bumerang. Hezbollah ha desafiat el governador de Beirut al projectar imatges de Nasrallah i Safieddine sobre les icòniques roques de Raoucheh. Aquest dijous, el primer dia d'una commemoració que durarà més de dues setmanes, les formacions es van il·luminar amb el perfil de tots dos i amb la silueta del dit índex alçat, gest característic del líder. El missatge projectat era clar, resistir costi el que costi. El que havia de ser un acte d'unitat nacional va esdevenir un episodi de desobediència civil. La controvèrsia ha copat els titulars i ha acabat amb ordres de detenció contra els organitzadors.

Al passeig marítim de Beirut, l'entusiasme dels seus seguidors, molts transportats en autobusos per engrossir la multitud, es va desbordar en insults contra el primer ministre, Nawaf Salam. Li van dir col·laborador, sionista i esclau dels nord-americans. Una escena que va mostrar més ràbia que força política.

Una comunitat sense líder

Darrere de les commemoracions hi ha una comunitat que se sent òrfena. No només al Líban, sinó també a la diàspora xiïta, la mort de Nasrallah va deixar un buit. El mausoleu on finalment descansen les seves restes –ja que el funeral es va endarrerir gairebé quatre mesos i es va fer en secret– és lloc de peregrinació. Hi acudeixen xiïtes que busquen consol i redempció en la memòria de qui consideren el seu líder espiritual.

Per a molts, Nasrallah va ser un estat dins de l'estat. Sense ell, Hezbollah s'enfronta amb la descohesió de les seves bases i la impossibilitat de sostenir una estructura militar i social tan costosa. La falta de finançament impedeix cobrir el deute de la darrera guerra amb Israel, amb un balanç de 5.500 morts, prop de 20.000 ferits, 60.000 habitatges destruïts, 14.000 milions de dòlars en pèrdues i 100.000 refugiats.

Avui Hezbollah transita entre la nostàlgia d'un passat gloriós i la recerca incerta d'una nova raó de ser. En absència de combats reals que reafirmin la seva identitat de resistència, intenta inventar una batalla simbòlica. L'aniversari de la mort de Nasrallah no només ha evidenciat el poder de convocatòria minvant. El Partit de Déu, orfe del líder més carismàtic, sembla condemnat a replegar-se sobre si mateix, atrapat entre la memòria d'un home i el pes d'un país que exigeix un futur diferent.